Revista de premsa

Avui, m'he topat amb dos excel·lents articles, l'un del professor Manuel Alcaraz sobre la situació actual de la política valenciana (El País) i l'altre de Patrícia Gabancho sobre Rita Barberà i el barri del Cabanyal. Impecables, tots dos.

Enraonant de literatura a Algemesí

De vegades, aquest ofici d'escriure et proporciona moments impagables. Ahir, vaig anar a la Biblioteca d'Algemesí per parlar de "La taverna del Cau de la Lluna" amb els membres del club de lectura que s'hi reuneix. Volia arribar amb temps i passejar una mica pels carrers d'una ciutat que no havia visitat mai, amarar-me ni que fóra mínimament de l'atmosfera que es respira, conèixer una mica més el país, tan llarg que sovint -si no poses una mica d'intenció- es fa difícil d'abastar. No va ser possible, a causa de confabulacions diverses: personals, de trànsit, tècniques... Una altra volta serà. Però el desencís va quedar immediatament esvaït en xafar la Biblioteca Municipal, una antiga escola reconvertida en un espai polifuncional que a mi em va semblar molt atractiu, malgrat les limitacions que van advertir-me que pateix. La cordialitat extrema amb què em van rebre, les atencions que em van prodigar van fer que em sentira com a casa des del primer moment. A la primera planta, m'esperaven un grup de lectors, amb qui vam enraonar durant una horeta llarga que a mi se'm va fer molt, molt curta. Vaig intentar respondre les preguntes que em plantejaven i satisfer les inquietuds que van mostrar en un ambient ple de caliu i complicitat. Vam riure i vam reflexionar sobre tècniques i anècdotes, sobre paisatges, localitzacions i personatges. I, finalment, vam tastar algunes delícies gastronòmiques, un glop de vinet, que havien preparat per donar un colofó adient a l'acte. I vam brindar per la salut i per la literatura. De camí cap a casa, la confabulació va ser metereològica, però, malgrat la contundència amb què es va mostrar, no va aconseguir d'esborrar-me el somriure íntim que, encara ara, em conforta.

Parlar de literatura

Aquesta setmana serà mogudeta. Agradablement mogudeta. Demà participaré en la presentació a Vila-real de la darrera novel·la de Ferran Torrent, un acte que pretenem que es convertisca en una mena de tertúlia a partir del "Bulevard dels Francesos", una fórmula de presentació participativa i molt més amena que la tradicional. Ja veurem com van les coses.

I dijous aniré a la Biblioteca d'Algemesí per parlar amb la gent del club de lectura d'allà de "La taverna del Cau de la Lluna" i espere que, igualment, la novel·la siga només una excusa per parlar de moltes coses, per compartir experiències i indagar tots junts en el misteri de la literatura. Sempre dic, a propòsit d'aquesta mena d'actes, que els autors els necessitem. A diferència dels músics que, quan fan un concert, perceben immediatament la reacció del públic davant del seu treball, els escriptors no tenim aquest privilegi. Escrivim una obra en solitud i, quan es publica, hem d'esperar molt de temps per conèixer les reaccions del públic. Si les arribem a conèixer, que també potser que no o que només en un grau ínfim. És cert que hi ha presentacions i tot això, però aleshores els lectors encara no coneixen l'obra. Els clubs de lectura i altres iniciatives semblants ens faciliten la percepció directa dels sentiments dels lectors i aquesta és una experiència única que dijous tindré el privilegi de tornar a viure. Ja us contaré. De moment, us deixe el cartell que han preparat per anunciar l'acte.

Ferran Torrent, a Vila-real

Dimarts de la setmana que ve, 25 de maig, a les 19,30h, Ferran Torrent serà a la llibreria Ausiàs de Vila-real per presentar el seu últim llibre "Bulevard dels Francesos". L'acte l'organitza la pròpia llibreria en col·laboració amb l'Associació Cultural Socarrats i el conduiré jo mateix amb l'objectiu que, més que una presentació a l'ús, siga un diàleg entre Ferran Torrent i el públic, així que, si volteu per ací, us anime a vindre i participar-hi.

