Ha durat poc l´alegria a les cases del Cabanyal. Ja saben vostés que, fa pocs dies, una ordre del Ministeri de Cultura, dictada a instàncies del Tribunal Suprem, paralitzava l´enderrocament de cases que du a terme l´Ajuntament de València. I que els veïns van reaccionar com si els haguera tocat la grossa de Nadal: amb somriures, abraçades i botelles de cava. Però ja sabem que l´alegria dura poc a casa dels pobres i aquest és un barri humil, de mariners i pescadors. Sempre ho ha estat i ara, des que estan en el punt de mira de l´Ajuntament, encara més. O siga que no serien pocs els veïns que devien sospitar que, malgrat les aparences, no s´havien acabat els maldecaps. I així ha estat: de manera urgent, l´executiu de Francisco Camps ha dictat un decret-llei que, sota la voluntat formal de protegir el barri marítim de València, pretén facilitar la continuïtat de les obres amb què el consistori de Rita Barberà aspira a prolongar l´avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. A costa, ja ho saben vostés, de destruir un barri catalogat com a bé d´interés cultural.
Ha durat poc l´alegria, però no crec que ningú s´haja sorprés de la decisió del Govern de Camps. Ningú, almenys, que seguisca de prop la política valenciana i que conega, per tant, l´escàs sentit democràtic que avala els inquilins de la Casa Consistorial de València i del Palau de la Generalitat i els còmplices de l´una i de l´altre. Perquè no és aquesta la primera mostra que donen del seu tarannà de jugador trampós. No és la primera vegada que, quan van perdent, s´esforcen a canviar les regles de joc. I això els veïns del Cabanyal ho saben bé, perquè ho venen patint des de fa molt de temps. La resposta que ha donat el Consell a l´ordre ministerial és desproporcionada, sí, però no insòlita. Efectivament, un decret-llei és una mesura que s´ha d´adoptar només en casos d´urgència. I el del Cabanyal no ho és. Almenys a simple vista, perquè caldria vore la urgència dels interessos que, primer amb el projecte i ara amb el decret-llei, defensa el PP valencià. Uns interessos que ja sabem tots que no són els dels veïns del Cabanyal. Ni tan sols els dels veïns de València. Uns interessos que potser coneguem a fons quan el fiscal concloga la investigació sobre el finançament dels populars valencians, però que ja intuïm des de fa temps.
Amb tot, no és únicament per defensar-los que el Consell ha mogut fitxa. Hi ha també el tenaç oportunisme que tants rèdits els dóna sempre. Així que han corregut a vendre´ns la mesura embolicada en la retòrica habitual. L´ordre del ministeri, segons els portaveus oficials de la Generalitat, no intenta aturar l´espoli del patrimoni públic, com sembla, sinó que es tracta d´una ingerència més del Govern central en els assumptes valencians, una mesura més d´un Zapatero envejós de la prosperitat valenciana, que no tolera el benestar inigualable que gaudim els valencians. Els enemics externs, una volta més, són els culpables de tot. Però ací estan Camps i Barberà per defensar-nos.
Però hi ha més coses, encara. Perquè Camps sap molt bé que la base del seu èxit electoral, aquest sí indiscutible, no és ben altra que la desmobilització ciutadana. En un context d´electors crítics, les perspectives de Camps no anirien més enllà de les pròximes eleccions. Guarda massa morts a l´armari: les sospites de corrupció afecten la cúpula sencera del PPCV, del Consell i de molts ajuntaments, començant pel del Cap i Casal; els indicadors de benestar situen el País Valencià a la cua dels diferents territoris de l´Estat i baixant; el model econòmic valencià --de monocultiu constructor-- s´ha col.lapsat i no dóna mostres de vida; la mentida i la manipulació són la tònica habitual a la Televisió Valenciana... Massa morts per sobreviure´ls si no fóra que el gran èxit de Camps ha estat sumir els valencians en l´apatia. Un context de desídia social, convenientment amanit de populisme, que no es pot permetre l´esclat de moviments com Salvem el Cabanyal (o, en un sentit diferent, Escola Valenciana), que amenacen de despertar la societat civil valenciana. D´ací les presses per boltar les cases del Cabanyal. Per ofegar, abans que siga tard, qualsevol indici de vida.
Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (10/1/10)
Ha durat poc l´alegria, però no crec que ningú s´haja sorprés de la decisió del Govern de Camps. Ningú, almenys, que seguisca de prop la política valenciana i que conega, per tant, l´escàs sentit democràtic que avala els inquilins de la Casa Consistorial de València i del Palau de la Generalitat i els còmplices de l´una i de l´altre. Perquè no és aquesta la primera mostra que donen del seu tarannà de jugador trampós. No és la primera vegada que, quan van perdent, s´esforcen a canviar les regles de joc. I això els veïns del Cabanyal ho saben bé, perquè ho venen patint des de fa molt de temps. La resposta que ha donat el Consell a l´ordre ministerial és desproporcionada, sí, però no insòlita. Efectivament, un decret-llei és una mesura que s´ha d´adoptar només en casos d´urgència. I el del Cabanyal no ho és. Almenys a simple vista, perquè caldria vore la urgència dels interessos que, primer amb el projecte i ara amb el decret-llei, defensa el PP valencià. Uns interessos que ja sabem tots que no són els dels veïns del Cabanyal. Ni tan sols els dels veïns de València. Uns interessos que potser coneguem a fons quan el fiscal concloga la investigació sobre el finançament dels populars valencians, però que ja intuïm des de fa temps.
Amb tot, no és únicament per defensar-los que el Consell ha mogut fitxa. Hi ha també el tenaç oportunisme que tants rèdits els dóna sempre. Així que han corregut a vendre´ns la mesura embolicada en la retòrica habitual. L´ordre del ministeri, segons els portaveus oficials de la Generalitat, no intenta aturar l´espoli del patrimoni públic, com sembla, sinó que es tracta d´una ingerència més del Govern central en els assumptes valencians, una mesura més d´un Zapatero envejós de la prosperitat valenciana, que no tolera el benestar inigualable que gaudim els valencians. Els enemics externs, una volta més, són els culpables de tot. Però ací estan Camps i Barberà per defensar-nos.
Però hi ha més coses, encara. Perquè Camps sap molt bé que la base del seu èxit electoral, aquest sí indiscutible, no és ben altra que la desmobilització ciutadana. En un context d´electors crítics, les perspectives de Camps no anirien més enllà de les pròximes eleccions. Guarda massa morts a l´armari: les sospites de corrupció afecten la cúpula sencera del PPCV, del Consell i de molts ajuntaments, començant pel del Cap i Casal; els indicadors de benestar situen el País Valencià a la cua dels diferents territoris de l´Estat i baixant; el model econòmic valencià --de monocultiu constructor-- s´ha col.lapsat i no dóna mostres de vida; la mentida i la manipulació són la tònica habitual a la Televisió Valenciana... Massa morts per sobreviure´ls si no fóra que el gran èxit de Camps ha estat sumir els valencians en l´apatia. Un context de desídia social, convenientment amanit de populisme, que no es pot permetre l´esclat de moviments com Salvem el Cabanyal (o, en un sentit diferent, Escola Valenciana), que amenacen de despertar la societat civil valenciana. D´ací les presses per boltar les cases del Cabanyal. Per ofegar, abans que siga tard, qualsevol indici de vida.
Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (10/1/10)
1 comentari:
Un cas brutal. Avui n'he sentit un bon reportatge a Radio 3 i m'he quedat amb els pèls de punta. Què és tot això? No entenc com una gent que tenen un peu a Carabanchel encara juguen a especular com si fossim deu anys enrere, de veritat que veig visions.
Publica un comentari a l'entrada