Avui, manifestació contra la indecència

Els crims d’un diable que es passeja amb bicicleta

Andrea Maria Schenkel (Regensburg, 1962) era una escriptora desconeguda fins que, en 2007, la seua obra “Tannöd, el lloc del crim” va rebre el premi Deutscher Krimi Preis que reconeix la millor obra de gènere negre publicada a Alemanya. El guardó no sols va facilitar la presència de l’autora als mitjans de comunicació sinó sobretot l’èxit de vendes de la novel·la que, ràpidament, va començar a traduir-se a diferents llengües, entre les quals el català. Poc més d’un any després, ens arriba “L’expedient de Josef Kalteis” (Proa), una obra on Schenkel torna a posar en joc els principals elements que componien la seua anterior novel·la.
“L’expedient de Josef Kalteis” gira al voltant d’uns crims d’arrel sexual (unes dones que apareixen mortes, després de ser violades) comesos a l’entorn de Munic en l’època del nacional-socialisme (tot i que la presència d’aquest és merament com a teló de fons). Però, en realitat, a Schenkel no li interessa la resolució de l’autoria dels crims (que coneixem de bon principi) sinó la recreació del món que els fa possibles i de la personalitat dels afectats. És per això que un dels personatges principals és la Kathie, una jove que abandona el camp per guanyar-se la vida a la ciutat i que, una volta a Munic, descobrirà que, més enllà de prostituir-se, les possibilitats de sobreviure són remotes.
Hi ha diferències ben escasses entre les dues novel·les de Schenkel. La més rellevant és que, si Tannöd era un llogarret de Baviera amb una població dispersa, ara Schenkel se centra en la ciutat de Munic i el seu entorn, tot i que la presència del camp continua tenint una gran importància. Però dóna la sensació que Schenkel ha volgut apostar per la continuïtat. De fet, construeix la seua novel·la a partir de diferents veus que ens interpel·len sense massa presentacions, tot i que, de tant en tant, la primera persona dóna pas a una narració més convencional, en tercera. Novament, tot gira al voltant dels crims, que ací s’espaien en el temps i allà van produir-se en una única sessió. Uns assassinats que el lector no anirà descobrint de la mà de cap detectiu sinó a través de les veus superposades d’implicats, víctimes i testimonis: com a Tannöd. Igualment, la narració està construïda a partir de frases curtes, sincopades, que intenten remetre el lector –a través de vacil·lacions o repeticions- a una declaració oral. I no s’observa que Schenkel tinga cap interés per diferenciar unes veus de les altres. Ben al contrari, no importa quina siga la procedència o la condició social de l’emissor, perquè tots parlen de la mateixa manera. Sense tics particulars, sense cap diversitat lèxica ni sintàctica. De manera que el lector acaba tenint la impressió que, en realitat, qui se’ns adreça és una espècie de narrador únic que adopta diferents identitats per expressar, segons convinga, diferents punts de vista complementaris. En definitiva, que qui va gaudir amb “Tannöd, el lloc del crim” és probable que ho torne a fer amb “L’expedient de Josef Kalteis”. Sempre que no demane massa novetats.

Darrere d’una desconeguda

“D’Àger a Katmandú” (El Gall) és la novel·la amb què Glòria Llobet va guanyar el V premi Pollença de narrativa. Narra les peripècies viatgeres d’Aleix que, seguint les indicacions que li fa arribar una desconeguda (Marina) a través de l’ordenador, intentarà trobar a Istambul, Katmandú o d’altres llocs igualment pintorescs la misteriosa dona que li guia les passes.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (25/10/09)

