Els "Plagis" d'Urbà Lozano

Una part de la publicitat editorial de "Plagis" (Bromera), la novel·la amb què Urbà Lozano (Alginet, 1967) va guanyar el premi Ciutat de València de narrativa 2007, s’ha fet a compte del mateix títol: l’obra, resa l’argumentari promocional, conté fragments d’autors com Italo Calvino, Santiago Rusiñol, Manuel Baixauli, Quim Monzó o Martí Domínguez. Potser es tracta d’estimular la curiositat del possible lector i induir-lo a trobar on hi ha els plagis. Benvinguda siga l’estratègia comercial, si ajuda a difondre la literatura valenciana en l’ermàs lector del seu propi país, però, en tot cas, que quede clar que la novel·la té virtuts suficients per a fer-se valer més enllà de qualsevol mena d’incentiu extraliterari.
Urbà Lozano ha concebut l’obra com una relectura moderna de la comèdia d’embolics. Es a dir com una versió actualitzada del sainet valencià, al qual recorda sobretot la caricaturització dels personatges i certes eixides de to. Però igualment visible resulta la influència de la comèdia americana de l’època daurada de Hollywood. D’aquesta, Lozano adopta la ferma estructura del relat, on tot allò que té aparença de casual està perfectament maquinat a la cuina. És cert que el plagi d’un text de Santiago Rusiñol (aquest perfectament explícit) és l’element que posa en marxa tots els rodaments del relat, d’ací la idoneïtat del títol. Però, més enllà, la potència de la narració s’imposa a qualsevol vel·leïtat d’investigar la presència de textos aliens a Lozano.
Tot comença quan una regidora de Cultura d’un poble de Catalunya telefona l’escriptor Carles Llorenç per notificar-li que ha resultat el guanyador del premi que organitza el consistori. L’anècdota no tindria cap rellevància si no fóra per un detall: l’escriptor no havia presentat cap text a concurs. La impostura es resol aviat: el relat és una versió modernitzada d’un conte de Santiago Rusiñol. La regidora, però, vol evitar l’escàndol i pressiona l’escriptor, a través del representant de l’editorial, per a què escriga un conte a propòsit i els salve la cara. Per si faltava res, una coneguda de Carles Llorenç, tècnica de promoció lingüística de l’ajuntament de Carlet, apareix morta al seu llit. Completament nua i esquarterada. En sis trossos, exactament. I a la policia li falta temps per a interrogar l’escriptor. Aquests dos fets, aparentment inconnexos, són el punt de partida d’una trama que ben aviat comença a expandir-se en altres subtrames: la relació el comissari de policia que investiga el crim i la seua filla, que a més s’entén amb un subordinat seu, les peripècies d’un director de cinema amic de l’escriptor, etc. Tot plegat a un ritme trepidant, que no deixa temps per a badar.
Urbà Lozano fa servir un llenguatge àgil i viu, estilísticament molt treballat, amb recursos abundants: frases fetes, jocs verbals, repeticions literals de frases o passatges anteriors, que no sols ajuden a travar les diferents històries que es creuen sinó que sovint aporten una càrrega notable d’hilaritat. Potser a algun lector li incomode que certs fils argumentals queden massa oberts, sense una resolució clara. És possible, però en tot cas estem davant d’una novel·la divertida i intel·ligent, amb una galeria de personatges certament impagable, capaç de conjugar, a un temps, l’agilitat narrativa i el rigor estilístic. Una obra, a més, que inaugura vies poc transitades pels autors valencians. Mèrits més que suficients per no perdre de vista la trajectòria futura d’Urbà Lozano.

