Ara ho volem per escrit

Ja fa temps que sabem que no hi ha prou amb les paraules. Que la bona voluntat dels polítics necessitats de vots o dels portaveus parlamentaris que busquen suports s’esvaeix al mínim canvi de lluna. Com sabem també que no ens regalaran res des de Madrid, als qui no hem nascut parlant com ells. Que els usuaris de les llengües minoritàries de l’Estat ens haurem de guanyar amb esforç allò que ens hauria de tocar per dret. Allò que els castellanoparlants tenen sense necessitat de moure un dit. És per això que s’ha posat en marxa la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Per elevar al Congrés dels Diputats un projecte de llei que ens garantisca l’exercici dels nostres drets lingüístics en matèria audiovisual. Perquè ja no hi ha prou amb les paraules, amb les promeses, amb les bones intencions i ara ho volem per escrit. I en paper oficial, a més a més.
I el cas és que el marc legal ens empara. La Constitució, d’entrada, i tota la legislació audiovisual espanyola, proclamen el respecte al pluralisme de la societat i a les diverses llengües de l’Estat. El proclamen, però no l’exerceixen. No arbitren cap mesura per establir-ne el compliment. Agafen vostés el comandament i vagen canviant canals, si volen comprovar-ho: fa mal a la vista. Tant se val que parlem de televisió per cable com de la nova TDT: la multiplicació de l’oferta televisiva (o radiofònica) no ha respectat cap mena de paritat. Ben al contrari, en lloc de contribuir a l’equiparació de les llengües oficials de cada territori, ha accentuat encara més la divergència a favor del castellà.
Però n’hi ha més, encara: la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que l’Estat espanyol va signar en 2001, estableix l’obligació dels Estats de fer possible que els diversos territoris que compartisquen llengua tinguen accés als canals que, en l’idioma comú, emitisquen des de fora del seu territori. Segons aquest precepte, les televisions catalana, valenciana i balear haurien de sintonitzar-se en les tres comunitats autònomes i, encara més, a la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya Nord. Però el dret, novament, no passa de ser un enunciat teòric sense plasmació real. De fet, lluny d’avançar en el sentit correcte, en els darrers anys s’han accentuat els problemes de recepció dels canals catalans al País Valencià, com vostés ja saben. A l’hostilitat explícita del Consell del Molt Elegant Francisco Camps s’ha afegit la complicitat interessada dels ministres del voluble Rodríguez Zapatero i l’actuació maldestre de certs polítics catalans. I, entre tots, han deixat distintes zones del País Valencià a les fosques i han creat un embolic de tal magnitud que ha motivat la intervenció del Consell d’Europa, que, a través d’un Comité d’Experts, va recordar al Govern espanyol que no hi ha prou a signar els papers i fer-se la foto, sinó que, després, cal adoptar decisions que facen possible complir els compromisos adquirits. I, més en concret, que l’Estat espanyol hauria d’haver pres mesures per acabar amb la manca de coordinació de les comunitats autònomes que comparteixen llengua –en aquest cas el País Valencià i Catalunya- a l’hora d’aplicar els preceptes de la Carta.
Però com ja sabem que no faran res que no els forcem a fer, diferents associacions, partits polítics i sindicats han impulsat la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Una campanya que pretén recollir, en els pròxims 6 mesos, el mig milió de signatures necessàries per poder presentar el projecte de llei sobre Televisió sense Fronteres a la consideració de la Mesa del Congrés dels Diputats. Des del País Valencià estant, l’efecte més immediat del text, cas d’aprovar-se, seria la normalització de l’arribada dels canals de la televisió catalana a tot el territori. Però el projecte va més enllà i pretén aconseguir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. D’uns drets que fins ara no han passat de ser un catàleg de bones intencions que mai no ve bé de dur a la pràctica, ara per açò, ara per allò altre. I dic jo que ja està bé de prendre’ns el pèl.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/9/09)