Trobada de clubs de lectura a Onda

Ja n'hem parlat més voltes dels clubs de lectura. De com d'engrescador resulta dur a la pràctica una aparent contradicció: l'exhibició pública d'una experiència tan íntima com la lectura. De la sensació de veure com creix el llibre, mentre escoltes com l'han interioritzat unes altres persones. Uns altres lectors. I com, de vegades, et pugen ganes de tornar-lo a agafar, de llegir-lo novament a la llum dels descobriments que has anat fent. Bé, el cas és que la gent de Món d'Animació i de la Biblioteca Municipal d'Onda van pensar de convocar una trobada de clubs de lectura de Castelló. La jornada es farà el 14 de novembre (a Onda, és clar) i allà podrem compartir experiències des de diferents punts de vista, perquè el món dels clubs també és divers. Aprendre dels altres i, qui sap, trobar noves vies per aprofundir en aquesta doble experiència, íntima i pública: la de llegir i compartir la lectura. Si us ve de gust participar, ací podeu trobar tota la informació respecte de la trobada.

Vells recursos

Són ja vells recursos, el ventilador i les teories conspiratives. I el Molt Elegant Francisco Camps ja fa dies que n’apel·la per traure’s de damunt la caspa insidiosa que no para d’esquitxar-li les muscleres de la jaqueta. Ja fa dies que els seus acòlits insinuen que si ells han tirat mà a la caixa, els altres també. Per això han creat una comissió parlamentària: per donar-li un toc institucional a les insídies. Per escampar millor la brutícia i fer-nos creure (si hi ha base real o no mai no els ha importat massa) que tots els polítics estan pringats i que per tant, quina importància té que només els hagen pillat a ells? El vell recurs del ventilador, ja saben. Però també juguen a fer-nos creure que (tot i els fortíssims indicis que anem coneixent) tot és un muntatge en contra dels valencians. Dels valencians, sí, no sols del PP. Que el saqueig de les arques públiques de la Generalitat que s’intueix cada dia major ( a més de ser una invenció de Zapatero i Garzón, enemics declarats dels valencians, segons la retòrica oficial) és un detall irrellevant que no impedirà que el Nostre Estimat Líder se centre en les coses que interessen de veritat als valencians, que ell sap millor que ningú quines són. Millor que vosté i que jo, que per això és el Líder. Ho vam vore l’altre dia a les Corts on, lluny de mostrar-se abatut, Francisco Camps va lluir pit i va somriure satisfet. Potser van ajudar-lo els aplaudiments entusiastes dels seus diputats, que el van rebre com un heroi. O, millor encara, com un màrtir. I segurament ell va voler veure convicció on potser només hi havia por. Por de perdre l’escó si els aplaudiments no resultaven prou càlids.
No ens ha d’estranyar, doncs, que tot i les gravíssimes sospites que planen sobre la seua gestió; que tot i el paperot que li hem vist fer en relació a la dimissió de Ricardo Costa; que tot i la desautorització de què ha estat objecte des de Madrid; que tot i haver quedat ja massa voltes com a mentider, Francisco Camps no haja tingut cap rubor a traure pit davant de tots. De les fidelíssimes càmeres de Canal 9 i de tots els diputats valencians. Que haja fet gala d’estar net (se li va oblidar, però, de donar gràcies a De la Rúa, el seu més que amic) i encara s’haja permés d’acusar la Moncloa d’estar lligada a la trama Gürtel. Sense proves, és clar, que a l’Infal·lible Camps no li calen: al País Valencià, almenys, la seua paraula és dogma.
No importa que aquests dies hagem llegit que la visita del Papa ens va costar als valencians el doble del que valia i que el sobrecost que van pagar les arques públiques va anar a parar als comptes corrents de la trama. I que la gent de la Gürtel va posar la mà també en el Mundial d’Hipica i en el gran premi de Fórmula 1 i en el trofeu Louis Vuitton i vés a saber en quants grans esdeveniments més d’aquells que ens havien de fer mundialment famosos. No importa. Ell ja sap que als valencians no ens preocupa que els nostres diners vagen a mans dels amics del Nostre Líder Infal·lible. Per això pot manifestar obertament que no segueix massa de prop el cas Gürtel. Perquè sap que als valencians no ens preocupa gens ni mica.
Potser algú s’estranyarà de tanta impostura. Però, de fet, és l’estratègia de sempre. Negar la realitat i difondre una versió més convenient, no importa amb quina base. I és precisament l’èxit d’aquesta estratègia on es fonamenta el triomf electoral de Camps. Ja fa temps que la situació valenciana és prou més que surrealista. Que la realitat i la seua versió pública no van pel mateix camí. Que ocupem els pitjors llocs de l’Estat –i caient- en tots els àmbits –educació, sanitat, perspectives econòmiques...- sense que la devaluació dels índexs alteren un discurs oficial que no para d’insistir que aquesta –gràcies al Nostre Estimat Líder - és una terra de meravelles, malgrat les amenaces dels enemics de sempre: els catalans, Zapatero, qui siga... El problema, doncs, va més enllà del cas Gürtel. És un tema de desmobilització ciutadana. De falta d’una informació plural. D’absència de visions crítiques. De degradació, doncs, de la democràcia. I el cas Gürtel n’és únicament un símptoma. Greu, si volen. Molt greu. Però el mal és major. Molt major.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (25/10/09)

