dilluns, 25 de gener de 2010

L'elefant ja està en marxa

Siga perquè, inesperadament, fa un punt més de fred del compte, o perquè un dia neva ran de mar, o perquè, de sobte s'obre un parèntesi, en ple hivern, que permet circular pel carrer en mànigues de camisa, la gent no deixa de parlar de l'oratge. I no sols en els ascensors, que també. La preocupació pel clima ha esdevingut una inquietud quotidiana de la gent i aquest és el gran triomf que pot apuntar-se el moviment ecologista. El primer pas cap a polítiques efectives que posen fre a l’escalfament global, a la degradació del planeta. Perquè, com diu un proverbi africà, costa molt posar en marxa un elefant, però quan comença a caminar, és ben difícil que ningú siga capaç de parar-lo.
És cert que la cimera de Copenhague ha estat, no sols un fracàs, sinó també una desil·lusió. Potser perquè hi acudia la darrera encarnació del Mesies, Barack Obama, l'home que, segons la percepció de la gent, anava a redreçar el món amb 4 decrets; siga perquè els efectes de l'escalfament global comencen a ser perceptibles en la vida quotidiana i no sols en els indicadors dels observatoris científics; siga per la raó que siga, la gent confiava que els mandataris del món foren capaços d'arribar a uns acords, ni que foren mínims, que permeteren començar a redreçar la situació catastròfica a què el creixement industrial està abocant el planeta. Sabíem de les reticències de la Xina postcomunista, dels països emergents del Tercer Món o dels Estats Units, gens proclius a posar límits a les fumeres de la seua indústria. Com, igualment, sabíem de l’èmfasi de la Unió Europea, del Brasil o de Sudàfrica, que postul·laven acords més avançats. Però confiàvem que la urgència de la situació els forçara a pactar. Ni que fora un acord de mínims. Hem sigut uns il·lusos, ja ho sé. I, al final, el pes de les grans corporacions industrials, els interessos particulars i la manca de lideratge dels polítics del món han deixat la cimera danesa en un inútil exercici de retòrica. En paraules, únicament. Una evidència que van subratllar Juantxo López de Uralde i els seus companys de Greenpeace en el text de la pancarta que van desplegar davant de les autoritats, convidades a sopar per la reina danesa no sé per celebrar què. Deia la pancarta que els polítics parlen i els líders actuen, i no anava mancada de raó. Perquè aquell sopar era una reunió de polítics incapaços. De líders fallits.
Però el gran triomf de Copenhague ja s’havia produït, aleshores. A fóra de les sales de reunions. Perquè, paral·lelament a les assemblees dels representants polítics, el món sencer es va omplir d'actuacions reivindicatives, d'enviaments massius de correus electrònics als responsables governamentals, de marxes i manifestacions en ciutats de tots els punts cardinals, d'articles als diaris que demanaven més contundència en la presa de mesures, de recollides de signatures per forçar les autoritats a ser conseqüents amb la dimensió del problema. A escoltar el que els deia la gent. Els polítics, però, van ser incapaços d'amagar la seua ineptitud, la seua covardia, però la societat civil de molts països del món va deixar clar que ja s’ha posat en marxa. I que el seu caminar, si s’ho proposa, serà tan feixuc i imparable com el d’un elefant.
Potser pensaran que hi ha certa ingenuïtat, en aquestes paraules. Però no estaria de més que recordaren que els inicis del moviment ecologista, fa ja algunes dècades, van anar més o menys així. I que l’oposició inicial a les centrals nuclears va anar quallant en un moviment social que, finalment, va instaurar la qüestió ecològica en l’agenda política dels principals partits, sobretot a Europa. De manera insuficient? És possible. Però també amb avanços que avui ningú seria capaç de qüestionar.
Ara bé, el camí no serà fàcil. I la contundència policial a l’hora de reprimir l’espectacular acció dels membres de Greenpeace n’és una mostra que, de moment, els polítics no estan per feina. Que prefereixen fer cas de les pressions de la gran indústria que no escoltar el clamor popular. Però l’elefant ja s’ha posat en marxa. I de tots nosaltres depén que no s’ature. I no és que ens hi juguem molt: ens ho juguem tot. Absolutament tot.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/1/10)
Publica un comentari a l'entrada