Una operació cosmètica

L'acord entre el govern liberal de Rodríguez Zapatero i els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) només pot entendre's com una operació de maquillatge que no afecta el fons de les coses. Com un intent de dos organitzacions desprestigiades (per la seua tebiesa davant els primers estralls de la crisi, per la seua indefinició davant d'un govern que de socialista només té el nom i també per una operació calculada de la dreta econòmica i mediàtica) i un govern que necessita gestos que el reconcilien (però encara és possible després de tot el que ha plogut?) amb una part, si més no, del seu electorat d'esquerres. Els sindicats necessiten donar mostres que segueixen amb vida i Zapatero necessita el vots que li han fugit per l'esquerra per a recuperar l'avantatge que li trau Mariano Rajoy en els sondejos.

L'acord, però, no afecta al moll de l'os de la qüestió. Perquè a la fi ens jubilarem més tard i en pitjors condicions. De manera que els bancs podran ampliar el seu negoci de plans de pensions, que era l'objectiu últim. I aquesta és la clau de volta de tot l'assumpte: que el sistema de pensions públiques no està de cap manera en perill; que, posats que ho estiguera, n'hi ha un ample ventall de possibilitats per mantenir-ne la viabilitat, i no totes carreguen el pes de la reforma sobre les esquenes més dèbils; que la reforma de Zapatero, doncs, va en la línia de les darreres mesures que ha pres: privatitzar com més va més les tanques de seguretat de l'Estat del Benestar. I no em serveix l'excusa que l'obliguen el Banc d'Europa, Angela Merkel o el Fons Monetari Internacional. Al capdavall, abans que trair la confiança dels electors, d'anar en contra d'aquells que t'han conferit la potestat de governar, hi ha sempre una eixida més digna i honesta: la dimissió. I qui no la practica, assumeix sencera la culpa.