El músic del bulevard Rossini

La nit de Santa Llúcia ha estat, com cabia esperar, molt intensa. Vas d'ací cap a allà, ja de bon matí, que si tren que si taxi i, després, arribes justet a la roda de premsa, d'allà a la sessió de fotos, enmig alguna entrevista, parles amb uns i altres, et presenten gent, dines i et dutxes, i de seguida es fa hora d'anar cap al Palau de Congressos, cal ser molt puntual perquè la televisió no pot permetre's demores, els minuts corren, escoltes el teu nom, puges a l'escenari, intentes recordar aquelles paraules que pensaves dir i acabes improvisant-ne d'altres, baixes, saludes, parles amb uns i altres mentre fas camí al sopar, tot plegat en una mena de núvol, sense temps d'assaborir massa coses. Ni tan sols com cal el magnífic sopar que ens han servit. Sense adonar-te del valor dels moments que vas vivint. I, després, a l'hotel, només tens ganes d'anar-te'n al llit, de descansar per fi d'una setmana que, per altres raons, ha estat molt dura. Avui, supose, començaré a situar-me. A valorar com toca el fet que "El músic del bulevard Rossini" haja quedat finalista del premi Sant Jordi 2008. De moment, però, vull agrair a tots els que m'heu mostrat el vostre suport les vostres paraules, la vostra complicitat. L'alegria que compartim. Sincerament, sou una de les raons fonamentals d'aquest ofici meravellós.

Calaix de mots

Vindrà la mort i et prendrà, reptadora i subtil, els llavis:
els mots, però, restaran vius
sota el tarquim derogat de cada fogall
descobert entre les brases.

Manel Garcia Grau
Els dons més ebris
Universitat Jaume I

a la memòria del meu oncle, José Pascual Mezquita, que ens acaba de deixar

La broma s'ha acabat

La broma s'ha acabat. L'ocurrència de Francisco Camps, el president de la Generalitat Valenciana, d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglés, ja no es durà a terme, segons la nova circular de la conselleria d'Educació. Aparentment, la manifestació multitudinària del 29 de novembre i la convocatòria de vaga que amenaçava de paralitzar demà el sistema educatiu valencià són les dues fites que han mogut Camps i Font de Mora a rectificar. En el fons, però, ocorre simplement que ja no els eixia a compte seguir endavant: que, segurament, s'han adonat que perdien més que guanyaven (i parle sobretot de vots, és clar). Perquè no ens enganyem, l'objectiu de la mesura (més enllà de la militància nacionalcatòlica de Camps, que també) era demostrar que l'oposició més ferma al govern de Zapatero la feia el Partit Popular valencià. I si no els ha importat utilitzar alumnes, pares i professors com a projectils contra el govern central, era perquè, fins ara, es creien immunes a qualsevol erosió electoral. Res -ni la corrupció, ni l'especulació urbanística, ni el genocidi lingüístic, ni la prepotència...- els passava factura. La rectificació actual, doncs, suposa una novetat importantíssima: per primera vegada s'han adonat que són vulnerables. Que les mesures que impulsen poden tenir un cost. Ara només caldria que la contestació social tinga una adequada articulació política. Que és, com sabeu, la gran assignatura pendent de la societat valenciana.

L'altra conclusió important d'aquest lamentable sainet és que molta gent ha pres consciència de la pèssima situació del sistema educatiu valencià, amb unes xifres de fracàs escolar intolerables que el situen entre els pitjors de l'Estat espanyol. Una situació que és fruit directe de la nefasta gestió dels actuals inquilins de la Generalitat. La broma, per tant, s'ha acabat, però la partida decisiva, com ja han anunciat els membres de la Plataforma per a l'Ensenyament Públic, comença ara a jugar-se. Tant de bo no defallim.