Fa uns dies, a propòsit de les mesures d'ajust neoliberal, que va anunciar el president Zapatero, desdient-se (una volta més) del que ens havia remarcat fins aleshores, comentàvem que, en realitat, no feia sinó obeir les consignes dels que manen de veritat: del gran capital. Doncs bé, l'altre dia, al correu, tenia un enllaç a un reportatge de Televisió Espanyola que parla precisament d'això. Hi parlen Galeano, Saramago, Manu Chao, Pérez Esquivel, Carlos Taibo, etc. I resulta tan esclaridor com inquietant. Ací us el deixe.



I des d'ací podeu anar a les parts segona, tercera, quarta, cinquena i sisena.

M'bifo, per atzar

Dimecres passat, després del terrabastall d'indignació que van provocar entre els companys les mesures que havia anunciat el president del govern, vaig calar-me els auriculars de camí a casa i vaig engegar el reproductor en mode aleatori. Va sonar M'bifo, de la maliana Rokia Traoré, una pura meravella. A voltes, l'atzar té detalls impagables.

Peixos grossos, peixos dèbils

Les crisis són époques de grans oportunitats, diuen. Però només per als peixos grossos, que aprofiten per menjar-se els menuts i engreixar encara més. A l'Estat espanyol, però, hi havia un president del govern que s'havia cansat de repetir que no, que ací la crisi no la pagarien els més dèbils. Que per això governava un partit socialista, sensible a les necessitats dels més febles. Que ja s'encarregarien ell i els seus que a l'Estat espanyol els peixos dèbils no estigueren indefensos davant les mossegades dels taurons. Fins dimecres. Aleshores, amb unes ulleres més que remarcables i cara de funeral, Zapatero va anunciar la fi del miratge. I, segurament, el seu suïcidi polític. A la tribuna del Congrés dels Diputats, va reconèixer que també a l'Estat espanyol la crisi la pagaran els més dèbils: els funcionaris, els jubilats, els dependents, els aturats. La raó que va esgrimir per justificar les mesures va ser que no hi ha altra recepta per eixir de la crisi. És el missatge que li han encomanat de repetir des de dalt per a què els peixos dèbils ens convencem que val més que ens mostrem dòcils quan vegem aproximar-se la boca oberta que es disposa a engolir-nos: al capdavall, el mos és inevitable i sempre serà menys dolorós si no ens resistim. El problema és que no és cert. Que hi ha alternatives econòmiques a les receptes del gran capital, però el president del govern no ha tingut el valor o la perícia de dur-les a terme. I ha passat d'anunciar, amb Sarkozy, que anaven a refundar el capitalisme, a deixar que siga el capitalisme que ens refunde a nosaltres.
Potser Zapatero ha pres aquestes mesures en contra, no sols de la seua paraula, sinó també de la seua voluntat: al capdavall, el president d'un país de tercera fila no és ningú davant el poder real. Però l'argument no em serveix i crec que, per decència, hauria hagut de dimitir. Perquè es pot admetre el fracàs, però, una volta reconegut, no es pot pretendre seguir endavant com si no haguera passat res. No és tolerable que algú insistisca a repetir-nos un propòsit i l'endemà ens avance que pensa fer exactament el contrari i ens demane que li mantinguem intacta la confiança. Per decència, Zapatero hauria hagut de reconèixer que no ha sabut estar a l'alçada i tot seguit abandonar. Deixar que fóra algú altre, menys lligat a les promeses fetes, qui aplicara les receptes que han dictat el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu: el gran capital, en definitiva. És el mínim que calia exigir. Però ni això ha tingut el valor de fer.

