dimecres, 3 de febrer de 2010

Un Cormac McCarthy més implacable que mai a “Meridià de sang”

Hi ha llibres que et remouen les entranyes en el sentit més literal. Vull dir més físic. “Meridià de sang”, de Cormac McCarthy, n'és un. A ningú no enganya el títol, ni la sinopsi: “en un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar”. L'acció està ambientada al segle XIX a les regions de frontera dels Estats Units, on conviuen colons, aventurers, mexicans i indis. Allí viu un jove que ha fugit de casa i s'ha de buscar la vida en un món esquerp i dur, molt dur. Però està fet d'una pasta diferent i a les poques pàgines ja ha clavat un coll de botella als ulls d'un botiguer. És només el principi. Acabarà enrolant-se en l'host de Glanton i endinsant-se en les planures de l'Oest a la recerca dels indis apatxes als quals, segons els han encomanat, han de massacrar. Sense pietat. Sense concessions. Acostumada a la sang i a la violència, la banda de Glanton ja no s'atura davant de res i a Chihuahua, on se'ls rep com a llibertadors, acaben convertint les celebracions en una borratxera de violència. D'ací endavant, el seu itinerari és fàcil de seguir perquè està marcat per rius de sang. De combatents enemics. De vells. De dones. D'infants. D'animals. Els morts cauen com a mosques, així que no em demanen xifres. No és gens còmode llegir amb la calculadora al costat, tirant fum.
Parlem d'una novel·la de l'Oest, doncs, però on no hi ha cap rastre dels codis morals que ens mostren les pel·lícules de Hollywood, on els homes, desproveïts de tota ètica, no sols maten (i maten molt) sinó que torturen els enemics sense cap consideració i encara es rabegen en el sofriment. La sang, doncs, no és necessàriament allò que més et fastigueja. És clar que hi ha paisatges, un dels ingredients bàsics de les històries del far west i d'altres novel·les de vaquers de McCarthy. Paisatges tacats de sang, però paisatges. Immensos, però sovint descrits amb detall i amb la prosa meravellosa d'un autor que, segons Harold Bloom, és un dels quatre contemporanis imprescindibles. Uns paisatges que, en tot cas, mai no agafen el protagonisme que prenen a llibres com “Tots aquells cavalls”, la magnífica obra mestra de l'autor de Rhode Island. En aquesta ocasió, tanmateix, McCarthy es limita a donar fe d'allò que ocorre, com un notari eixut que es limitara a consignar fets, qui dispara, qui cau, sense preguntar-se per què. Amb tot, és una prosa neta i precisa, esmolada de tan austera, que fa mal no sols pels fets que ressenya sinó també, o sobretot, per la fredor amb què els enumera.

Un Faust més accessible

En poc de temps han coincidit dues traduccions d'un clàssic de la literatura mundial, el “Faust” de Goethe. A primers de gener, parlàvem de la traducció que va fer Josep Lleonart en 1995 i que reeditava Proa. Ara, de la mà de Riurau Editors, apareix una versió més recent que n'ha fet el benissenc Jaume Ortolà i que proposa una traducció versificada d'un text d'un grau notable d'exigència que el traductor, com bé escriu Guillem Calaforra al pròleg, fa que resulte accessible sense prescindir-ne del rigor que demana l'obra. El “Faust” és un text exigent, desproporcionat, ple de matisos i de referències, de registres diversos, una mena de compendi cultural que desborda totes les capacitats, però també una lectura imprescindible i enormement enriquidora. I la versió de Jaume Ortolà és una immillorable forma de tastar-lo. Si més no.
Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/1/10)
Publica un comentari a l'entrada