L'ombra de Porcel

Aquests dies, m'ha vingut de gust tornar als llibres de Baltasar Porcel. I no per cap impuls necrofílic, no vagen a malpensar vostés. Ben al contrari, rellegir els textos d'aquells autors que en vida has admirat em sembla el més gran dels homenatges que es pot fer a qui ens acaba, com qui diu, de deixar. Porcel, ja ho saben vostés, es va morir a primers de juliol a conseqüència d'un rebrot del càncer que patia i que, uns mesos abans, ell mateix va fer públic que havia superat. L'obra que ens ha deixat és plena de llum i de força, de sensibilitat i de cruesa. De risc i d'ambició. Porcel va ser capaç de concebre un món per on transitaven contrabandistes, mariners, soldats, emigrants, emperadors; on convivien el realisme més intens amb la fantasia més exhuberant; uns textos que parteixen del més immediat -el món d'Andratx i d'unes illes Balears sovint prèvies a l'esclat turístic- i, com tota la bona literatura, són capaços d'elevar-se fins a la universalitat. Una obra, en definitiva, que no haurien de perdre vostés l'ocasió de tastar, si és que no ho han fet ja. Perquè Porcel és, al meu parer, un dels grans autors de la literatura catalana contemporània i també un dels grans d'Europa, com avalen les traduccions d'obres seues a l'anglés, el francés, l'alemany, l'italià o el txec, entre altres. I això hauria de ser, però no ho és, com dir un dels grans de l'Estat espanyol, però aquesta, malauradament, és una història ben diferent. Un símptoma més que les coses no s'han fet bé. Que les doctrines supremacistes -que no són sinó una maquillada forma de racisme- han imposat el seu criteri absurd i han esvaït qualsevol possibilitat de convivència respectuosa. I deixem-ho ací que el que es tracta avui és de parlar de Baltasar Porcel.
La figura de l'escriptor nascut a Andratx ja fa temps que era discutida a l'àmbit mateix de les lletres catalanes. Supose que hi tenia a veure l'evolució del seu pensament, que va discórrer des del maoisme de la seua joventut cap a un acostament gens dissimulat al poder. Una deriva l'element més destacat de la qual era la profunda amistat que l'unia amb Jordi Pujol i fruit de la qual va nàixer, sota els auspicis de la Generalitat que aleshores dominava Convergència i Unió, l'Institut Català de la Mediterrània, que Porcel va presidir els primers anys. Segurament, ell mateix tampoc no contribuïa massa a fer-se estimar. És cert que no manca, d'entre la gent pròxima a ell, qui parla de la seua amabilitat i les seues dots de conversa, de la seua cultura vasta, però tampoc no ha faltat qui apuntava que era d'aquells que marquen distàncies, que es creia per sobre del bé i del mal, que li agradava jugar el paper d'enfant terrible, un escriptor polèmic i polemista que preferia ser rebujat a passar desapercebut. El cas és que, per unes coses o altres, n'hi havia qui declarava no llegir Porcel per ser massa d'esquerres i qui li havia fet creu i ratlla per haver-se deixat seduir en excés pel conservadurisme i encara per considerar-lo un fustigador de progressistes. O per ser massa orgullós o per haver dit no sé què, tant se val. Fóra el que fóra, el cas és que l'ombra de l'autor enterbolia la percepció de l'obra prou més del que seria aconsellable, tot i que, malgrat els uns i els altres, Porcel era un escriptor amb un públic lector bastant ample i amb un reconeixement de la crítica més que notable. Els últims anys, però, i qui sap si a causa de la malaltia, algunes postures es van suavitzar i se li van obrir les portes a certs reconeixements (el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que va rebre en 2007) que, per la magnitud i la transcendència de la seua obra, indubtablement es mereixia.
Per tot això, estic convençut que el pas del temps consolidarà el valor de l'obra de Porcel. Una volta assimilada la seua figura, una volta esvaïts els ressons que la seua tumultuosa presència provocava, una volta la figura de l'autor haja deixat de contaminar la percepció de l'obra, aquesta lluirà, de ben segur, amb tot l'esplendor. Sense prejudicis que enterbolisquen la lectura. Aleshores, la figura de Baltasar Porcel se situarà en el lloc exacte de la història de la literatura catalana. Com un més entre els clàssics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (6/9/09)