Saramago narra el viatge d'un elefant de Lisboa a Viena

Ara fa deu anys, José Saramago se convertia en el primer escriptor en llengua portuguesa que obtenia el Nobel de literatura. Tot i l’augment exponencial de les obligacions socials que li suposà el guardó, i malgrat l’edat que ja té (86 anys), l’escriptor d’Azinhaga no ha deixat de publicar. La darrera novel·la que ha vist la llum es diu “El viatge de l’elefant” (Edicions 62) i la va concebre, segurament, arran d’un d’aquests compromisos. O almenys així es desprén del pròleg: escriu Saramago que va saber per primera vegada de l’animal que pren com a excusa narrativa en un restaurant de Salzburg anomenat així: l’Elefant. Hi sopava en companyia de la lectora de portugués de la universitat de la ciutat, després d’haver compartit una jornada amb els alumnes. I va ser precisament la seua amfitriona qui li va fer cinc cèntims d’aquesta història. Qui va sembrar, de fet, la llavor d’aquesta novel·la.
“El viatge de l’elefant” narra la travessia de Salomó, un elefant indi, des de Lisboa a Viena. Un itinerari que encetarà després d’un temps d’avorriment plàcid a la capital portuguesa, on havia arribat amb el seu cuidador, el carnac Subhro. De primer, la seua presència havia despertat una certa curiositat a la Cort, però, a poc a poc, tothom va anar oblidant-se de tots dos, elefant i carnac. Fins que un dia, el rei Joan III va caure en el detall que potser el regal que li havia fet al seu cosí, Maximilià d’Habsburg, no estava a l’alçada del que caldria esperar. I va decidir, doncs, de reparar la mancança oferint-li un regal insòlit: l’elefant Salomó. Dit i fet, les ordres del rei van promoure la preparació d’una comitiva que havia d’assistir el paquiderm i custodiar-lo fins arribar a Valladolid, on ja es faria càrrec d’ell el seu nou propietari.
A partir d’aquesta excusa argumental, i dels diferents episodis que propiciarà un viatge que haurà de superar no sols l’enorme distància que separa Viena de Lisboa, sinó també la serralada dels Alps, Saramago enllesteix una novel·la en sintonia amb la seua producció anterior. Un protagonisme coral, una atenció preferent als oblidats de la història, un narrador que jutja i opina, que raona i fica el nas allà on li convé, un sentit de l’humor intel·ligent i una apel·lació constant a la ironia, uns diàlegs inserits enmig de la narració i marcats per la majúscula inicial, uns personatges plens d’humanitat, etc. Ara bé, si formalment “El viatge de l’elefant” s’emparenta amb algunes germanes majors com el “Memorial del convent” (a la qual l’uneix també la recreació històrica), “L’any de la mort de Ricardo Reis” o “Assaig sobre la ceguesa”, l’última novel·la del Nobel portugués no aspira a una dissecció tan profunda de la condició humana, per bé que no hi manquen certes reflexions al respecte. En contrapartida, és un dels texts més divertits i més assequibles de l’escriptor portugués.

Un poeta científic

Edicions del Salobre ha reunit en “Art breu. Antologia 1973-2008”, una tria personal del poeta Àngel Terron (Palma, 1953). Abunden els versos de temàtica científica, sobretot a la primera part de l’antologia, uns poemes que resultaran sorprenents per a qui no conega Terron i que, a poc a poc, van deixant pas a una varietat temàtica més ampla, de caire humanístic, sense abandonar del tot les referències científiques. La tria és molt equilibrada –una desena de poemes de set llibres més quatre poemes inèdits- i dóna una idea consistent de la producció poètica de Terron.

