dilluns, 5 d’octubre de 2009

El dilema de Rajoy

A mesura que les aigües brutes van aflorant pels desaigües del PP valencià, Mariano Rajoy veu més clar el dilema que haurà de resoldre si vol ocupar algun dia el palau de la Moncloa. La situació al País Valencià és, en termes de moralitat pública, insostenible. Al capdavant de la Generalitat, hi ha un president, el Molt Elegant Francisco Camps, del qual un auto del Tribunal Superior de Justícia valencià assegura que va mentir quan va afirmar que podia provar que pagava els vestits que li feien a Madrid amb el solt de la caixa de la farmàcia de la dona, que veges tu també. Ara sabem que no, que els vestits li’ls pagava Orange Market, l’empresa sobre la qual pesen greus sospites de corrupció a gran escala. Més encara: el Molt Elegant es va lliurar de seure al banc dels acusats pel vot d’un magistrat, Juan Luís de la Rúa, sobre qui havia afirmat que no existien paraules al diccionari per definir l’amistat que els unia. I que no sols no va abstenir-se de jutjar el seu amic íntim, sinó que va deixar de considerar uns documents policials de summa importància, com hem sabut després. I encara així, va exculpar-lo només perquè no va saber trobar la relació entre els regals d’Orange Market al president i les adjudicacions públiques que rebia tan magnànima empresa. I és que el món està ple d’ingenus.
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, Francisco Camps (i el magistrat De la Rúa) ja faria temps que s’haurien retirat de la vida pública. No és el cas del País Valencià. Ací, des que Eduardo Zaplana va demostrar que la convicció manifesta d’entrar en política per a enriquir-se no era incompatible amb les aspiracions a presidir la Generalitat, és a dir, des que va dinamitar qualsevol límit moral, tot és possible. I en això confiaven, Mariano Rajoy i Francisco Camps, en deixar passar el temps i guanyar les pròximes eleccions. I començar de zero, com si res no haguera passat. El problema és que la merda no cessa d’aflorar, ara pels desaigües de València, ara també pels de Castelló. Fa poc, hem conegut un informe de la Brigada contra el Blanqueig de Diners segons el qual la trama Gürtel finançava el PPCV a través d’una doble comptabilitat, amb diners negres pel mig i a través de factures falses que emetia el mateix partit. I que, entre els contactes principals de la trama, hi havia el vicepresident Vicent Rambla i el secretari general del PPCV, Ricardo Costa. Quin honor per a Castelló!
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, un partit que presentara aquest currículum no tindria la més mínima possibilitat de governar. Però al País Valencià les coses no van així. I sembla més que probable que, si se celebraren unes eleccions, el PPCV tornaria a arrasar. Malgrat tots els indicis de joc brut. És la gran basa de Francisco Camps (com ja va deixar clar fa temps Carlos Fabra). Ara bé, el problema és que Mariano Rajoy comença a intuir que no totes les circumscripcions són com les valencianes. I que la merda valenciana que li esquitxa ja prou més amunt dels camals li pot passar factura en altres llocs. Que potser els electors de la resta de l’Estat no seran tan tolerants amb les sospites de corrupció que afecten el seu partit. I ací hi ha el dilema: d’una banda, Mariano Rajoy intueix que no pot arribar a la Moncloa sense els vots que li proporcionen Francisco Camps i el PPCV; de l’altra, comença a sospitar que, si no pren mesures, si la passivitat amb els indicis de corrupció al PPCV comença a ser interpretada com a complicitat, si més no, els vots que perdrà a la resta de l’Estat li impediran d’assolir la majoria que necessita per a governar. És per això que, els darrers dies, Maria Dolores de Cospedal s’ha cansat d’insinuar que el PPCV ha de prendre mesures. I que des de Madrid han començat a demanar el cap de Ricardo Costa. Seria una manera de salvar Camps i al temps escenificar que no es tolera la corrupció interna. El problema és que el PPCV s’ha oposat tant de temps a cedir cap dimissió que ara tenen por que s’interprete com una declaració de culpabilitat. I que, si se’n va Costa, el següent de la llista és el president Camps. I a ningú no li agrada prescindir de l’escut enmig del fragor de la batalla.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/10/09)
Publica un comentari a l'entrada