dilluns, 12 de gener de 2009

Els límits precaris

Aquests dies, hem conegut, una vegada més, els límits precaris de la democràcia espanyola. Parle del processament, per part del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, del lehendakari Juan José Ibarretxe, dels dirigents socialistes Patxi López i Rodolfo Ares, i de cinc membres de l’esquerra abertzale, entre els quals Arnaldo Otegi i Pernando Barrena. I no m’entenguen malament: no és que em preocupe que aquestes o unes altres persones hagen de respondre dels seus actes davant de la llei. Només faltaria. No. El que em fa vindre els colors a la cara és el motiu. Perquè ja sabran vostés que se’ls processa per dialogar: als dirigents abertzales, en concret, se’ls imputa desobediència, per haver acudit a les reunions en qualitat de representants d’una organització il·legalitzada; al altres tres processats se’ls acusa de cooperants necessaris. Més enllà dels tecnicismes, se’ls acusa de trobar-se i mirar d’aclarir el laberint d’Euskadi a través de la paraula. I no en qualsevol moment, no en plena ofensiva etarra o després d’un atemptat, sinó en ple procés de pau.
El judici, ja ho hauran llegit vostés, naix per l’impuls de dues associacions, el Foro Ermua i Dignidad y Justicia, que tots sabem a quins interessos obeeixen. I compta amb el suport polític del Partit Popular, que no deixa de resultar curiós. I dic això no perquè m’estranye, sinó perquè em crida l’atenció la manca de memòria dels seus dirigents. O el que és pitjor, la incoherència. ¿O és que ja no recorden que José Maria Aznar, quan governava, va impulsar contactes no només amb Batasuna, sinó també amb ETA? És lícit condemnar ara una pràctica que fa uns anys avalaven? Però d’això, de l’actitud voluble del PP, ja en vam parlar massa i tot quan Zapatero va impulsar (és un dir) el procés de pau que ETA va acabar d’ensorrar amb els atemptats a la Terminal IV de l’aeroport de Barajas. Ara bé, no es pensen que les contradiccions acaben ací: al mateix moment que Ibarretxe, López i Ares es reunien amb Otegi i companyia, els emissaris del govern espanyol es trobaven amb dirigents d’ETA i Batasuna amb els mateixos objectius que aquells: avançar en la pacificació d’Euskadi a través del diàleg. Basant-se en aquestes trobades, Manos Limpias ja va presentar fa temps una querella contra el president del govern, el Consell de Ministres i diferents càrrecs socialistes. Però el Tribunal Suprem va desestimar-ne la pretensió argüint que el govern era competent en matèria de política interior i que aquestes trobades no eren punibles ni tan sols atenent a la Llei de Partits. El TSJ basc, en canvi, ha decidit impulsar un procés per idèntica causa. En contra, fins i tot, de l’opinió del Ministeri Fiscal, l’Audiència Nacional i el citat Tribunal Suprem. Criteris judicials diferents per a uns fets idèntics.
Les conseqüències d’aquest assalt judicial al diàleg, però, no són únicament jurídiques. De moment, el lehendakari ha decidit rendibilitzar el judici convocant les eleccions basques a mes i mig vista. És a dir, que la campanya electoral coincidirà amb capítols significatius del procés. Un fet (i una foto) que li permetrà jugar la carta del victimisme. Però si pot jugar-la serà, únicament, perquè algú l’ha convertit abans en víctima d’un procés que genera molts dubtes des del punt de vista democràtic. I encara més: els que l’acusen (PSOE i PP) de victimisme tampoc no estan exempts de culpa: ¿o és que mai no han jugat amb el mapa electoral basc (aprovant la Llei de Partits o impulsant-ne en major o menor grau l’aplicació) segons convenia als seus interessos electorals?
Siga com siga, i més enllà de les manipulacions del procés que intenten uns i altres, l’essència del judici –la persecució del diàleg com a instrument de la política- em sembla indigna d’una democràcia amb uns mínims de credibilitat. No és fàcil d’entendre que un estat, al mateix temps, propugne el diàleg entre Israel i Hamàs (Zapatero dixit) i condemne les converses entre càrrecs electes i Batasuna. Però que no siga bo d’entendre, no vol dir que ens vinga de nou. Que ja fa temps que sabem que l’Estat espanyol no mesura amb idèntica vara a tots els seus ciutadans. I això ho saben millor que ningú a Euskadi.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (11/I/09)
Publica un comentari a l'entrada