Una utopia admirable

Dijous passat va fer 60 anys d’una bella iniciativa. D’una utopia admirable. Va succeir al Palais Chaillot de Paris. Allà, es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’epítet "universal" era potser més un programa de futur que una realitat, aleshores. Perquè només la van signar 50 països i no estava clar que tots ells tingueren intenció de complir-la. Han passat 60 anys i els drets humans no es respecten com caldria. Encara més: potser estem en el moment més baix d’acompliment de la declaració. Però això no significa que l’esforç de tanta gent fóra estèril. És cert que les violacions dels drets humans no han cessat. I que fins i tot aquells països que s’anomenen a ells mateixos civilitzats, els que haurien de situar-se en l’avantguarda, no han arribat al grau de compliment que caldria esperar. Però també ho és que els 30 articles que componen la declaració han promogut una consciència de respecte que potser mai abans no havia existit. I aquesta és una llavor d’una vàlua incalculable.
Si fem una ullada al panorama internacional dels darrers anys, certament resulta difícil alimentar l’esperança. La pena de mort segueix vigent en massa països i, només enguany, s’ha endut per davant 1.252 vides. La tortura continua sent pràctica més o menys habitual en prop d’un centenar d’estats. A molts països islàmics (i en altres que no ho són), la dona encara viu en una situació marginada i l’homosexualitat és un delicte i l’adulteri està penat (només per a les dones, això sí) amb la mort per lapidació. Les notícies que ens arriben de l’Àfrica negra ens mostren un continent abocat a la fam, la misèria i la violència, on moltíssima gent no pot fer valer ni els drets més elementals. I, de tant en tant, episodis com els de Darfur o Rwanda ens posen la pell de gallina. La repressió a Birmània i al Tíbet o la impunitat amb què es mouen les xarxes de prostitució a certs paradisos turístics posen també Àsia en el mapa dels incompliments. I a Sudamèrica, l’exèrcit colombià matava camperols innocents a l’objecte de fer-ne passar els cadàvers per guerrillers de les FARC i cobrar-ne la recompensa. Un abús que no està clar que no comptara amb certa condescendència del govern d’Àlvaro Uribe.
Tot i l’extrema gravetat d’aquests fets, només uns pocs exemples d’una realitat més ampla, el problema major amb què s’enfronta la declaració és la falta de compromís d’aquells que haurien de liderar les exigències de compliment. Els Estats Units, principalment. La nefasta política antiterrorista de Georges W. Bush ha arruïnat completament el crèdit del seu país en aquesta matèria. La promoció d’una guerra il·legal a l’Iraq, l’ús sistemàtic de la tortura per part de la CIA, la pròpia existència del centre de detenció il·legal de Guantànamo o les pràctiques d’Abu Ghraib no sols posen en qüestió la qualitat de la democràcia americana en matèria de drets humans, sinó que l’invaliden per a exercir qualsevol mena de lideratge. Per revertir la situació, caldria investigar a fons els fets i exigir-ne les conseqüències penals que corresponguen. Però no crec que el canvi de Barack Obama arribe tan lluny.
Tampoc la Unió Europea està lliure de culpa. L’Estat espanyol, per començar, mai no ha investigat amb convicció els casos de tortures en les comissaries, tal com denuncia Amnistia Internacional. Aquests dies, a més, hem tingut constància que diferents governs europeus van facilitar els vols de la CIA que transportaven presoners detinguts irregularment. Per no parlar de les lleis racistes amb què pretenen blindar l’espai europeu. Amb tan de llast a la motxilla, difícilment es pot alçar la veu per recordar a ningú la necessitat d’observar els drets de les persones. Aquests dies, a propòsit de la commemoració, hem escoltat discursos en què s’exigia un esforç suplementari per acomplir la declaració. Grans paraules que, per a resultar creïbles, haurien de concretar-se en mesures convincents. Tant de bo els dirigents de la Unió Europea, que tantes oportunitats de lideratge mundial han perdut, així ho entenguen. I, prèvia neteja a fons de la pròpia casa, es posen a treballar de debò per avançar en la concreció global d’aquesta utopia admirable.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/XII/08)

Músiques: Dhafer Youssef

Dhafer Youssef és tunisià. I el seu instrument preferit, el llaüt àrab. La seua música beu de la tradició, però s'ha obert a influències com el jazz o la música electrònica. Les composicions són complexes i semblen pensades fins al darrer extrem. Plenes de detalls sonors que et sorprenen. I la seua veu és sumament expressiva, potent i corprenedora, i alhora capaç de dibuixar textures diverses. Capaç, en definitiva, de sacsejar-te l'esperit. De posar-te la carn de gallina. Aquesta peça, "Nouba", pertany al darrer disc que li conec, "Electric sufí", un grapat de peces per assaborir lentament, gaudint de cada matís. De cada racó que, després d'escoltar-lo mil vegades, encara et sembla inexplorat.

Calaix de mots

L'olor del passat la va fer esternudar cinc vegades seguides, com si li hagués entrat pel nas la polseguera del temps.

