Pepe Mezquita

Els he de confessar, no sense certa dosi de vergonya, que la pilota valenciana m'és un esport absolutament aliè. Conec que té diferents modalitats, és clar, i que es practica tant als trinquets com al carrer, que el públic s'hi juga diners i que n'hi ha una lliga patrocinada per una entitat bancària que, en aquest àmbit almenys, ja que en altres no tant, sí que exerceix de valenciana. I encara més: que la selecció del nostre país (sí, sí, la selecció valenciana) ha estat alguna vegada campiona del món. Igualment, he sentit parlar de certs jugadors que han transcendit l'àmbit estricte de la pilota. Parle, sobretot, del mític Genovés, que, encara ara que fa uns anys que es va retirar, alça passions entre gent que em mereix molt de respecte. I, posats a enumerar, és possible que tinga algun llibre per casa que explique la història i fins i tot algun secret del món de la pilota. Però, tot i això, he de reconèixer, amb cert rubor que no negaré, que no vaig assistir a una partida de l'esport més genuí dels valencians fins fa ben poc. Cosa de mesos.
El cas és que, ni que fóra per proximitat geogràfica -els dos som de Vila-real i hi vivim-, havia sentit parlar de Pepe Mezquita. Sabia que era un dels millors pilotaris valencians, fins que es va retirar fa ben poc. I de tant en tant llegia dels seus triomfs, dels guardons que anava acumulant en un palmarés difícil d'igualar. Però, acostumat com estava a no mirar més enllà de les grades d'un estadi de futbol, com tanta i tanta gent, mai no li havia donat la importància que mereix. Va ser fa ben poc, quan vaig assabentar-me que els Socarrats de Vila-real li havien concedit el seu premi màxim, que vaig començar a interessar-m'hi. I a descobrir una trajectòria que, francament, fa vindre molt de vertigen. Perquè Mezquita és un dels grans.
Mirant i remirant en les hemeroteques vaig anar descobrint un individu apassionat pel seu ofici, un esportista íntegre, que reivindica el joc net i que és capaç de reconèixer obertament que ha perdut una partida perquè el rival ho ha fet millor. Una actitud que, no em negaran vostés, resultaria completament inusual en certs esports que tots tenim al cap, on les excuses i les trampes (poc o molt encobertes) són el pa de cada dia. Vaig descobrir una persona capaç d'apostar fort per fer-se un nom en una disciplina clarament minoritària, un esport que, ara per ara, no pot aspirar a un lloc preeminent en els informatius ni en els diaris ni a un reconeixement massiu de la societat. Que és com dir algú que s'esforça per fer realitat els somnis sense parar-se a pensar que possiblement, encara que arribe a ser un dels millors, mai no veurà reconegut el seu esforç com altres que, amb molts menys mèrits, reben contínuament honors multitudinaris. Vaig descobrir, en definitiva, un home de mirada franca, que ha crescut lligat a la pilota i que no pensa deixar-la mai, ni tan sols quan el cos li ha dit que ja no està per a competir al màxim nivell. De fet, en els últims anys de dedicació professional ja compaginava la participació com a jugador amb la direcció d'una escola de pilota valenciana on ensenyar els xiquets. Pocs xiquets, m'imagine, perquè la majoria ja sabem que volen ser Messi, Cristiano Ronaldo o Kaká. Però espere que suficients per assegurar la continuïtat d'un esport que, més enllà de la competició i les juguesques, és també un patrimoni cultural que no hauríem de deixar perdre. Perquè la pilota valenciana és molt més del que representa a simple vista. És un dels pocs àmbits on el valencià continua sent la llengua principal a l'hora de comunicar-se, un reducte on s'han preservat moltes paraules que abans eren d'ús comú i ara, per causes que tots coneixem, ja només són vives entre les parets del trinquet, un esport que acumula una tradició importantíssima, lligada al devenir quotidià de tants i tants pobles valencians.
Anit, Pepe Mezquita va rebre el premi Socarrat Major 2009 a Vila-real. Un guardó que no sols reconeix la seua trajectòria esportiva sinó que va més enllà i vol distingir també la constància a preservar un valor cultural i identitari. Un premi, no cal dir, que s'ha ben guanyat, el pilotari de Vila-real. Enhorabona.

Publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (8/2/09)