La solitud absoluta

Quan tenia 13 anys, el pare de David Vann va proposar-li d'anar amb ell a passar un any a Alaska. Va dir que no. Dues setmanes més tard, el pare es va suicidar. Durant molt de temps, David Vann no gosava reconèixer el suïcidi del pare, del qual se sentia d'alguna manera culpable, i n'atribuïa la mort a un càncer fulminant. No podia evitar de pensar què hauria passat si haguera acceptat la invitació. Per a superar aquest sentiment va recórrer a l'escriptura. Així va començara a escriure "Sukkwan Island" (Empúries), la novel·la que l'ha llançat a la fama. En ella, parteix de la situació que explicàvem abans: un pare li proposa al fill d'anar a passar un any a una illa deshabitada, inhòspita, freda. Però en aquesta ocasió el fill diu que sí.

"Sukkwan Island" és una novel·la curta, de poc més de 150 pàgines i forma part d'un conjunt de relats que s'anomena "Llegenda d'un suïcidi" que, segons diuen, no tardaran a publicar-se. De primeres, va passar desapercebuda, però una crítica elogiosa a The New York Times va llançar-la a l'èxit. L'any passat, va obtenir el premi Médicis francés a la millor novel·la estrangera.

L'obra es llegeix amb fluidesa, i els fets que ens narra ens colpeixen a la mateixa boca de l'estómac, tot i que no he estat capaç de trobar la intriga que m'anunciava la contracoberta, però ja sabem com van aquestes coses. Un dels valors que presenta és la presència del paisatge -el bosc fred, la muntanya esquerpa, la mar- que arriba a adquirir trets propis d'un personatge més. Un paisatge que, a més d'esplèndid i salvatge, contribueix -per inabastable i solitari- a crear l'atmosfera claustrofòbica que l'autor necessita per a desenvolupar la història. I per a emmarcar adequadament els fets terribles que ens narra.

Més enllà d'aquests valors, però, m'ha donat la sensació que hi ha poc a explicar. Que el fil argumental és molt prim: dos personatges, una mort, una fugida enlloc. I que està resolt de manera molt esquemàtica. Sense carregar de raons determinades actituds que, per tant, resulten un punt incomprensibles. Ben lluny -pense- de Richard Yates i la seua esplèndida Revolutionary Road, on la desfeta ens és descrita a partir de l'acumulació de detalls mínims, de converses (aparentment) intranscendents que van trenant-se i trenant-se fins donar-li sentit ple a la catàstrofe final.

Bona part de la primera part de Sukkwan Island, de fet, la conformen les descripcions inacabables dels treballs que pare i fill han de fer -acumular i conservar menjar, adequar la casa, construir certes infrastructures necessàries...- per enfrontar amb garanties d'èxit un hivern que, allà dalt a Alaska, ja podem imaginar com serà de cru. Uns treballs descrits amb meticulositat, però que no són capaços, com en l'obra de Yates, de preludiar (d'explicar) la tragèdia que s'esdevindrà. És cert que també hi ha una preocupació de l'autor per dibuixar-nos (sobretot) la personalitat temorosa, indecisa del pare, els seus rampells d'agressivitat i la seua covardia, la seua incapacitat per entendre la realitat i la seua dependència de les dones, així com l'absència d'una relació fluïda entre els dos personatges, una relació que el pare espera redreçar en la solitud de l'illa. És cert que hi ha aquesta voluntat, però no tinc clar que l'autor reïsca. La segona part és una mera relació d'una fugida enlloc.