Toni Morrison torna als seus territoris més emblemàtics

De la mà de l'editorial Amsterdam ens arriba "Una benedicció", l'última novel·la de la premi Nobel nord-americana Toni Morrison (Ohio, 1931), una de les grans figures de la literatura actual. I una autora pèssimament representada en català. De fet, aquesta és la tercera novel·la disponible (amb "Sula" i "Paradís") de l'autora, de la qual feia més de 10 anys que no es traduïa res, ni tan sols la seua obra més emblemàtica, "Beloved". Tant de bo, la iniciativa d'Amsterdam tinga continuïtat i ben prompte disposem d'una representació a l'alçada que es mereix.
"Una benedicció" suposa el retorn de Morrison als territoris que li són més familiars: el món de l'esclavitud i, més en concret, el de les dones esclaves. Les protagonistes de la novel·la són les tres criades de la granja del matrimoni Vaark: Lina, d'origen indi, Florens, una esclava negra, i l'enigmàtica Sorrow. L'acció se situa al segle XVII, quan els actuals Estats Units encara eren colònies europees i el règim d'explotació esclavista començava a assentar-se definitivament. Allí, un comerciant -Jacob Vaark- intenta cobrar un deute a un terratinent insolvent, del qual acabarà acceptant, a canvi d'eixugar-lo, l'esclava Florens, aleshores una adolescent, i a qui serà la seua mateixa mare qui assenyalarà com a moneda de canvi en el lloc d'ella, que està criant un nen menut. L'episodi quedarà marcat a foc al cor de Florens.
Després, l'acció se centra en la granja i Morrison ens explica les relacions entre les dones una volta mort, de manera prematura, el senyor Vaark. La complicitat entre Lina i la senyora; la promiscuïtat sexual de la Sorrow, que quedarà embarassada; la protecció maternal que Lina li dispensa a Florens; i l'atracció que aquesta sent per un ferrer a qui el senyor Vaark va encomanar que li forjara unes reixes per a la casa nova, són els pols sobre els quals gira l'acció. Uns fets que Morrison ens va relatant des de les perspectives particulars dels diferents personatges. La malaltia de la senyora provocarà que Florens haja d'anar a buscar el ferrer, a qui atribueixen la capacitat de guarir els malalts, a través d'una terra esquerpa, obertament hostil per a una esclava negra, que ni tan sols té la categoria de persona. La trobada entre els antics amants -condicionada per un xiquet a qui ha adoptat el ferrer- desencadenarà el final.
"Una benedicció" és un llibre meravellosament ben escrit. Intens en la recreació dels sentiments i situacions i bell en l'expressió del llenguatge. Amb uns personatges traçats amb seguretat i solvència, que no costa fer nostres des de les primeres línies. Amb una estructura de punts de vista diversos que facilita a l'autora la possibilitat de demostrar-nos que les coses no són sempre com semblen a primera vista. Un llibre esplèndid que, per a qui encara no conega Morrison, pot suposar una magnífica porta d'entrada a l'obra d'una autora imprescindible, a l'alçada dels més grans. L'escriptora que millor ha sabut retratar la situació d'un col·lectiu -les dones esclaves- oblidat tant per la història com per la literatura.