Frases curioses

El Molt Imputat Francisco Camps, ahir, en roda de premsa, i potser sense imaginar-ho, va encertar plenament la clau del problema quan va dir: “des de Finisterre al Cap de Gata, tot Espanya sap que un president d'una autonomia no es ven per tres vestits”.

Efectivament, no hi ha qui s'ho crega.

La vella estratègia de sempre

La notificació de la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per a què clausure les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià perquè manquen de llicència no m'ha sorprés gens. De fet, si alguna cosa m'ha cridat l'atenció és que algú haja mostrat estranyesa davant d'aquesta vella estratègia. I m'explique. Haurem d'admetre que no hi ha raons que justifiquen que la pressió dels governants valencians fins ara s'haguera centrat només en les emissions televisives i no en la ràdio pública catalana: si la raó que els movia fóra el respecte a la legalitat, no hi havia cap motiu per justificar que la clausura de les dues emissions no anara de la mà. Igualment, haurem de convenir que, per desgràcia, les audiències tant de TV3 com de Catalunya Ràdio no són de cap manera una amenaça per als afanys de controlar la informació de Francisco Camps i els seus. Aleshores, si no els mou la coherència ni la por a perdre el (quasi) monopoli informatiu, perquè avancen ara aquest peó? La resposta és ben senzilla: la pressió del cas Gürtel comença a amenaçar les perspectives electorals del Partit Popular. Cal, doncs, tornar a l'essència. Rearmar-se. Reprendre l'estratègia electoralista que millor resultat li ha donat, al PPCV: l'anticatalanisme. És l'única raó que explica que el tancament d'emissions de les ones televisives i radiofòniques no fóra simultània: perquè pretenien guardar-se una carta per a quan els convinguera jugar-la. D'ací la notificació present a ACPV, que mourà a la indignació certs sectors del valencianisme social i polític, però que també convencerà (o això esperen) molts electors del PP que, malgrat totes les evidències del cas Gürtel, el PP és l'únic partit que defensa les essències valencianes. Un vell discurs, com es veu. Però, malauradament, efectiu. Molt efectiu.
Amb una precisió, tanmateix: si la maniobra del PP és possible, és a dir, si les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio encara estan en els llimbs jurídics és només perquè hi ha un altre partit, el PSOE, que ho permet. Perquè, al cap i a la fi, la creació del marc jurídic que permeta "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua", tal com estipula la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, és una competència de l'Estat. I faríem bé de no oblidar-ho.

