Enric Valor: “Les persecucions són la millor manera de fortificar les conviccions”.
Als deu anys, ja llegia “Madame Bovary”. Enric Valor i Vives, tanmateix, hagué d’esperar molt de temps per emular Flaubert. Ha viscut, com ell diu, un segle en el quan no els han deixat tranquils ni un sol dia. A la Guerra del 14 que trasbalsà el negoci familiar li succeí la Guerra Civil i a aquesta, la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a l’Estat Espanyol, la dictadura del general Franco impedia expressar segons quines coses i segons en quin idioma. Tot i això, Enric Valor ha rescatat rondalles, ha escrit llibres i articles de divulgació de la llengua, ha recopilat i classificat els verbs valencians, ha bastit, en summa, una obra ingent. Però li resta una espina d’insatisfacció clavada al cor. La de no haver pogut escriure novel·la fins que no acabà la dictadura. Alguna en féu abans, “L’ambició d’Aleix” per exemple, però hagué de publicar-se mutilada per la censura. Manuel Sanchis Guarner li digué un dia: “No volen que escriguem, Valor, en valencià”. I ell ho assumí i deixà que la novel·la per escriure anara creixent, ella sola, al calaix. “Jo em pensava que no faria res. La censura era una cosa espantosa. No volien que escriguérem en la nostra llengua. Però clar, tot i que ens impedien publicar i difondre l’obra, no podien impedir que jo anara escrivint coses, inventant personatges i ho anara deixant tot al calaix. Vull dir que en realitat, estava fent la Trilogia, encara que clar, és quan et poses de veritat a escriure quan se t’acudeixen més coses”.
La mirada d’Enric Valor cau en una mena de melangia quan recorda les imposicions d’aquell temps. “Quina mala sort que tinguérem”. Però ben aviat, el seu esperit reviscola. I aleshores riu de bona gana. I afegeix: “I al final encara he tingut sort que m’ha pegat per viure i he pogut fer unes quantes novel·les. En realitat, jo volia fer unes deu novel·les de cent cinquanta pàgines i anava guardant notes sobre els personatges a un calaix. Quan Franco es va posar malalt, vaig començar a escriure però ja amb un plantejament diferent: en lloc de la idea inicial, vaig decidir posar tots els personatges en una trilogia. I la veritat és que crec que ha quedat prou natural”.
Tot i començar a fer novel·la a la vora dels setanta anys, el premi Socarrat Major 1997 encara ha tingut temps de bastir una obra compacta i fèrtil: “Primer vaig fer Sense la terra promesa i, després, com que en tenia de pensada una petita que volia fer amb un estil realista prou despullat, la vaig encetar. A continuació vaig escriure Temps de batuda. Després vaig parar perquè estava esgotat i aleshores fou quan Eliseu Climent em va dir si podia fer-li La Flexió Verbal i li vaig dir que sí perquè volia estar un any sense escriure i prendre força per a la tercera part de la Trilogia. Li vaig dedicar sis hores diàries durant sis mesos, a “La Flexió Verbal”. Quan la vaig tenir, li vaig dir a Manuel Sanchis Guarner que la revisara i em fera totes les observacions que considerara. Jo volia que s’acostara més a la llengua viva, però ell em va convèncer de deixar-ho estar. Ara, fa poc, l’he revisada en aquest sentit”. Aquest llibre que li costà sis mesos de fer és sens dubte un dels majors èxits de vendes de les editorials valencianes. I una de les eines imprescindibles per a tots aquells que volen aprendre la nostra llengua.
Fa uns mesos, Enric Valor ha publicat “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles”, un llibre de lectura amena, narrat amb la gràcia especial amb que sap contar les coses aquest home. “No havia fet mai contarelles. I com a la meua edat li tinc por ja a fer una novel·la, vaig encetar aquesta obra. Les contarelles han de tractar sobre un fet que t’han contat fa molt de temps i que tinga una base real. Són coses curioses que van passar en una època determinada”.
