Encara va pel món

De les novel·les, et comences a distanciar una mica quan les acabes. Quan les acabes del tot, vull dir, després de corregir i corregir i corregir. Però, és clar, després hi tornes perquè cal parlar-ne amb l'editor, amb el corrector, amb la gent que produeix el llibre i, una volta publicat, cal atendre periodistes, potser llegir alguna crítica -amb esperit esportiu, és clar- i sobretot escoltar els lectors que, bé en alguna presentació, bé a través de la Xarxa, te'n van parlant. D'alguna manera, sobretot si ja t'has immergit en un nou projecte, voldries distanciar-te i encara no pots. Continues tenint la novel·la molt a prop. I de fet està bé perquè així la separació es fa més gradual, menys abrupta. A poc a poc, doncs, cadascú emprén la seua drecera i, de tant en tant, només de tant en tant, te n'arriben notícies. I, com si es tractara d'un vell familiar que viu lluny, t'alegres de saber que les coses li van bé. Això és el que em va passar ahir, quan un correu de l'amic J.P. em va informar que Jesús Tibau havia penjat un comentari sobre El músic del bulevard Rossini al seu bloc. Fa ja dos anys que va rodant pel món, el músic, i ahir em va fer goig saber que encara hi ha qui l'escolta.