La notificació de la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per a què clausure les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià perquè manquen de llicència no m'ha sorprés gens. De fet, si alguna cosa m'ha cridat l'atenció és que algú haja mostrat estranyesa davant d'aquesta vella estratègia. I m'explique. Haurem d'admetre que no hi ha raons que justifiquen que la pressió dels governants valencians fins ara s'haguera centrat només en les emissions televisives i no en la ràdio pública catalana: si la raó que els movia fóra el respecte a la legalitat, no hi havia cap motiu per justificar que la clausura de les dues emissions no anara de la mà. Igualment, haurem de convenir que, per desgràcia, les audiències tant de TV3 com de Catalunya Ràdio no són de cap manera una amenaça per als afanys de controlar la informació de Francisco Camps i els seus. Aleshores, si no els mou la coherència ni la por a perdre el (quasi) monopoli informatiu, perquè avancen ara aquest peó? La resposta és ben senzilla: la pressió del cas Gürtel comença a amenaçar les perspectives electorals del Partit Popular. Cal, doncs, tornar a l'essència. Rearmar-se. Reprendre l'estratègia electoralista que millor resultat li ha donat, al PPCV: l'anticatalanisme. És l'única raó que explica que el tancament d'emissions de les ones televisives i radiofòniques no fóra simultània: perquè pretenien guardar-se una carta per a quan els convinguera jugar-la. D'ací la notificació present a ACPV, que mourà a la indignació certs sectors del valencianisme social i polític, però que també convencerà (o això esperen) molts electors del PP que, malgrat totes les evidències del cas Gürtel, el PP és l'únic partit que defensa les essències valencianes. Un vell discurs, com es veu. Però, malauradament, efectiu. Molt efectiu.
Amb una precisió, tanmateix: si la maniobra del PP és possible, és a dir, si les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio encara estan en els llimbs jurídics és només perquè hi ha un altre partit, el PSOE, que ho permet. Perquè, al cap i a la fi, la creació del marc jurídic que permeta "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua", tal com estipula la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, és una competència de l'Estat. I faríem bé de no oblidar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada