No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.dimecres, 24 de novembre del 2010
Una immensa estafa
No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Doncs mira, ja en som dos! la veritat és que això de la fam al món només interessa a les candidates a miss, al capital li convé molt el desequilibri, si no hi ha desequilibri no hi ha marge de guany possible i els que són dalt (i els que hi volen ser) pressionen prou i prou bé perquè tot continui igual. Un molt bon apunt Vicent.
És així, exactament com ho expliques. I un tema fronterer a aquest, i que a mi m'apassiona, és el mecanisme -mental, social i propagandístic- pel qual els principals perjudicats pel desmantellament de l'Estat del Benestar, voten en massa els partits que es dediquen precisament a això: fer polítiques que aprofundeixen en les desigualtats i carregar-se les polítiques socials.
Bon apunt i ben explicat en poques paraules qui fa l'agost amb aquesta crisi. Tot això no hauria estat possble sense la immensa ajuda (immensa estafa) del Banc Central Europeu, que, curiosament, ni és banc, ni és central ni (ni de conya) és europeu. T'adjunte un article de Vicenç Navarro (juny 2010). Potser ja l'havies llegit:
http://www.vnavarro.org/?p=4338
Salut!
Publica un comentari a l'entrada