dilluns, 5 de gener de 2009

El polvorí de Gaza

No seria fàcil, aquest inici d'any, trobar bons propòsits que formular. No ho seria, si tinguérem la més mínima esperança que s'acompliren. L'horror de les imatges que vomita el televisor fa que el torró esdevinga una bola que resulta difícil, molt difícil d'empassar. Òbric el diari i em trobe la fotografia de cinc nenes palestines embolicades amb llençols blancs, mortes. Cinc víctimes innocents de la violència que arrasa Palestina. Una dona entre les runes alça les mans enlaire, la desesperació pintada al rostre, davant seu una mena de caixa amb uns pocs queviures, segurament tot el que li queda. Envoltat de pneumàtics en flames, un nen mira amb determinació al front i llança una pedra. Un nen de la mateixa edat que aquells que ací esperen que en dos dies els Reis d'Orient els òmpliguen la casa de joguines. Allà, però, les pedres són les úniques joguines possibles. Pedres per oposar-se a l'armament de l'exèrcit israelià. Pedres i també les bombes de Hamas, que foren les que formalment encengueren la metxa de la devastació que aquests dies assola Palestina. Formalment només, perquè uns dies abans l'estat d'Israel ja havia mort alguns islamistes. I perquè, en realitat, mai no ha deixat d'haver-hi un conflicte.
La situació a Palestina ha esdevingut el pitjor fracàs de la comunitat internacional. L'ONU, una de les virtuts de la qual, diuen els analistes, ha estat la d'evitar una nova -i pitjor que les anteriors- conflagració mundial, no ha estat capaç d'impedir una série de conflictes locals de terribles conseqüències. A Rwanda i al Sudan, al Txad i a Somàlia, a l'Iraq i a Birmània, al Tibet i a Colòmbia, als Balcans i a Txetxènia... Massa guerres i massa víctimes per llançar cap campana al vol. El conflicte palestí és un dels més dilatats en el temps i també, segurament, un dels més complexos. No negaré el dret d'Israel a defensar la seua població de la violència terrorista, però aquesta evidència no pot, de cap manera, justificar la vulneració sistemàtica dels drets de les persones a què ha sotmès la població palestina. De tant en tant, ens arribaven notícies de la precarietat de la vida a Gaza i Cisjordània, de les dificultats dels palestins per alimentar-se, per accedir als mínims serveis sanitaris, de l'apartheid a què eren sotmesos, de les noves colonitzacions amb què els israelians ampliaven el domini sobre el territori, també dels atemptats (igualment injustificables) de les milícies islamistes. Però tothom callava i deixava fer. Pocs governs condemnaven la situació. Ningú pressionava de ferm per arribar a una solució negociada. Ni a un bàndol ni a l'altre.
Ara, simplement ha esclatat el polvorí i els morts, que abans degotaven lentament, s'acumulen davant dels nostres ulls. Diuen que l'estat jueu ha aprofitat la interinitat a la Casa Blanca per llançar una ofensiva brutal que aniquile el poder de Hamas, la milícia islamista que havia aprofitat la treva per rearmar-se. Georges Bush ja no té cap interés a mitjançar en un conflicte que no ha pogut solucionar en 8 anys de presidència. I Barack Obama no té encara capacitat de maniobra. L'argument, en tot cas, no deixa en bon lloc la Unió Europea, l'opinió de la qual, segons sembla, no conta ni poc ni gens per a l'Estat israelià. La inoperància internacional se demostra amb un sol fet: Ehud Barak, el ministre de Defensa d'Israel i principal artífex de l'ofensiva bèl·lica és membre destacat del Partit Laborista, una formació que forma part, al seu torn, de la Internacional Socialista. Doncs bé, encara esperem que els socialistes del món rebutgen la política del seu homòleg israelià. Que la rebutgen de paraula i que la rebutgen de fet, si no rectifica, expulsant-los d'una organització que, tolerant la presència d'un soci així, perd qualsevol mena de credibilitat. És un exemple només de la passivitat amb què la política mundial es mira el conflicte palestí. Una posició que, en la pràctica, deixa les mans lliures a Israel per saltar-se, cada volta que convé, la legislació internacional. No seria gens difícil, doncs, trobar desigs que formular, aquest inici d'any. Si no sabérem que el patiment i la mort de la gent no val res a la vora de determinats interessos estratègics.

Publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/1/09)
Publica un comentari a l'entrada