Alexandre el Gran, segons Citati

La figura d’Alexandre el Gran ha generat, des de sempre, una gran fascinació. Una aura mítica que encara segueix vigent, malgrat el temps. Pietro Citati (Florència, 1930) és un dels autors que s’ha deixat seduir per la imatge del conquistador insaciable que, alhora, és bon amic dels seus amics i tan respectuós amb l’enemic que fins i tot en plora la mort. De les mans de Citati va eixir, en 1973, un text breu que ara recupera, en català, Edicions del Salobre: “Alexandre el Gran”. Citati s’ha forjat una gran reputació com a crític literari i ha col·laborat en diversos diaris i en les principals revistes de llibres italianes. Una dedicació que possiblement va decidir arran la coneixença d’Italo Calvino, quan a penes comptava 17 anys, a qui va sovintejar. Però a més de publicar ressenyes, Citati ha estudiat autors com Homer, Plató, Dumas, Shakespeare, Kafka, Goethe, Proust, Poe, Tolstoi o Byron. Fruit d’aquesta inclinació pels grans noms és aquest “Alexandre el Gran”. Citati ens presenta una breu biografia del conquistador macedoni: a penes una cinquantena de fulls. I no necessita més per mostrar-nos-en la personalitat. O almenys per enllestir un retrat més que complet del “seu” Alexandre, de la manera com ell, a partir dels textos clàssics, s’imagina que va ser el macedoni. Això sí, per a enllestir-lo fa servir una prosa subtil i elegant, meravellosament ben travada. Una peça literària de primer ordre que combina la narració dels fets amb les reflexions que els diferents detalls li susciten. No és, doncs, una biografia a l’ús, exhaustiva en els detalls i més o menys aspra en l’estil, sinó tot el contrari, un text que es llegeix amb plaer, capaç de suscitar interés no sols pel que narra sinó per la forma en què ho fa. Citati selecciona els principals esdeveniments de la biografia del cabdill dels grecs: la campanya contra Darios i la desfeta de l’exèrcit persa, l’educació sota la tutela d’Aristòtil i Leònides, la incursió en Egipte i la visita al temple d’Ammó, l’episodi del nus Gordià, l’ambició il·limitada que el du a les portes de la Índia i la resistència dels soldats a seguir-lo ja més o, finalment, la mort, víctima de les febres, a Babilònia, al palau del seu enemic Darios. I després els reelabora afegint consideracions i posant-los en relació amb altres detalls de la biografia o de la història. El resultat és un text tan curt en dimensions com suculent i profund. L’edició que n’ha fet El Salobre –en traducció de Joan Casas- incorpora, a més, un annex que complementa l’obra de Citati. En primer lloc, un text de Francesco Sisti analitza la relació entre els diferents relats de la vida d'Alexandre i els “Diaris” o “Efemèrides del rei”, uns textos redactats per ordre seua al temps que es produïen els fets. D'aquests textos se'ns ofereix una doble versió contraposada: la versió d'Arrià davant la de Plutarc, totes dues del moment en què narren la mort del monarca. En un segon text, Sisti valora també la importància i la fiabilitat de les cartes que s'atribueixen a Alexandre, de les quals n'aporta alguns fragments que tenen com a destinataris el rei persa Darios, el seu tutor, Aristòtil o amb la seua mare, Olimpíada, sempre segons les versions d'autors com Arrià, Plutarc o d'altres. Aspectes més prosaics, sense dubte, però que ajuden a entendre la figura del rei macedoni (i la imatge amb què ha perviscut) i complementen perfectament la joia literària que els precedeix.

Premis Maig: els guanyadors

El dia ens ha eixit fumut, amb una pluja que ha inundat els carrers de Vila-real i ha col·lapsat la circulació, però malgrat tot ens hem donat cita, a la sala de teatre Els XIII, un bon grapat d'amics. Per conèixer el veredicte del jurat i per escoltar el grup "Sac de sons", que ens ha sorprés amb una sessió realment memorable de música nostra, de la de sempre, però arranjada perquè sone ben fresca i actual. Una delícia.

Joaquim Miracle ha estat el guanyador absolut de la XIVa edició dels premis Maig amb el conte "Dents!". La narració aborda el vell mite del comte Dràcula des d'un punt de vista sorprenent i original que ha captivat el jurat, que formàvem el regidor Héctor Folgado, Pasqual Broch, en representació de El Guitarró, l'associació que organitza el certamen en col·laboració amb la Regidoria de Promoció Lingüística, i jo mateix. L'acte de lliurament dels guardons va tindre lloc ahir divendres, a la sala de teatre Els XIII. Nascut en 1965 a Torredembarra, però veí de Tarragona, Miracle és llicenciat en Filologia Catalana i Dret i confessa que fa "només set mesos que escric, tot i que de sempre he estat un bon lector, sobretot de contes". El verí, però, li ha entrat amb força, perquè d'ençà que va començar, no ha deixat de fer-ho. Ara, afirma, "estic escrivint tres contes alhora".

El finalista, Miquel Torres, té una trajectòria més consolidada. De fet, l'any 2008 va publicar el seu primer llibre, "Històries de l'illa sense costes", que havia estat guardonada amb el Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2007. El conte amb què ha quedat finalista dels maig, que es titula "Displicència", aborda l'eixida nocturna d'un individu resignat a fer d'espectador de la vida dels altres i al qual les coses no li van precisament bé. Nascut a Castelló de la Plana l'any 1977, Torres és un dels nous valors de la narrativa castellonenca. Va estudiar Ciències Físiques a València i a París, i ha compaginat docència i treball administratiu a Barcelona i en la seua ciutat natal, en la qual resideix actualment. Ha rebut diversos reconeixements en certàmens de narrativa breu al País Valencià i a Catalunya.

