Alexandre el Gran, segons Citati

La figura d’Alexandre el Gran ha generat, des de sempre, una gran fascinació. Una aura mítica que encara segueix vigent, malgrat el temps. Pietro Citati (Florència, 1930) és un dels autors que s’ha deixat seduir per la imatge del conquistador insaciable que, alhora, és bon amic dels seus amics i tan respectuós amb l’enemic que fins i tot en plora la mort. De les mans de Citati va eixir, en 1973, un text breu que ara recupera, en català, Edicions del Salobre: “Alexandre el Gran”. Citati s’ha forjat una gran reputació com a crític literari i ha col·laborat en diversos diaris i en les principals revistes de llibres italianes. Una dedicació que possiblement va decidir arran la coneixença d’Italo Calvino, quan a penes comptava 17 anys, a qui va sovintejar. Però a més de publicar ressenyes, Citati ha estudiat autors com Homer, Plató, Dumas, Shakespeare, Kafka, Goethe, Proust, Poe, Tolstoi o Byron. Fruit d’aquesta inclinació pels grans noms és aquest “Alexandre el Gran”. Citati ens presenta una breu biografia del conquistador macedoni: a penes una cinquantena de fulls. I no necessita més per mostrar-nos-en la personalitat. O almenys per enllestir un retrat més que complet del “seu” Alexandre, de la manera com ell, a partir dels textos clàssics, s’imagina que va ser el macedoni. Això sí, per a enllestir-lo fa servir una prosa subtil i elegant, meravellosament ben travada. Una peça literària de primer ordre que combina la narració dels fets amb les reflexions que els diferents detalls li susciten. No és, doncs, una biografia a l’ús, exhaustiva en els detalls i més o menys aspra en l’estil, sinó tot el contrari, un text que es llegeix amb plaer, capaç de suscitar interés no sols pel que narra sinó per la forma en què ho fa. Citati selecciona els principals esdeveniments de la biografia del cabdill dels grecs: la campanya contra Darios i la desfeta de l’exèrcit persa, l’educació sota la tutela d’Aristòtil i Leònides, la incursió en Egipte i la visita al temple d’Ammó, l’episodi del nus Gordià, l’ambició il·limitada que el du a les portes de la Índia i la resistència dels soldats a seguir-lo ja més o, finalment, la mort, víctima de les febres, a Babilònia, al palau del seu enemic Darios. I després els reelabora afegint consideracions i posant-los en relació amb altres detalls de la biografia o de la història. El resultat és un text tan curt en dimensions com suculent i profund. L’edició que n’ha fet El Salobre –en traducció de Joan Casas- incorpora, a més, un annex que complementa l’obra de Citati. En primer lloc, un text de Francesco Sisti analitza la relació entre els diferents relats de la vida d'Alexandre i els “Diaris” o “Efemèrides del rei”, uns textos redactats per ordre seua al temps que es produïen els fets. D'aquests textos se'ns ofereix una doble versió contraposada: la versió d'Arrià davant la de Plutarc, totes dues del moment en què narren la mort del monarca. En un segon text, Sisti valora també la importància i la fiabilitat de les cartes que s'atribueixen a Alexandre, de les quals n'aporta alguns fragments que tenen com a destinataris el rei persa Darios, el seu tutor, Aristòtil o amb la seua mare, Olimpíada, sempre segons les versions d'autors com Arrià, Plutarc o d'altres. Aspectes més prosaics, sense dubte, però que ajuden a entendre la figura del rei macedoni (i la imatge amb què ha perviscut) i complementen perfectament la joia literària que els precedeix.