dimecres, 23 de setembre de 2009

Morts a cabassos en l'última novel·la de John Connolly

És bastant freqüent que tinguem notícia dels autors en altres llengües a partir de les obres que els han consagrat. I que només després, si les vendes van bé, anem tenint accés als llibres que pogueren haver publicat anteriorment. Aquest fet, que normalment no afecta la recepció de les obres, té una connotació especial quan parlem de novel·la negra, un àmbit on els escriptors solen ser més proclius a repetir protagonistes, a establir séries de llibres que comparteixen espai i personatges. És cert que molts d’ells ja procuren que cada trama siga autònoma i que el desconeixement dels fets narrats en novel·les anteriors no afecte la intel·ligibilitat dels presents. Però sovint el lector no pot evitar la intuïció que, d’haver llegit els precedents, assaboriria millor el que ara té davant dels ulls. Això és el que ocorre amb John Connolly (Dublín, 1968), de qui primer vam conèixer “Els turmentats” i ara podem llegir “Els homes de la dalla”, totes dues a Bromera. Dues novel·les que són, al marge de la recent “The Lovers”, encara per traduir, els últims lliuraments de la série protagonitzada (més o menys) pel detectiu Charlie Parker. I que, tot i que poden ser llegits de forma independent, estan plens de referències a fets inclosos en les novel·les precedents: els més importants, sense dubtes, els que ens expliquen l’assassinat de la filla i la dona del protagonista i els que narren l’amistat d’aquest amb Louis i Angel, dos assassins molt perillosos.
“Els homes de la dalla”, a diferència de “Els turmentats”, no té un argument de novel·la negra, en el sentit clàssic, potser perquè Connolly ha decidit enfocar, en lloc de Parker, els seus amics Louis i Angel i el protagonisme que prenen li ha determinat l’estructura de l’obra. De manera que ací no hi ha un crim a resoldre (n’hi ha tantes morts que cap investigador no en donaria l’abast) i, per tant, no hi ha detectiu que s’hi capfique. La trama, de fet, constitueix una espiral bastant previsible on l’única incògnita és calibrar fins on serà capaç de conduir-nos Connolly. És cert que n’hi ha certes qüestions a resoldre, però no són sinó accidents secundaris sense importància davant la violència que creix i creix sense aturador. L’obra té dos blocs principals: de primer, anirem coneixent diferents episodis aparentment inconnexos que van teixint una trama entorn de Louis. Quan aquest entenga el sentit de les coses, viatjarà al lloc on espera trobar els seus enemics per enfrontar-s’hi. I aleshores la carnisseria serà bestial. A l’alçada de les feres desbocades que hi participen.
El títol fa referència a un grup d’assassins per encàrrec, els Segadors, creat i controlat per un personatge enigmàtic, Gabriel. Un grup d’elit, gent que matava a qui li ordenaven, sense fer preguntes, sense voler saber més del que calia. D’ell formava part Louis, fins que es va dissoldre i cadascú va fer el seu camí. Però ara un d’ells ha tornat, l’Alegria, un dels més capaços. Dels més freds. I també el màxim rival de Louis, amb qui va tindre prou més que paraules. Però hi ha també més gent que vol vore mort Louis: el vell Lehart, sobretot, que vol venjar la mort del seu fill, a qui aquell va matar quan formava part del grup. Una història de venjances, doncs, de violència extrema, en la qual el paper de Charlie Parker és bastant secundari i on el que importa, més que no retratar la societat o trobar les causes del crim, és l’acció. Simplement.

Publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (20/9/09)
Publica un comentari a l'entrada