Una imatge per a un any

Sembla que era ahir quan discutíem sobre les conseqüències de l'arribada d'un nou milenni i ja ens n'hem cruspit una dècada. Espere que amb profit, almenys. En fi, si les neurones aguanten l'any que ara agonitza el recordaré per una experiència ben sucosa i enriquidora: la d'haver compartit cabòries, debats i treball amb sis companys impagables: Urbà Lozano, Àlan Greus, Esperança Camps, Vicent Borràs, Manuel Baixauli i Pasqual Alapont, en rigorós ordre invers, que ja està bé. Amb ells, com sabeu, forme part del col·lectiu Unai Siset. I tots junts hem fet Subsòl, del qual també n'hem parlat molt, en aquest bloc. Si calia triar una imatge que sintetitzara tres cents seixanta-cinc dies, doncs, havia de ser aquesta. Us la deixe a sota, treballada per l'Emma Prats i Camps en forma de video.
Que 2011 siga un bon any per a tots, que, pel que es veu, no serà fàcil.

Calaix de mots

És ben trist haver de pensar que probablement la pintura que faig no tindrà mai un valor.

Vincent van Gogh
Cartes a Théo, p. 225
Ed. Tres i Quatre, 2010
Traducció de Xavier Marzal

Queda clar, no?

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

No ben bé una nadala

No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.



Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.

Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.

Van tancant totes les portes

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.

Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

París Match, Paul Weller i Subsòl

L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.



Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time

I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire

Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

Enrique Morente, in memoriam

Fa un temps, vaig penjar el video d'una de les cançons més commovedores que mai he escoltat. Ara, que se n'ha anat, vull deixar constància de la meua admiració pel caràcter transgressor, la passió per l'art i la profunda capacitat d'innovació del mestre Enrique Morente.

El club baixa també al Subsòl

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.