Peixos grossos, peixos dèbils

Les crisis són époques de grans oportunitats, diuen. Però només per als peixos grossos, que aprofiten per menjar-se els menuts i engreixar encara més. A l'Estat espanyol, però, hi havia un president del govern que s'havia cansat de repetir que no, que ací la crisi no la pagarien els més dèbils. Que per això governava un partit socialista, sensible a les necessitats dels més febles. Que ja s'encarregarien ell i els seus que a l'Estat espanyol els peixos dèbils no estigueren indefensos davant les mossegades dels taurons. Fins dimecres. Aleshores, amb unes ulleres més que remarcables i cara de funeral, Zapatero va anunciar la fi del miratge. I, segurament, el seu suïcidi polític. A la tribuna del Congrés dels Diputats, va reconèixer que també a l'Estat espanyol la crisi la pagaran els més dèbils: els funcionaris, els jubilats, els dependents, els aturats. La raó que va esgrimir per justificar les mesures va ser que no hi ha altra recepta per eixir de la crisi. És el missatge que li han encomanat de repetir des de dalt per a què els peixos dèbils ens convencem que val més que ens mostrem dòcils quan vegem aproximar-se la boca oberta que es disposa a engolir-nos: al capdavall, el mos és inevitable i sempre serà menys dolorós si no ens resistim. El problema és que no és cert. Que hi ha alternatives econòmiques a les receptes del gran capital, però el president del govern no ha tingut el valor o la perícia de dur-les a terme. I ha passat d'anunciar, amb Sarkozy, que anaven a refundar el capitalisme, a deixar que siga el capitalisme que ens refunde a nosaltres.
Potser Zapatero ha pres aquestes mesures en contra, no sols de la seua paraula, sinó també de la seua voluntat: al capdavall, el president d'un país de tercera fila no és ningú davant el poder real. Però l'argument no em serveix i crec que, per decència, hauria hagut de dimitir. Perquè es pot admetre el fracàs, però, una volta reconegut, no es pot pretendre seguir endavant com si no haguera passat res. No és tolerable que algú insistisca a repetir-nos un propòsit i l'endemà ens avance que pensa fer exactament el contrari i ens demane que li mantinguem intacta la confiança. Per decència, Zapatero hauria hagut de reconèixer que no ha sabut estar a l'alçada i tot seguit abandonar. Deixar que fóra algú altre, menys lligat a les promeses fetes, qui aplicara les receptes que han dictat el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu: el gran capital, en definitiva. És el mínim que calia exigir. Però ni això ha tingut el valor de fer.