Entrevista a Joan Francesc Mira

"València s'ha autobombardejat"

Joan Francesc Mira ha publicat fa unes setmanes “El professor d’història” (Proa), la novel·la que tanca la trilogia que completen “Els treballs perduts” i “Purgatori”.
Vicent Usó: Després d’enllestir un projecte que l’ha ocupat una vintena d’anys, com se sent?
Joan Francesc Mira: Ara mateix estic en una mena d’intermedi. Normalment, tinc sempre la faena esperant-me, cosa que, per primera vegada, no em passa. Així que estic un poc descol·locat. Nerviós.
VU: A “El professor d’història” planteja com, per bé que hem avançat molt en la difusió del coneixement, el resultat ha sigut una societat basada en la superficialitat i la buidor, què ha fallat al seu entendre?
JFM: Ha fallat quasi tot. Hem promogut una educació on els continguts no tenen importància, i això resulta funest; prenem com a models personatges completament buits, siguen actors, esportistes o fins i tot escriptors o polítics; hem difós massivament idees buides, hem concedit prestigi a l’aparença, encara que no tinga fons...
VU: Però si, tal com creu Manuel Salom, el protagonista de la novel·la, el coneixement ens aboca a la perplexitat, quina eixida ens queda?
JFM: La insuficiència del coneixement no és una idea nova, sinó que ve dels grecs. La diferència és que abans afectava una dotzena de persones i ara ho fa a milions. Però, si començara a escriure ara la novel·la, tindria a mà nous elements. Perquè la crisi econòmica present ha multiplicat la perplexitat. Ningú sap explicar-se què ha passat, ni tan sols els especialistes.
VU: Però l’actitud de Manuel Salom, el protagonista del llibre, és molt radical. Renuncia a donar classe, fins i tot als llibres que ha escrit...
JFM: Perquè he de triar personatges emblemàtics, que vagen més enllà de l’anècdota. Però, de fet, a partir de “El bou de foc” tots els meus personatges es caracteritzen per no entendre massa bé què passa...
VU: La València que descriu en les tres novel·les de la trilogia és una ciutat que va perdent identitat. Creu que el de València és un cas específic?
JFM: La destrucció de València no és nova. Des dels anys 30 ha practicat una mena de suïcidi. El cas de ciutats que, en els seus anells externs, han deixat perdre la personalitat és bastant freqüent. Però, en general, excepte aquelles que han patit bombardeigs, el nucli antic, la ciutat intramurs, s’ha preservat de la destrucció i fins i tot, en molts casos, s’ha constituït en un dels atractius principals. València, no. València s’ha autobombardejat. Ha hagut moments en què el centre de València semblava una ciutat assolada per bombes. I, a més, en les zones exteriors ha optat per un model basat en l’escenografia, per un decorat que és pura aparença grandiloqüent, però darrere del qual no passa res, no hi ha res. És l’anticiutat. I, a més, ha fet d’aquesta no ciutat la imatge que projecta a l’exterior, la que pretén atraure visitants.
VU: Tot i que està escrita en tercera persona, la proximitat entre narrador i protagonista en “El professor d’història” sembla més gran que mai. N’està d’acord?
JFM: Potser està més pròxima perquè tenen més importància les reflexions del personatge, el seu interior. Manuel Salom és algú a qui la contemplació de les coses que passen li provoca reflexions. Per això he triat un professor d’història, algú a qui poguera atribuir aquesta característica.
VU: I, quin grau d’identificació hi ha entre narrador i autor?
JFM: Jo no m’utilitze mai com a model, sinó com a material de construcció. Un més. Per a fer una novel·la serveix qualsevol material, i, de fet, per a “El professor d’història” he utilitzat fins i tot articles sencers, però d’on he tret el material no importa. El que importa és el resultat final. Però això tampoc és nou: la història de la música en va plena. Bach, sense anar més lluny, ja ho feia.
VU: Li han dit que la factura del text és impecable? Supose que era una de les seues principals preocupacions...
JFM: Lògicament, l’aspecte formal és un dels grans imperatius a l’hora d’escriure. Jo sempre reivindique la lectura en veu alta i treballe cada frase, el ritme interior, la musicalitat, fins que el text resisteix bé aquesta lectura. En el cas de “El professor d’història”, a més, havia de reflectir el pensament, fins i tot el caos d’una ment que a estones flueix lliure, però el treball de l’escriptor consisteix a intentar recrear aquesta deriva més o menys espontània i, al temps, mantindre sempre el control del discurs.
VU: Vosté sempre diu que té poca fantasia fabulatòria, però hi ha escenes –com la trobada del protagonista amb les prostitutes dels afores- que semblen desmentir-lo...
JFM: És cert que és una escena on la fantasia podia desbordar-se i, de fet, vaig haver de contenir-me a l’hora d’escriure-la. Està concebuda des de l’òptica del personatge, que no esperava trobar-se davant d’allò i que, quan hi topa, no sap com abordar-ho perquè ni tan sols sabia que existia. Amb tot, és una escena basada en l’episodi de la nit de Walpurgis del “Faust” i fins i tot la intervenció del gos, que es qui resol la situació, té un paral·lelisme clar amb l’obra de Goethe, ja que la primera aparició de Mefistòfil és en forma de gos. N’hi ha molts més elements provinents del “Faust”, però la meua feina és que no es note més del compte.
VU: Parlem de projectes. Què està fent, ara mateix?
JFM: Després de l’estiu, Bromera publicarà un llibre sobre l’expulsió dels moriscs, de gran format, amb il·lustracions a colors. Els darrers dies, a més, he estat revisant un llibre entrevista que ha fet Pere Antoni Pons i que publicarà la Universitat de València. I, a més, estic llegint molt: John Updike, a qui he retornat arran la seua mort, Saul Bellow, Vila-Matas, una història de la filosofia. I Homer, sobretot Homer.

Entrevista publicada al suplement de cultura "Cuadernos" del diari Mediterráneo (8/2/09)