Salvatore Niffoi
La vídua descalça
Edicions 62

Dissabte a Navajas

Fa uns dissabtes vaig estar a Navajas, un poble bellíssim, que feia temps que no visitava. A penes vaig poder veure, però, cap de les abundants cases modernistes –moltes encara en ús- que l’adornen. El vent, i un punt de fred, desanimaven força la passejada, però sobretot van impedir-m'ho certes agradables obligacions. El cas és que vaig anar-hi per participar en una trobada de clubs de lectura i vaig descobrir una gent interessantíssima. La trobada l’organitzava Afammer, una ONG que promou el paper de la dona en el medi rural. I un dels mitjans de què es val és l’organització de clubs de lectura. De manera que, bona part de la gent que hi va participar, eren dones dels pobles dels voltants, que han fet de la lectura una eina d'integració i de reivindicació del seu paper. Una gent afable i respectuosíssima amb la qual vaig poder compartir les experiències del club de Vila-real i també d'altres lectures. Gent amb un respecte enorme pels llibres, gent que llegeix en contra de la tradició -que els reserva un paper passiu-, de les obligacions quotidianes, del temps. Gent que llegeix en contra de la seua pròpia biografia. Gent que ha fet de la lectura -i de la trobada de lectores- un motor que dinamitza altres activitats en un medi tan necessitat d'iniciatives. O siga que, ara que ja estàvem convençuts -jo mateix el primer- que la literatura difícilment canviarà el món, resulta que la lectura sí que ho està fent. A poc a poc. Com una gota constant que no deixa de caure. Que és potser el principi de les revolucions més consistents.

Un segon més

Sembla que el vent, en topar contra les serralades, frena l'avanç del planeta sencer. I que, per tant, a la Terra li costa una mica més completar la seua volta entorn del sol. I, en conseqüència, en desfassa mínimament el calendari. La cosa potser fa uns anys no tenia una importància excessiva, però ara descentra els rellotges atòmics i els GPS. Per corregir-ho, l'autoritat competent, ha decidit regalar-nos un segon. De manera que 2008 tindrà un segon més del corrent. Serà qüestió d'aprofitar-lo.

Carles Santos

L'altre dia parlàvem de Carles Santos, a propòsit del reconeixement que li va fer la Universitat Jaume I. Avui, m'he desdejunat amb la notícia que li ha estat concedit el Premio Nacional (espanyol) de la Música per la seua trajectòria. Me n'alegre força. Potser per celebrar-ho, dissabte que ve cremarà dotze pianos -un sobre l'altre- a Agramunt, en un homenatge al pintor Josep Guinovart, en l'aniversari de la seua mort.

Músiques: Rokia Traoré

Va ser precisament a través d'aquesta "Sara" que vaig descobrir Rokia Traoré a Icat FM, emissora gràcies a la qual tantes estones de bona música he gaudit. Em va atrapar el ritme, potser, o la veu vellutada, no ho sé i no té cap importància. La immensa bellesa d'aquesta música ens demostra, si cal encara, com de pervers és el sistema cultural que ens envolta, dominat per quatre multinacionals de música empaquetada, que malden perquè tothom escolte el centenar de peces que promouen cada temporada. I no més. Ara bé, en aquest cas no sols hi ha vida (o siga música) més enllà, sinó que és precisament més enllà on hi ha la música. Escolteu-la i ja em direu si no.

