Se'ns ha mort Porcel

He sabut la notícia mentre conduïa per la vora de la Mediterrània, la mar de la qual ha estat un dels millors cronistes. Per la finestra del cotxe entrava una brisa densa, carregada d'humitats, insòlita per a una hora en què el sol tot just començava a elevar-se per damunt de l'horitzó. O, més pròpiament, dels núvols que, cada matí, m'impedeixen de contemplar com aguaita sobre la línia de la mar. Baltasar Porcel se'ns ha mort, tot just quan -des de la distància- creiem que havia superat el càncer que patia. Ens queda l'obra, és cert. Una obra d'una musculatura inqüestionable que, a partir d'ara, començarà a fer-se valer més enllà de l'autor i de les fílies i les fòbies que poguera provocar. I que Porcel, indubtablement, provocava. Les lletres catalanes han perdut un dels seus autors capdavanters. Però Porcel no ens deixa orfes. Ens queda el seu exemple d'escriptor compromés ("La literatura no és instal·lar-se en un ofici; sinó forçar els límits"), polèmic i polemista, orgullós de la cultura de què formava part i a la que va contribuir a alimentar. Ens queda "Cavalls cap a la fosca" i "Les primaveres i les tardors" i "Lola i els peixos morts" i "Els argonautes" i tantes altres. Ens queda la veu. I l'exemple.