dilluns, 1 de febrer de 2010

La justícia popular

Segurament, ens prenen per estúpids. I potser no els manca una mica de raó, i vostés perdonen. Perquè els experts en sociologia electoral asseguren que als ciutadans no els importa excessivament el fet que, sobre els candidats electorals, pesen sospites greus de corrupció. Que igual els voten. I, de fet, les eleccions al País Valencià així ho rubriquen. Als valencians, com a altres ciutadans de l'Estat, sembla que no els importa massa confiar els seus diners a polítics sospitosos de desviar-ne una part a la seua butxaca, a la dels seus amics i familiars o la del propi partit. I, clar, així van les coses.
De fet, imagine que, si anaren d'una altra manera, el Partit Popular no hauria tingut la barra de presentar un projecte de reforma del sistema penal espanyol com el que ha avançat aquests dies. I del qual, per al meu gust, no se n'ha parlat prou. Perquè té substància, la cosa. Molta substància. La proposta inclou algunes mesures sobre les quals potser caldria parlar: la simplificació de la tipologia de les penes, les mesures de seguretat en casos de delinqüents amb patologies sexuals o la tutela de la policia judicial per part dels jutges, entre altres. I també n'hi ha de clarament populistes, com l'agreujament de les penes en casos de terrorisme o agressions sexuals o l'intent de moure un debat sobre la cadena perpètua, posem per cas. Però, dels diferents epígrafs, em permetran que em fixe especialment en un: la limitació de les diligències instructores del ministeri fiscal, dels 12 mesos actuals, a un mes prorrogable per un altre, aquest ja definitiu. És a dir, a dos mesos, com a molt. Només dos mesos per a investigar qualsevol delicte. I, si en dos mesos no s'obtenen proves rellevants per formular una acusació, punt i final i a una altra cosa.
La proposta, que els populars van fer pública a través de Federico Trillo, supose que va tindre un efecte immediat en el consum de xampany. Perquè ni als mafiosos de totes les famílies, ni als més reputats enginyers en operacions de blanqueig de capital, ni als criminals organitzats de tota mena els faltaven raons per obrir botelles i brindar. Perquè no hi ha dubte, com han assenyalat la majoria d'associacions de jutges i fiscals, que l'aplicació de la mesura faria impossible destapar qualsevol mena de delictes complexos, d'aquells on cal investigar comptes en paradisos fiscals i ramificacions interminables. De prosperar la idea, doncs, per les sales dels jutjats espanyols ja només passarien lladregots de tres i no res, assassins un punt incauts i estafadors de poca traça. I para de comptar.
Però els efectes que provocaria aquesta reforma, cas d'aprovar-se, tindria encara uns altres beneficiaris: els sospitosos de corrupció política. És a dir, alcaldes implicats en trames urbanístiques, presidents autonòmics amb facilitat per a deixar-se untar o partits polítics enfangants en sistemes de finançament més que dubtosos. Casos, tots ells, que afecten dirigents del PP més que notables, quina casualitat. La reforma, per tant, recorda massa les maniobres de Silvio Berlusconi per fer-se una legislació tan a mida com els vestits que aquell sastre de Madrid li feia a Francisco Camps. Unes lleis que, si s'aproven, evitaran que la justícia italiana puga ocupar-se dels contactes del Cavaliere amb la màfia o dels seus negocis tèrbols, tots ells encara presumptes, de moment. I, si li ixen bé les coses, d'ací a no res absolutament prescrits.
És cert que la justícia espanyola és lenta, com assegura el valedor de la reforma, Federico Trillo. I que cal agilitar-la. Però no fa falta ser un geni de la lògica per deduir que la solució no rau a acurtar els terminis de les investigacions sinó a dotar el sistema judicial de més recursos. Però de posar-hi més diners no en parla, la proposta del PP. Perquè clar, una justícia més eficient i amb majors mitjans humans i materials potser acabaria resolent més casos dels que convé. A Nules, per exemple, tal volta ja estaria vist per sentència el de Carlos Fabra, si la Generalitat no haguera regatejat tant com ha pogut la dotació dels mitjans humans adscrits al jutjat. Ara que de l'obstrucció institucional tampoc no en parla, el projecte del senyor Trillo.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (31/1/10)
Publica un comentari a l'entrada