Com diu la seua editora, Rosa Serrano, Enric Valor és un comunicador impenitent. Gaudeix de la conversa. Riu i acluca els ulls, segons aquesta travesse temes més joiosos o d’altres més delicats. Però no deixa de parlar per això. “Vaig fer una novel·la que es va perdre. Es titulava El misteri del Canadian i Miquel Duran m’ho va arreglar perquè me la publicaren a la Casa del Llibre de Barcelona. La vaig fer de molt jove, i aleshores em pegava per fer coses de països que no coneixia, personatges de la noblesa anglesa. Quan va començar la guerra, el mateix 18 de juliol, la hi vaig enviar, amb tanta mala sort que van confondre el tren on anava la novel·la amb un de militar i el van bombardejar. Temps després, Miquel Duran em va demanar que li enviara una còpia, però jo havia estat tres anys a la guerra i, mentrestant, m’havien assaltat la casa i no quedava més que un espill i una cadira. La casa, a més, va servir de refugi a tres o quatre famílies que venien fugides i de la biblioteca del meu pare no va quedar res. Això també ix en la trilogia a través d’un personatge a qui li he aplicat algunes d’aquestes vivències meues. Per a què vegen quant hem patit”.
Assegura no conèixer a fons el panorama actual de la literatura valenciana. “No recorde noms”, es justifica. “A més, estic molt retirat, treballant. Ara, sí que sé que tenim almenys cinquanta escriptors amb suficient categoria, a més de quatre o cinc grans figures. Pense que estem en un bon moment per a la literatura, i més en concret per a la novel·lística valenciana. Encara que quasi no tinc temps per a llegir i no puc dir que estiga al dia. Vaig anar una nit a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors Valencians, per veure quants n’érem i conèixer-los una mica. I la veritat és que me’n vaig tornar molt animat de veure l’empenta que hi ha”.
Al febrer de l’any passat, arreu del País Valencià va ser llegida la carta que Enric Valor adreçava als Blocs de Progrés. En ella, demanava el reconeixement legal de la unitat de la llengua, una aspiració clau del nacionalisme valencià. “Jo veig bé el nacionalisme. De fet, me’n recorde del comentari que li va fer Karl Marx al dirigent de la Comuna de París, qui es va salvar de la desfeta i després de liquidada la Comuna es va dedicar a fer pamflets i a insultar a uns i a altres. Quan li va demanar a Marx que li semblava aquella manera d’actuar, aquell li va contestar que estava fent persecució d’altres ideologies i que les persecucions eren la millor manera de fortificar les conviccions. I a mi em sembla que ara està passant això, també. Amb els socialistes, tot i que no feien tot el que volíem els nacionalistes, estàvem més o menys tranquils. Però ara, tot i que dissimuladament, els governants estan actuant d’una manera tan violenta en contra nostra que he vist una reacció semblant per part del nacionalisme”.
Recentment, les Corts Valencianes li negaren una distinció que si, al nostre país, la cultura no fóra un problema polític, cap institució no hauria gosat negar-li a una figura com ell. Tanmateix, d’aleshores ençà, múltiples col·lectius han decidit retre-li l’homenatge necessari que els nostres representants no han sabut, una vegada més, assumir. Enric Valor n’està agraït. Però es mostra una mica perplex i assegura convençut que “no és per a tant. Que al capdavall, hem fet simplement el que hem pogut”. Oblida potser, que han pogut molt i en circumstàncies adverses. I que, sense la seua tasca, avui el valencià viuria encara una situació més precària.
Enric Valor, als vuitanta-cinc anys, ja no està en condicions de pujar l’Aitana, com diu ell amb acompanyament de rialla franca i contagiosa. En canvi, conserva intacta la lucidesa i les ganes de parlar. “Sóc un desastre per a les entrevistes perquè sóc molt parlador i em pregunten una cosa i jo me’n vaig per cinquanta llocs diferents”. No s’adona potser que, en el seu cas, és precisament la dispersió la que enriqueix la conversa.
