Des de Brooklyn d'ací cap allà

Anit, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de les Bogeries de Brooklyn de Paul Auster. Un llibre fàcil de llegir, dels més senzills de l'autor novaiorquès, segurament. Una narració que, com tantes obres de l'autor, atrapa el lector des de les primeres paraules i el mena d'ací cap allà, ara seguint les peripècies d'un personatge, ara les d'un altre, després les d'un tercer i un quart. Perquè, en el fons, la novel·la es sustenta en un conjunt d'històries individuals, unides bàsicament pels vincles dels personatges que les protagonitzen amb el narrador, Nathan Glass, un jubilat de 60 anys que acaba de passar un càncer i decideix tornar a Brooklyn, el barri on va nàixer i on espera trobar un lloc tranquil per a morir. Allà, mentre deixa passar els dies, es farà el propòsit d'escriure biografies de persones anònimes, encara que, en realitat, el que ens explica és la història de la gent del seu entorn. I sobretot del seus nebots Tom i Aurora, i de Lucy, la filla d'aquesta.

La narració dels fets no es demora en detalls sinó que llisca per la superfície de les coses, de manera que en poques línies Auster és capaç d'explicar-nos vides senceres. Novament, l'atzar té un paper important en l'avanç de la història tot i que determinades coincidències només poden ser assumides des d'una professió de fe molt profunda en un atzar favorable. Més encara quan, malgrat ser impulsades per un vent atzarós, les històries acaben tancant-se amb una lògica escassament atzarosa. I ho dic perquè, tot i protagonitzar històries tèrboles, en la majoria dels casos, quasi totes acaben en un final feliç i simultani en el temps. Un final de coets i confetti que només espatlla una circumstància històrica que, al meu parer, està col·locada amb calçador: l'atemptat de les Torres Bessones que es produirà instants després del darrer episodi de la novel·la i que Auster ens apunta en unes poques línies de la darrera pàgina.

Destaca, per damunt de tot, la capacitat d'Auster per crear personatges atractius -molts d'ells amb tics extravagants- i la seua habilitat per explicar històries. Són els dos pilars fonamentals de la novel·la. Amb tot, a mi em costa identificar-me amb uns personatges que tinc la sensació que estan trets més de la iconografia cinematogràfica nordamericana que de la realitat.