Vint sentències

Una vegada més, i en van una vintena, un tribunal espanyol ha establert el que tothom amb dos dits de seny ja sabia: que català i valencià són dues formes d’anomenar la mateixa llengua. L’últim a pronunciar-se ha estat el Tribunal Suprem, a instància del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià –l’STEPV. El màxim òrgan jurídic espanyol ha fallat que les titulacions de Filologia Catalana acrediten els coneixements de valencià i que, per tant, l’ordre de la Conselleria d’Educació que, en una convocatòria d’oposicions, ho negava, no s’ajusta a dret. La sentència, doncs, ve a sumar-se a d’altres que, en àmbits complementaris (l’homologació dels certificats catalans i balears amb els valencians o els estatuts de les universitats valencianes, per exemple) ja reconeixien jurídicament la unitat lingüística.
És possible que vostés pensen, després d’haver llegit aquestes ratlles, que servidor és un pesat, novament amb la vella mandanga de les sentències –una vintena ja els dic- que ratifiquen el que sap tothom: fins i tot, miren que els dic, els responsables de la conselleria. Però aquest és, precisament, el drama. Com és possible que, després d’una vintena de sentències en contra, aquest columnista encara tinga munició suficient per abordar el mateix tema? O, dit d’una altra manera, com és possible que els responsables de la Generalitat –perquè, no ens enganyem, les directrius vénen de dalt- continuen promovent disposicions incorrectes sense que els caiga la cara de vergonya? O, per parlar en termes polítics, sense presentar la dimissió irrevocable per incompetència o mala fe? No havíem quedat que les sentències, en un estat democràtic, cal acomplir-les? No haurien de donar exemple les institucions? Per què, doncs, des de la Generalitat encara es continuen redactant disposicions que –i ells ho saben perfectament- no s’ajusten a dret?
Anem a pams. D’entrada, qui espere que la Generalitat caiga del burro, i vostés perdonen, a la vintena sentència ja pot buscar cadira. Si no ho ha fet a la que feia 15 o 19, per què ho hauria de fer ara? Siguem sincers, l’objectiu de la política lingüística del govern de Camps és la confusió: el conflicte. De fet, no es coneix arma més efectiva per evitar el redreçament d’una llengua minoritzada. Les llengües que, com el valencià, pateixen la pressió d’un idioma políticament més fort, com és el cas del castellà, només poden recuperar terreny a partir del consens social i d’un impuls polític decidit. Crear malentesos, fomentar la polèmica amb declaracions intempestives, dubtar de les evidències filològiques i jurídiques, com fa constantment la Generalitat, no fa sinó aplanar-li el terreny a la llengua més poderosa. Que és com dir enfonsar l’altra. I aquest, no ens enganyem, és l’objectiu a llarg termini. Però n’hi ha un altre, d’abast més curt: aquesta política genocida envers el valencià els garanteix els vots del sector més ultramuntà de l’electorat: dels antics votants d’Unió Valenciana, per entendre’ns. Que potser no són molts, però encara resulten necessaris. O això pensa Camps.
Així, doncs, tot sembla indicar que el govern valencià seguirà buscant-li les pessigolles a la qüestió, promulgant convocatòries espúries, donant feina, en definitiva, als advocats dels sindicats i les associacions valencianistes i als magistrats de les diferents instàncies jurídiques espanyoles. Invertint els diners de tots els valencians a col·lapsar una mica més el sistema judicial. I menyspreant, de camí, el dret a planificar-se la vida d’opositors, d’estudiants i de cadascun dels afectats per unes disposicions legals que ells ja saben, quan les publiquen, que seran recorregudes i invalidades pels tribunals. De moment, l’STEPV ja ha avisat que denunciarà per prevaricació el conseller, si gosa convocar oposicions sense tenir present el manament judicial. Però ja els avise jo que li buscaran les voltes fins trobar una nova manera d’incomplir la llei i, al temps, assegurar-se la impunitat. De propiciar noves sentències que sumar a la vintena. De donar més ocasions a aquest columnista per escriure, si fa no fa, el mateix article que vostés acaben de llegir. I no saben el mal que em sap.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (7/XII/08)

