dimarts, 1 de setembre de 2009

Retrat sonor de Tokyo

Diumenge, vaig anar a veure el "Mapa de los sonidos de Tokyo", d'Isabel Coixet. Només la passaven en un dels tres multicinemes de la Plana, que ja és un indici que es tractava de veure-la aquest cap de setmana o mai. I només en castellà, és clar. Ja se sap com van les coses.
La Coixet, i aquesta és potser una constant de la seua forma de concebre el cinema, prima la recreació visual per damunt de la narrativitat. En les cintes que li recorde, no és infreqüent la sensació que el temps és una magnitud estantissa, sense progrés possible, de manera que la pel·lícula es construeix a partir de l'acumulació de xicotets detalls, no d'accions grandiloqüents.
Em va agradar el retrat de Tokyo, tot i la fotografia trista, bruta, que fa servir, i la música -molt, molt encertada- i la manera de narrar una història bastant més que inversemblant: que una freda assassina s'enamore, al primer colp d'ull, d'una víctima panxudeta com el Sergi López no deixa de ser un tour de force. Trobe encertats els retrats de l'assassina silenciosa i el seu amic vell, sobretot, però també els altres personatges. I algunes imatges -l'espill amb un missatge escrit en sang, o l'habitació de l'hotel de l'amor, o el mercat de Tokyo- són certament impactants. Fins que no em vaig acostumar, però, em molestava la dicció de Sergi López, tan planera (tan del carrer) que contrastava poderosament amb la dels altres personatges, molt més pulcra (molt més teatral), i vaig trobar forçats alguns plecs del relat, que demanaven una certa professió de fe. Però ja se sap que al cinema, l'espectador combrega amb situacions que un lector mai no toleraria a una novel·la. Són gèneres diferents, ja ho sabem. I tenen regles pròpies. Però, encara ara, no deixa de sorprendre'm que els espectadors siguen tan crèduls. O que els lectors ho siguen tan poc.
Publica un comentari a l'entrada