Joan Baptista Campos ens parla de la seua experiència viatgera

El llibre va encapçalat per una cita: “recordar és l'única manera d'aturar el temps”. La màxima la va deixar escrita el poeta txec Joseph Seifert i Joan Baptista Campos (el Grau de Castelló, 1961) sembla tenir-la ben present. No sols per encapçalar les notes que dedica a Praga i que obren el llibre que acaba de publicar, “El món en dotze postals” (Proa), sinó perquè el llibre sencer és, de fet, una lluita contra l'oblit. Un retorn als paisatges i als carrers “inconeguts” que un dia el van acollir com a visitant i que, una volta acabat el periple, Campos, a través del record, però també amb les armes de què s'ha proveït en la seua ja llarga i fecunda carrera com a poeta, intenta fixar en paraules, qui sap si per tornar-ne a gaudir, d'aquelles experiències, o, simplement, per evitar l'erosió del temps. El resultat és un itinerari per països i ciutats de quatre continents: de Praga a El Caire passant per Benarés, La Havana, Los Angeles, les places de Tiannanmen, a Beijing, i Jema el Fnaa, a Marràqueix, o les planúries del parc natural Massai Mara.
En la millor tradició de la literatura de viatges, Campos defuig la temptació d'abastar més del compte i se centra en detalls concrets: una llibreria, un personatge que li crida l'atenció, una sensació física, un costum, una olor... Qualsevol fet ínfim li serveix per desplegar un text on tenen cabuda tant les descripcions com les reflexions com les referències a obres literàries relacionades amb el lloc on viatja. Amb una finalitat, però, que roman immutable: la de capir el sentit últim d'allò que el viatge li ofereix. La de ser capaç de destil·lar, d'entre la munió d'imatges que se li ofereixen als ulls, aquell detall aparentment intranscendent que, no obstant això, guarda l'essència de la ciutat o els paisatges o la gent que contempla. Si això és o no possible és ja una altra història.
El resultat és un llibre molt agradable de llegir, ric en matisos, escrit amb un llenguatge solvent i l'ambició literària intacta. Un recull que no es fa mai estrany al lector, tant si coneix com si no els llocs on el condueix Campos, que ens demostra que és un cicerone expert, que sap mesurar sempre les distàncies. Un guia amb l'ofici suficient per saber quan cal estendre's en detalls, quan cal provocar una reflexió i fins i tot quan és més aconsellable callar. Campos, que ja havia donat mostres de ser un poeta a tenir en compte, havia temptat en alguna ocasió la narrativa breu. Amb “El món en dotze postals”, queda clar que la seua faceta de narrador ha assolit plenament la maduresa.

Un drama esbojarrat

I d'un poeta esdevingut narrador a un altre mudat en dramaturg, Ponç Pons (Menorca, 1956). El poeta illenc acaba de publicar “Lokus” (El Gall Editor), una peça teatral que indaga sobre la condició humana a través d'uns personatges que habiten o treballen en un manicomi. Aparentment, es tracta d'uns diàlegs irreals, sense lògica aparent, propis de bojos, però, darrere de l'aparença forassenyada dels quals, no ens costa reconèixer les nostres pors, les nostres febleses, les nostres ambicions més inconfessables. Es tracta d'una obra que se sustenta en l'humor intel·ligent i la ironia, a través dels quals perfila uns personatges plens de tendresa, i que beu de notables influències, d'entre les quals les més paleses són la de Samuel Beckett -apareixen, esperant Godot, els fills de dos personatges d'aquest drama- i William Shakespeare, de qui un boig recita fragments.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (10/1/10)