dijous, 17 de març de 2011

Les regles canvien

Em sembla de la major importància el dictamen del Tribunal d'Estrasburg, que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'Estat espanyol per haver-ne violat la llibertat d'expressió. I em sembla més que greu la normalitat amb què l'ha acollit la classe política espanyola: com si no els apuntara a ells (i al sistema judicial que promouen, és clar). Com si qui poguera presumir de democràcia foren ells (que la van -la vam- heretar de Franco) i no la vella Europa. Com si el dictamen no fóra un indici (un més) de les moltes mancances democràtiques del sistema que va nàixer de la (modèlica?) Transició que ara la ministra Trinidad Jiménez vol exportar als països del nord d'Àfrica (Déu els en guard!). Una Transició, ja ho sabem, que, entre oblits i mancances, va establir un pacte d'impunitat al voltant -entre altres coses- del rei d'Espanya. Un pacte (i una impunitat) que encara mantenen polítics, jutges i mitjans de comunicació, que s'abraonen ferotges contra qualsevol intent de subvertir-lo, com ha pogut comprovar Arnaldo Otegi.
Em sembla gravíssim que les regles de joc hi siguen, però no siguen les mateixes per a tothom. Ho hem vist en el cas d'Arnaldo Otegi i d'altres dirigents abertzales i ara ho estem veient també en el cas de Sortu. Ja crida l'atenció que el partit de l'oposició li demane al del govern que no ha de permetre que Sortu es presente a les eleccions. Com si, a l'estil de qualsevol república bananera, la decisió de qui es pot presentar i qui no depenguera del poder executiu i no de la llei. Però ja sabem que a l'Estat espanyol el poder judicial i el polític van, en segons quins temes, de la mà. Malgrat que aìxò subvertisca els més elementals principis del joc democràtic.
Però, si és greu que les regles no s'apliquen igual a tothom, encara ho és més que canvien segons interesse. Perquè, de primeres, l'exigència que li plantejaven a l'esquerra abertzale per concórrer a les eleccions era que havia de condemnar la violència. Explícitament. Doncs, bé, els estatuts de Sortu la condemnen. Afirmen, explícitament, que l'única via d'actuació que consideren és la política. Que tota violència és reprobable. També la d'ETA. I la proclama no és únicament retòrica, sinó que els dirigents de Sortu l'han ratificada en relació a casos concrets: a propòsit, per exemple, de l'intent d'atemptat contra el lehendakari que vam conèixer fa quatre dies. Ja compleixen, doncs, les condicions que exigeix la llei i per tant haurien de poder concórrer a les eleccions. Doncs bé, ara l'Estat diu que no n'hi ha prou. Que tot plegat és només una argúcia. Que, encara que els estatuts diguen una cosa, segur que ells, en el fons, en pensen una altra. Que no són de fiar i per tant els en preparen alguna. És a dir, que, com no poden ilegalitzar Sortu per uns fets provats (els estatuts que han presentat), proven de fer-ho per una pressumpció. Per una idea preconcebuda. Malgrat el dret i la democràcia, si cal. Ja ho esmenarà el Tribunal d'Estrasburg, d'ací a uns anys. I, mentrestant, uns i altres hauran posat a estalvi els interessos electorals comuns. Uns interessos que són, al costat de la vella intolerància castellana, la clau final de la qüestió.
Publica un comentari a l'entrada