El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.

Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.

Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.

La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

De les dificultats de resumir una novel·la

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

A Barcelona, de bòlit

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.

Calaix de mots: Orides Fontela

ELEGIA (I)

Mas para que serve o pássaro?

Nós o contemplamos inerte.

Nós o tocamos no mágico fulgor das penas.

De que serve o pássaro se

desnaturado o possuímos?

O que era voo e eis

que é concreçao letal e cor

paralisada, íris silente, nítido,

o que era infinito e eis

que é peso e forma, verbo fixado, lúdico

O que era pássaro e é

o objeto: jogo

de uma inocência que

o contempla e revive

- criança que tateia

no pássaro um esquema

de distâncias-

mas para que serve o pássaro?

O passaro nao serve. Arrítmicas

brandas asas repousam.

ELEGIA (I)

Peró per a què serveix l’ocell?

Nosaltres el contemplem inert.

Nosaltres el toquem en el màgic fulgor de les penes.

De què serveix l’ocell si

desnaturalitzat el posseïm?

El que era vol heus ací

que és concreció letal i color

paralitzat, iris silent, nítid,

el que era infinit heus ací

que és pes i forma, verb fixat, lúdic

El que era ocell és

l’objecte: joc

d’una innocència que

el contempla i reviu

—criatura que palpa

en l’ocell un esquema

de distàncies—

peró per a què serveix l’ocell?

L’ocell no serveix. Arrítmiques

toves ales reposen.

Orides Fontela

Esfera (Una antologia)

Traducció de Joan Navarro

Ed. Tres i Quatre

Tranströmer a Catarroja

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)

La mà de ningú: el clip

La mà de ningú (Ed. Proa)

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.

Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra  ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.

M'he trobat el músic

Que pocs dies abans d'eixir a la venda la darrera novel·la que he escrit, em trobe per Internet una ressenya d'un llibre anterior acabada de penjar, no sols m'ha fet guanyar perspectiva, sinó que m'ha produït una satisfacció immensa. Perquè, abduïts per la deriva frenètica del món, sovint comprovem que només importen les novetats. Les editorials destrueixen -i en conseqüència adscriuen a la categoria d'exhaurits- llibres que havies escrit amb voluntat de perdurar. D'explicar coses a molts lectors durant molt de temps. I els altres, els que encara no han cremat, no hi ha manera de trobar-los a les prestatgeries d'uns espais, les llibreries, que ja no tenen lloc per al fons. Es poden demanar, és cert, però això implica una coneixença prèvia i, en tot cas, elimina la possibilitat d'aquell moment màgic de la trobada entre un lector i un llibre que mai no havien sentit parlar l'un de l'altre. Tots els lectors hem experimentat un moment així, però ara cada volta és més difícil.
Això, doncs. Que m'he trobat de nou el músic per la Xarxa i que m'ha fet molt de goig.

Publicar ací o publicar allà

L'Associació d'Editors del País Valencià continua penjant videos sobre tota l'activitat que van organitzar dins la Setmana del Llibre en Català. Ací us deixe amb el reportatge -trobe que molt encertat- que han fet sobre la taula rodona en què, juntament amb Isabel Clara Simó i Vicent Sanchis, vaig participar. El tema era si convé més publicar al País Valencià o al Principat i per què.



Crònica: Escriptors valencians Publicar aquí o allà? from AEPV on Vimeo.

Xavi Castillo a Vila-real

Aquesta nit, a l'Auditori de Vila-real, tindrem a Xavi Castillo representant el seu "Especial", una actuació que hem promogut la gent de l'Associació Cultural Socarrats i que, si aquest fóra un país minímament democràtic, ja faria temps que hauríem gaudit. Perquè la idea va sorgir ja fa més d'un any, quan preparàvem els actes de lliurament del Socarrat Major que vam atorgar a la gent de la Societat Coral El Micalet de València. Vam demanar l'Auditori de Vila-real als anteriors responsables -abans de les eleccions governava el Partit Popular, a Vila-real- i, sense explicar-nos la raó (ço és que apliquen una censura implacable a Xavi Castillo), els el van negar de manera sistemàtica, ara amb una excusa, ara amb una altra. Ha hagut de canviar el govern municipal a Vila-real (ara format per PSOE, Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida) per a què el que és un dret ciutadà -la llibertat d'expressió- siga possible. Em ve al cap tot açò perquè ahir escoltava unes declaracions d'Esteban González Pons denunciant manipulació informativa a Televisió Espanyola. González Pons i el PP denunciant manipulacions informatives, ja veus. D'això, precisament, parla Xavi Castillo al video de sota.



Xavi Castillo. La dimissió de Camps from 15M Paiporta on Vimeo.

