divendres, 26 de març de 2010

Óscar Wao al club de lectura de Castelló

Ahir, els amics del club de lectura de Castelló em van convidar a comentar amb ells "La maravillosa vida breve de Óscar Wao", de Junot Díaz. L'obra és una explosió de llenguatge, sobretot, que va donant forma a les peripècies d'una família afectada per una maldició, el fukú. L'autor estructura la novel·la a partir d'una série de fragments -alguns en tercera persona, altres en primera, amb personatges que fan de narradors i capítols on no se sap molt bé qui ens conta la història- a través dels quals anem coneixent l'Òscar -un xicot gros a qui li ix malament tot allò que intenta-, la seua germana Lola -una mena de volcà caribeny sempre al límit de l'explosió-, la mare de tots dos -una lluitadora incansable que ha tret endavant els fills contra tots els pronòstics i superant una vida molt i molt dura-, La Inca, una tia a la casa de la qual tots ells troben recer quan ho necessiten i l'avi dels germans protagonistes, Abelard, un metge col·laborador de Trujillo que va caure finalment en desgràcia. Aquesta estructura una punt acumulativa li permet a Díaz d'exposar-nos tant l'obsessió d'Òscar per la literatura fantàstica -aspira a ser el Tolkien dominicà-, les séries de televisió o els còmics com la crueltat de la dictadura de Trujillo o la forma de vida dels dominicans afincats als Estats Units. I per fer-ho, es val de la subversió d'icones literàries a les quals, podríem dir, còpia per a després desmuntar. I pense en l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels ximples", la Urània Cabral de "La fiesta del Chivo", passant lògicament pel Sauron de "El senyor dels anells" o fins i tot la família Buendia de "Cien años de soledad". Una relectura de certs clàssics que li serveix per reivindicar la condició mestissa del segle XXI i abjurar tant de les vel·leïtats bolivarianes com del realisme màgic. I tot això explicat en un anglès molt contaminat de mots propis del castellà de la República Dominicana i una subversió conscient de certes normes gramaticals que, si bé li donen una frescor impagable al text, li han valgut crítiques molt dures per part dels defensors de l'ortodòxia. En aquest sentit, val la pena ressaltar la feina d'Achy Obejas, la traductora, que ha estat capaç de compondre un text que, quan el llegeixes, et costa de creure que l'original haja estat escrit en un altre idioma. Un bon treball, per cert, que no ha estat suficient per a què l'editorial la cite en la fitxa tècnica del llibre que han penjat a la Xarxa.
En definitiva, una obra molt fresca, narrada amb un sentit de l'humor molt cru -fins i tot en els moments més dramàtics-, que demostra que la clau de la literatura és, al final, la capacitat de comunicar emocions, de suscitar commocions diverses. Més enllà dels rigors acadèmics que la volen reduir a una equació matemàtica i de totes les cotilles que els crítics massa estrictes li volen imposar.
Publica un comentari a l'entrada