El solatge d'un mestre

A "Solatge" (Perifèric, premi Benvingut Oliver 2008 de poesia), Jaume Pérez Muntaner ens parla de l'amor, del pas del temps i de la solitud, de les pèrdues (com les de Manel Garcia Grau o Andolin Eguzkitza), del País Valencià ("país amb líders mentiders") o de la guerra. D'un món complex, el nostre, que el poeta enfronta amb una mescla de perplexitat, indignació i ironia.

Contra la pobresa

De tant en tant, va bé que ens recorden que el món no aquest lloc idíl·lic que s'aprecia des de les nostres confortables butaques. Que l'abundància dels nostres supermercats o fins i tot el raig de les aixetes de casa nostra és una imatge insòlita en moltes parts del món. No es tracta de caure en falsos complexos de culpabilitat, sinó de fer-nos responsables de la quota que ens pertoca. I de pressionar als governs per a què col·laboren a posar fi a la ignomínia que suposa l'existència actual de la fam i la pobresa al món. Per això, els darrers dies, la gent de la Plataforma Pobresa Zero ha organitzat als nostres pobles la Setmana contra la Pobresa. Amb una reclamació bàsica: exigir el compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni signats l'any 2000 per 189 caps d'estat i de govern. Unes metes que, després d'unes perspectives optimistes, ara es troben en perill.
Aquest pacte internacional, rubricat sota els auspicis de la ONU, pretén, entre altres coses, reduir de manera significativa la xifra de persones que ara mateix viuen en situació de pobresa extrema o que pateix fam cada dia de la seua vida, que no són uns pocs centenars, com vostés ja saben; i aconseguir que tots els xiquets del món tinguen accés a l'educació primària i eliminar les desigualtats de gènere en l'accés a l'escolarització; i fer baixar en dos terços la mortalitat dels xiquets de menys de 5 anys, que encara cauen com a mosques en molts llocs del món, així com la mortalitat materna i aconseguir l'accés universal a la salut reproductiva; i fer disminuir els índexs de propagació del virus de la SIDA o de la malària i altres malalties greus que fan tants estralls en certs països, algunes d'elles ben fàcils d'eradicar amb uns pocs mitjans bàsics, i fer possible, igualment, l'accés universal d'aquells que ho necessiten al tractament contra el VIH; i generalitzar l'accés de tot el món a l'aigua potable i millorar les condicions en què viuen, encara avui, vora els 100 milions de persones que habiten barris marginals arreu del món; i, finalment, incorporar els principis del desenvolupament sostenible a les accions de govern dels diferents estats i reduir la pèrdua de diversitat biològica al món. I tot això amb una data límit, 2015, que és com dir d'ací a no res. Uns objectius que semblen tan legítims com utòpics, a primera vista, però que no ho serien tant si comptaren amb la sincera complicitat dels governs, que no és el cas. O no ho és sempre. O no ho és en la mesura en què ho hauria de ser. I quan dic els governs pense sobretot en els dels països més desenvolupats, però també en els altres, sovint dominats per elits que no pensen sinó a enriquir-se i que imposen la seua voluntat a sang i foc. I els donaré una dada, ni que siga a tall d'exemple: la reducció de només l'1% de les despeses militars mundials durant un any seria més que suficient per proporcionar educació primària als xiquets i xiquetes del món sencer. Però ben pocs governs, per no dir cap, donen el pas.
L'objectiu d'aquesta Setmana contra la Pobresa és sensibilitzar la gent d'un fet indiscutible: la pobresa al món no és aliena a cap de nosaltres, perquè no és la conseqüència de la manca de recursos sinó de la deficient distribució que propicia l'actual sistema econòmic i polític i és això el que cal regular. És, doncs, una responsabilitat moral que no podem defugir. Perquè les xifres són tan esgarrifoses que invaliden qualsevol excusa. Vegen si no: 1200 milions de persones viuen actualment amb menys d'un dòlar al dia i n'hi ha 850 milions que no s'alimenten prou per satisfer les necessitats energètiques diàries. A més, cada dia moren 30.000 menors d'edat a causa de la pobresa i 77 milions de xiquets, dels quals més de la meitat són xiquetes, no tenen l'oportunitat d'anar a escola, d'aprendre ni que siga les regles més simples, unes competències bàsiques (en escriptura, lectura i càlcul) que els falten a 781 milions d'adults. Són només algunes de les dades, però no em negaran vostés que posen la pell de gallina. Aquests dies, com els deia, s'ha celebrat a casa nostra la Setmana contra la Pobresa, però els titulars no se'n van ocupar a penes. I això que parlem d'un autèntic genocidi.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (18/10/09)