La XIV edició dels premis Maig, que s'han disputat 44 originals, ha estat molt competida. Hi havia almenys mitja dotzena llarga de contes que hagueren pogut guanyar igualment, la qual cosa, si bé ha dificultat la deliberació, també ens omple de satisfacció perquè corrobora l'èxit de la convocatòria.

Avui, els premis Maig

Avui a la vesprada (19,30h), a la sala de teatre Els XIII de Vila-real, lliurarem els premis Maig de narrativa breu que organitza l'Associació Cultural El Guitarró des de fa 14 anys. Són uns premis modestos, si voleu, però que convoquem amb tota la il·lusió i tota l'estima del món i que esperem que servisquen de plataforma a gent que comença a temptar armes en el món de la literatura. De fet, fa uns anys vam publicar un recull ("Maig. 10 anys de contes") i, mentre reuníem les narracions i en preparàvem l'edició, vam caure que alguns dels autors guardonats -més dels que hauríem pronosticat- havien seguit, i amb molt de profit, escrivint i publicant en català. I això és, ni més ni menys, el que pretenem: afegir-hi un gra de sorra. Modest, humil, sí, però un més. I no cal dir que ens omple de satisfacció poder constatar que hem contribuït una mica, només una mica, a fer creure els nostres autors, ni que siga un punt més, en les seues possibilitats.

O siga que ja ho sabeu, si avui rondeu per Vila-real, a les 19,30 h teniu una cita amb la literatura. I amb la música, també, perquè, per arrodonir l'acte, tindrem amb nosaltres el grup Sac de sons, una formació que beu de les arrels del folclor valencià però adaptant-les a les exigències actuals.

El progrés conscient

Prop de dues-centes persones van vindre dimarts a la sala d'actes de l'Institut Francesc Tàrrega a escoltar Eudald Carbonell. Tot un èxit que, si bé es fonamenta en l'interés que desperta el fenòmen d'Atapuerca, també té molt a vore amb el treball de la gent de l'Associació Cultural Socarrats per divulgar la convocatòria i estar al cas que res no fallara: enhorabona.
La qüestió és que vam assistir a una exposició ben travada de les aportacions més significatives del jaciment burgalés, seguida amb interés pels assistents que, després, van interrogar el ponent amb preguntes que delataven consistència i que, malauradament, vam haver de tallar quan es va fer hora. Vam conèixer, doncs, què s'ha fet durant aquests darrers 30 anys a Atapuerca, però també vam poder esbrinar la concepció que té el professor Carbonell del seu treball. La perspectiva ampla amb què aborda els problemes del món actual. I la seua convicció que cal avançar en el camí d’un progrés conscient, genuïnament humà, que, a través de la socialització de la ciència i la tècnica, ens conduïsca cap a la consolidació d’una consciència crítica d’espècie integrada per valors com la integració de la diversitat, l’equilibri energètic en el planeta o la planetització, que ell contraposa a la globalització. Una consciència que s'oposa radicalment a l’esterilitat del pensament únic i homogeneitzador. Una invitació, en definitiva, a replantejar algunes qüestions en un sentit diferent, més ample. Una reivindicació del sentit crític, que ens fa tanta falta.

Entrevista a Eudald Carbonell

A manera d'aperitiu de la conferència que podrem escoltar demà dimarts, a Vila-real, ací teniu una entrevista que Eudald Carbonell va concedir a SIES TV, on el científic de Ribes de Fresser reflexiona sobre la potència dels jaciments d'Atapuerca o el previsible col·lapse de l'espècie humana, entre altres qüestions.