Eclipsi

Sempre he estat molt negat per a les coses de l'astronomia. De menut, a l'escola, recorde que van anunciar un eclipsi de sol. Parcial, com el que hem tingut avui. El mestre va fumar un vidre i, a l'hora del fenomen, ens vam anar acostant tots a la finestra. Anàvem passant-nos el vidre enfosquit i mirant la conjunció del sol i la lluna. No vaig ser capaç de distingir res. Potser el mitjà era precari, no diré que no, però altres companys afirmaven haver vist clarament el mos que la lluna li havia infligit a la circumferència esplèndida de l'estel.

Anys més tard em recorde una nit gebrada i neta a la serra d'Albarrasí. Embolicat en mantes, ataüllava el cel per distingir el cometa Halley, la cua del qual era visible a simple vista, segons deien. A aquella nit en va succeir una altra i una altra i encara un parell més. Sense gens d'èxit. L'herald de tantes calamitats com s'anunciaren va desaparèixer del cel abans que la meua perícia progressara prou per abastar-lo amb la mirada.

Conscient de les meues limitacions, aquest matí no he pres cap mesura per contemplar l'eclipsi. Devien ser les vuit i mitja, si fa no fa, quan he obert la cortina de la finestra del despatx. El sol, que ja s'enlairava per damunt dels pisos que hi ha enfront, m'ha colpit amb rotunditat els ulls nus. He tancat les parpelles, evidentment. Però he cregut vore un mos nítid a la part superior de la circumferència. Un miratge, he pensat, o una broma que m'haurà preparat el subsconscient. Durant un instant, però, he hagut de romandre amb els ulls closos, donant-li temps a què es recuperaren de la bufetada lumínica. I aleshores he vist clarament com anava formant-se, sobre el fons fosc de les parpelles tancades, una imatge rodona, tallada per dalt. Supose que podreu entendre que m'haja emocionat.