Per què escric i a quin lector m'adrece

La gent de l'Associació d'Editors del País Valencià han penjat aquesta entrevista que em van fer a la Setmana del Llibre en Català. Calia respondre a dues preguntes: per què escric i a quina mena de lector m'adrece.

Vicent Usó i la seua literatura from AEPV on Vimeo.

Ha arribat una caixa

Avui, m'ha arribat una caixa. L'esperava. Feia dies que no veia el moment de posar-la damunt la taula i obrir-la. Els llibres sempre m'arriben per cesària. Sempre em toca veure'ls eixir a la llum amb el bisturí a  la mà. I ho faig una mica tremolós, amb ànsia de provocar-ne el part. Però després, quan la cinta adhesiva que els precinta ha estat vulnerada, quan res no impedeix tirar de les ales de cartró i deixar a l'aire el contingut, sempre dubte, sempre dilate el moment. I això que tinc una imatge clara del que em trobaré: no de bades el correu electrònic se m'ha omplert de proves d'impremta i de suggeriments de portades. Ja sé quin aspecte tindrà, quantes fulles i puc endevinar el tacte del cartró de la portada i el més aspre, però tampoc no molt, de les fulles. Ho sé tot d'ell, però m'agrada dilatar el moment. Assaborir-lo. Però els segons passen de pressa i arriba el moment de separar les ales de la caixa i contemplar-lo, encara embolicat amb el plàstic, a manera de placenta, que rebutge sense remordiments. Ja el tinc a les mans, l'estómac encongit pel temor d'obrir-lo i trobar-me, abans de res, una errada. Ho faig amb cura, em pose a llegir unes ratlles i tot està bé. Ja més tranquil, aspire l'aroma de paper nou; el palpe amb els tous dels dits, em torne a mirar la portada, les solapes, la contra... I el primer que faig, aleshores, és anar a la prestatgeria on són els germans i presentar-los-el.

Avui toquen plagis

"Plagis" (Bromera) va ser una de les primeres novel·les que vaig ressenyar al bloc (ho podeu llegir ací). Recorde que la vaig agafar una mica a contracor: era l'època en què em plovien les novetats sobre la taula i només de veure com anava creixent la pila ja m'agafava una mandra infinita. Però no em trobava massa bé i estava sol, a casa, amb el dia per davant i poques forces per fer res. Vaig obrir "Plagis" i ja no la vaig poder deixar. Recorde que vaig pensar qui seria aquell Urbà Lozano de qui no havia sentit parlar mai. Qui m'anava a dir que, pocs mesos després, encaixaríem la mà a poques passes de l'estació de trens de València, en la primera trobada del que després acabaria sent el col·lectiu Unai Siset. I encara més: que arran d'aquella insòlita aventura l'autor de "Plagis" (i la resta del col·lectiu) m'esdevindria amic. En tot açò pensava durant les primeres hores d'un dia en el qual m'espera la primera cita de la nova temporada del club de lectura dels Socarrats, a Vila-real. Una sessió en la que comentarem, precisament, "Plagis", del meu amic Urbà Lozano. I en la qual tindrem el mateix autor, que vindrà per compartir amb nosaltres l'experiència i per respondre aquelles preguntes que li fem. Si rondeu per la Vila i us ve de gust, sereu benvinguts.

A l'Informatiu

Avui, la gent de l'Informatiu publica l'entrevista que van fer-me arran la visita de dissabte passt a la Setmana del Llibre en Català: El mercat arracona la literatura en valencià, l'han titulada.

Dissabte, a la Setmana del Llibre en Català

Costa, tornar a agafar la marxa, després del parèntesi de tants dies sense escriure. Sense escriure al bloc, vull dir, perquè no m'ha faltat la feina, les darreres setmanes. Un dels encàrrecs que he hagut d'atendre ha estat preparar-me la intervenció que faré dissabte que ve, a les 18 hores, a la Setmana del Llibre en Català. Acompanyaré Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis en una taula rodona  on parlarem -debatrem, espere- sobre les condicions (i les opcions) de publicar al País Valencià o al Principat. L'acte forma part d'un seguit d'activitats que ha organitzat, dins la SLC, l'Associació d'Editors del País Valencià. Una presència, la dels editors valencians al nord, que m'alegra força perquè hauria de ser un indici d'una normalitat (la consideració, a tots els efectes, de l'àmbit lingüístic català com un espai únic) que hem anat perdent a poc a poc i per culpa de tots: de la pressió de l'estat centralista, de la inèrcia econòmica, de la passivitat dels afectats, de certes actituds pusil·lànimes o paternalistes, segons com, etc. Així que si us acosteu al Parc de la Ciutadella i teniu ganes de debatre, ja ho sabeu.