Per una escola valenciana, pública i de qualitat

La plataforma de defensa de la llengua Castelló per la llengua ens emplaça a mostrar la nostra adhesió a la crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló, que us transcric a sota. Un manifest que exigeix una escola valenciana, pública i de qualitat, al qual ja m'he adherit. Si en compartiu els principis i també voleu sumar-vos, caldrà que empleneu aquest formulari.

Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló

Al País Valencià, ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.
Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:

• una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
• la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
• la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.

És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.

Castelló per la llengua, desembre de 2011

Al Perú, de viatge

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar "El món en dotze postals", vaig agafar, només veure'l exposat a la llibreria, "El regal en la mirada", de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L'autor, de fet, me n'havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.

Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment "Pavelló d'Orient" i "Jardí clos", per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l'utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari.
Lima, Arequipa, Machu Pichu..., Campos organitza el llibre per jornades i ens va explicant  les visites de cada dia, però també les seues impressions personals, i intenta entendre i fer-nos entendre als lectors com és la gent amb què es troba, quina és la seua manera de viure i fins i tot d'entendre el món. Això, amb quatre pinzellades, és clar, que un viatge d'aquesta mena no dóna per a aprofundir en excés. Perquè, i aquesta és una peculiaritat original, el viatge que ens explica Campos és un d'organitzat, on cada visita està perfectament estipulada i el marge per a les expansions lliures -tot i que existeix- no és mai excessivament gran. Acostumats als llibres de viatgers que es deixen durs pels camins o que hi sojornen llargues temporades, resulta curiós, si més no, topar amb algú que, sense rubor, se cenyeix l'etiqueta de turista, l'assumeix i intenta traure-li tot el partit possible. No hi ha, doncs, ni episodis plens d'incertesa ni l'assimilació que només pot ser fruit d'una llarga convivència, però, en canvi, hi trobem un dietari bastit a partir d'una mirada senzilla, atenta als detalls, receptiva a la diversitat de punts de vista que cada viatge comporta. I una prosa clara, solvent, que ajuda a crear complicitats amb el lector.

Gràcies a tots

 Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.

Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.

I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.

25 de novembre, Dia de les Llibreries

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

Amb Silvestre Vilaplana, al Terrat de l'Octubre

Aquesta vesprada, si rodeu per València, potser us vinga de gust acostar-vos a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània. Allí, convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, estarem Silvestre Vilaplana i un servidor. La cita és a les 19,30 h.El motiu? Participar en una edició més del cicle Escriptors al Terrat, una iniciativa que propícia el diàleg entre dos autors davant del públic per tal de reflexionar sobre aquest ofici meravellós que practiquem: la literatura. Parlarem, supose, dels motius que ens impulsen, de les maneres de fer, de les nostres preferències, de la situació actual de les nostres lletres o del que vaja sorgint. Perquè es tracta d'això: de dialogar, no de seguir cap guió ni de donar cap conferència, sinó d'anar allà on ens duguen les paraules. I espere que, a més de participar-hi, tindré ocasió de saludar vells amics que fa temps que no veig. Un al·licient més, per baixar a València.

La mà de ningú, a Vila-real

Divendres vinent, presentarem a Vila-real la meua última novel·la, "La mà de ningú". I serà, com sempre, una ocasió molt especial. Especial perquè hi vindran amics i veïns, i també la família. I perquè Vila-real sempre m'ha mostrat molta estima i sempre hi he tingut molts lectors. I molt fidels, alguns d'ells. Per això, perquè les presentacions a casa són sempre especials, hem preparat (amb l'ajuda inestimable de l'AC Socarrats) un acte una mica diferent als precedents. Tindrem música, de la mà de Samuel Parejo, que ens traslladarà amb les notes del seu piano a França, que és on transcorre la novel·la, però també a d'altres indrets. I podrem tastar el text de primera mà, que és la millor manera de conèixer una novel·la, a través de la veu de Ferran Igual. I enmig dels dos, un servidor intentarà explicar, sense desentonar massa, algunes coses al voltant de "La mà de ningú". Algunes coses més, això sí, de les que explique en aquest video, que vam enregistrar a l'editorial fa poc més d'una setmana. Si voleu vindre a veure'ns, la cita és divendres 25 de novembre, a les 20 hores, a la llibreria Ausiàs de Vila-real. A sota, teniu la invitació. Us espere.

El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.

Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.

Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.

La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

De les dificultats de resumir una novel·la

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

A Barcelona, de bòlit

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.

Calaix de mots: Orides Fontela

ELEGIA (I)

Mas para que serve o pássaro?

Nós o contemplamos inerte.

Nós o tocamos no mágico fulgor das penas.

De que serve o pássaro se

desnaturado o possuímos?

O que era voo e eis

que é concreçao letal e cor

paralisada, íris silente, nítido,

o que era infinito e eis

que é peso e forma, verbo fixado, lúdico

O que era pássaro e é

o objeto: jogo

de uma inocência que

o contempla e revive

- criança que tateia

no pássaro um esquema

de distâncias-

mas para que serve o pássaro?

O passaro nao serve. Arrítmicas

brandas asas repousam.

ELEGIA (I)

Peró per a què serveix l’ocell?

Nosaltres el contemplem inert.

Nosaltres el toquem en el màgic fulgor de les penes.

De què serveix l’ocell si

desnaturalitzat el posseïm?

El que era vol heus ací

que és concreció letal i color

paralitzat, iris silent, nítid,

el que era infinit heus ací

que és pes i forma, verb fixat, lúdic

El que era ocell és

l’objecte: joc

d’una innocència que

el contempla i reviu

—criatura que palpa

en l’ocell un esquema

de distàncies—

peró per a què serveix l’ocell?

L’ocell no serveix. Arrítmiques

toves ales reposen.

Orides Fontela

Esfera (Una antologia)

Traducció de Joan Navarro

Ed. Tres i Quatre

Tranströmer a Catarroja

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)

La mà de ningú: el clip

La mà de ningú (Ed. Proa)

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.

Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra  ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.

M'he trobat el músic

Que pocs dies abans d'eixir a la venda la darrera novel·la que he escrit, em trobe per Internet una ressenya d'un llibre anterior acabada de penjar, no sols m'ha fet guanyar perspectiva, sinó que m'ha produït una satisfacció immensa. Perquè, abduïts per la deriva frenètica del món, sovint comprovem que només importen les novetats. Les editorials destrueixen -i en conseqüència adscriuen a la categoria d'exhaurits- llibres que havies escrit amb voluntat de perdurar. D'explicar coses a molts lectors durant molt de temps. I els altres, els que encara no han cremat, no hi ha manera de trobar-los a les prestatgeries d'uns espais, les llibreries, que ja no tenen lloc per al fons. Es poden demanar, és cert, però això implica una coneixença prèvia i, en tot cas, elimina la possibilitat d'aquell moment màgic de la trobada entre un lector i un llibre que mai no havien sentit parlar l'un de l'altre. Tots els lectors hem experimentat un moment així, però ara cada volta és més difícil.
Això, doncs. Que m'he trobat de nou el músic per la Xarxa i que m'ha fet molt de goig.

Publicar ací o publicar allà

L'Associació d'Editors del País Valencià continua penjant videos sobre tota l'activitat que van organitzar dins la Setmana del Llibre en Català. Ací us deixe amb el reportatge -trobe que molt encertat- que han fet sobre la taula rodona en què, juntament amb Isabel Clara Simó i Vicent Sanchis, vaig participar. El tema era si convé més publicar al País Valencià o al Principat i per què.



Crònica: Escriptors valencians Publicar aquí o allà? from AEPV on Vimeo.