Tothom ha de córrer, si volem tindre enllestida l'edició de "El músic del bulevard Rossini" per a finals de febrer, tal com ha previst l'editorial Proa. Així doncs, he hagut de revisar el text amb poc de marge. Tanmateix, les noves tecnologies faciliten molt les coses. Encara recorde la primera revisió que vaig fer d'una novel·la, "La mirada de Nicodemus", on aquelles opcions que el corrector proposava i no em semblaven adients havia d'esmenar-les amb retolador roig, ratllant per sobre de la solució que no s'adeia amb el meu criteri i escrivint en els blancs que restaven la proposta que trobava pertinent. Un galimaties, tot plegat.Ara no. Ara ho fem tot sobre pantalla. Les correccions proposades per l'especialista vénen indicades en roig i jo, simplement, les refuse o les accepte. Amb un clic. I així tot rutlla molt de pressa. I el text que en resulta és tal com jo vull que quede. Sense possibilitat d'interpretar malament la meua lletra ni res d'això. És cert que també ajuda que el text haja passat per les mans d'un bon professional i "El músic..." ha tingut molta sort. El corrector que ha assignat Proa -en Xavier Solsona- ha fet una molt bona feina. I així tot és més fàcil. I més ràpid.
Ara, ja només resta una correcció final, sobre galerades. L'última que faré. Després, "El músic del bulevard Rossini" començarà a deixar de pertànyer definitivament a l'autor. I a ser de tots aquells que vulgueu acostar-vos-hi. Com ha de ser.
Per cert, que la revista El Temps d'aquesta setmana publica un reportatge de Lluís Bonada sobre la Nit de Santa Llúcia on es parla extensament de "El músic del bulevard Rossini".
3 comentaris:
Certament les noves tecnologies faciliten la feina. Però també és cert que com més fàcil ho tenim més ens capfiquem a reescriure (i més que un capficament ho considere una obligació). Ho expresses molt bé amb el mot "penúltima", perquè en realitat l'última és quan lliures el text definitiu, amb un cert penediment. La veritat és que alguns esperem amb deler "El músic del bulevard Rossini".
Una abraçada
la penúltima.... és cert. sempre em fa l'efecte que les correccions són un material molt sensible, molt difífil de manipular sense fer-lo malbé. amb tot, m'agrada corregir proves. jo també l'esper el teu músic que potser, a finals de febrer, en algun racó del magatzem de proa es trobarà amb el meu cos deshabitat, i ves a sebre què són capaços de fer junts...
una abraçada, vicent
Jo no sóc un obsés de les correccions, més que res perquè, com diu Esperança són un material molt delicat. Procure incidir el mínim possible, sobretot perquè, normalment, quan he de fer-les ja fa tant de temps que he acabat la novel·la que n'estic desconnectat. I en aquestes condicions no és prudent prendre segons quines decisions.
Quant a la trobada, no sé com de deshabitat estarà el cos (que també frise per descobrir), però el músic ambulant ja fa massa temps que roda i tomba, així que potser els calga instal·lar algun detector d'incendis. Per si de cas.
Bromes a banda, gràcies a tots dos per la confiança.
Publica un comentari a l'entrada