Josep Piera: quaranta anys de dedicació literària

Des de mitjan octubre i durant tot el mes de novembre, el poeta saforenc Josep Piera ha estat el subjecte d’uns actes d’homenatge que han recorregut tot l’àmbit de la llengua catalana, des de Gandia a Lleida o Barcelona, passant per Ciutat de Palma. El motor d’aquesta iniciativa ha estat celebrar els 40 anys que Piera, fins avui, ha dedicat a la literatura. I encara més, la seua condició de poeta excels, compromés amb el seu país i amb el seu temps i, per això mateix, com tants altres creadors, sovint ignorat per autoritats polítiques i altaveus mediàtics. Un reconeixement merescudíssim, en tot cas, que va nàixer d’un grup d’amics del poeta i al qual, a poc a poc, s’han anat sumant esforços. I que s’ha concretat, en l’àmbit editorial, en la publicació de dos llibres de poemes que Denes presenta en doble versió, català-castellà. Es tracta, en tots dos casos, de llibres escrits en els primers anys d’activitat literària de Josep Piera: "Monodia de la ausencia" és el darrer que va escriure en castellà, entre 1972 i 1974, i encara romania inèdit a hores d’ara; "El somriure de l’herba" és de 1979 i amb ell Piera va guanyar el Carles Riba, un dels premis de major prestigi de la literatura catalana. És just remarcar que Denes s’ha sumat a fons a l’homenatge a Piera, amb unes edicions insòlites quan parlem de poesia: tapes dures amb sobrecoberta, dos tintes a l’interior i a l’exterior, paper d’un gruix notable i una maquetació elegant al temps que sòbria. A l’alçada, en tot cas, de l’homenatjat.
"Monodia de l’absència", originalment escrit en castellà, es presenta en traducció al català d’un grup de poetes encara joves, tot i que la major part d’ells amb una trajectòria ja més que consolidada: Susanna Rafart, Sebastià Alzamora, Manel Forcano, el vinarossenc Joan Elies Adell, Maria Josep Escrivà (una de les impulsores de l’homenatge), Txema Martínez, Pere Joan Martorell, Isidre Martínez, Josep Lluís Aguiló i Hèctor Bofill. L’edició que n’ha fet Denes presenta les dues versions acarades, a més d’un pròleg de José L. Falcó i uns dibuixos de Joan Costa. Es tracta de poemes que ja presagien la línia que seguiria Piera en els seus llibres en català, amb un fons musical molt treballat i una temàtica que abasta el paisatge i l’amor, la memòria i al temps la necessitat de comprometre’s amb el present.
El camí que ha seguit "La sonrisa de la hierba y otros poemas" ha estat l’invers. Escrit originalment en català, ara es presenta –com l’anterior- en versió acarada català-castellà. Per a l’ocasió, Piera ha comptat amb un traductor de luxe, el també poeta Marc Granell, que ha partit de la versió recollida en "Dictats d’amor (Poesia 1971-1991)", un recull de l’obra poètica de Josep Piera que va publicar Edicions 62 en 1991. La natura –una volta més- és el subjecte principal d’aquest poemari. Una natura que Piera invoca i amb la qual s’identifica, una natura sensual –perceptible, per tant amb els sentits- i amb la qual convé estar en harmonia. En la primera part de "El somriure de l’herba", a més, ja trobem una altra de les passions de Piera: la poesia andalusí, de la qual inclou una mostra: 9 composicions. A més dels vora 40 poemes del llibre original, Granell ha decidit d’inserir una petita antologia: 16 poemes seleccionats a partir de l’amplíssima i dilatada producció poètica de Piera. Una ocasió, doncs, per a introduir-se, qui encara no n’haja fruit, en l’obra d’un dels poetes valencians més importants de les darreres dècades.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (7/XII/08)

Jardí clos

Dijous que ve, 4 de desembre, la llibreria Babel acollirà la presentació de "Jardí clos", el poemari amb què Joan Baptista Campos va guanyar, fa uns mesos, la primera edició del premi Manel Garcia Grau, que convoca la UJI amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Escola Valenciana i l’Associació Cultural La Nau. Un guardó que ha nascut de l’empenta de la societat civil, de l’impuls d’un grapat de gent que va creure que era imprescindible posar en marxa un reconeixement de la seua figura que estiguera a l’alçada del seu llegat d’activista cultural i cívic. Un homenatge que ell hauria volgut de paraules. De poesia.