Els poemes eròtics d'Ovidi de la Col·lecció Bernat Metge

Ovidi i els seus poemes d'amor tornen a les llibreries. I, a més, en la traducció emblemàtica de la col·lecció Bernat Metge, un dels patrimonis més importants de la cultura catalana. Potser és exagerat dir que estan de moda, els clàssics. Però, com a mínim tenen un públic que no es pot desatendre. És per això que l'editorial 62 i l'Institut Cambó ja fa temps que treballen en la divulgació de la col·lecció Bernat Metge de traduccions de clàssics grecs i romans. L'última iniciativa és la "Biblioteca Grècia i Roma", una tria de les obres més emblemàtiques dels principals autors clàssics editades amb característiques molt atractives i un clar esperit divulgador. Volums d'extensió moderada, amb un disseny modern, notes molt seleccionades i la inclusió únicament del text traduït (sense l'original grec o llatí que figura en els volums originals de la col·lecció Bernat Metge) que suposen una aposta per acostar els clàssics a lectors no especialitzats. A més, la col·lecció suposa l'estrena del Grup 62 en l'àmbit digital, ja que el llançament es produeix tant en format paper com en e-llibre.

La "Poesia eròtica" de Publi Ovidi Nasó és un dels dos títols escollits per inaugurar la série (al costat de les "Tragèdies tebanes" de Sòfocles). Ovidi, de fet, va ser un dels poetes més importants del seu temps. I juntament amb Virgili i Horaci, un dels principals de la literatura llatina. Tant és així que la seua influència es pot rastrejar sense dificultat al llarg de la literatura europea de qualsevol època. De la seua biografia, destaca sobretot l'exili que va patir, per ordre d'August, per causes desconegudes, tot i que no es pot descartar que hi tinguera a vore la publicació de "Art amatòria", el poema didàctic que oferia consells en matèria amorosa tant als homes com a les dones i que forma part de la "Poesia eròtica" que ara es publica. Un treball que, amb les "Metamorfosis", constitueix l'obra més important d'Ovidi. "Art amatòria" és un llibre escrit amb un esmolat to humorístic, que, més enllà dels consells, no es priva de criticar la societat del seu temps. I que, per unes coses o altres, fou considerat amoral pels sectors dominats de la societat romana, la qual cosa no va impedir la seua acceptació per les classes populars, que el van convertir en un llibre molt divulgat.

La "Poesia eròtica" inclou dues peces més: els "Amors" és un recull de poemes (que, com en els altres casos, estan traduïts en prosa) adreçats a Corinna, la seua amant, on Ovidi parla, barrejant diferents registres, de les diverses circumstàncies de l'amor carnal. Finalment, els "Remeis" són l'antitesi dels dos textos anteriors. És un llibre adreçat de manera preferent als joves amants, als quals instrueix sobre els efectes perniciosos de la idealització de l'estimada i els suggereix diferents estratègies per superar la desesperació que provoca el despit o el desamor.

La "Poesia eròtica" d'Ovidi i les "Tragèdies tebanes" de Sòfocles (que inclou "Èdip rei", "Antígona", "Èdip a Colonos") estan disponibles des de primers de setembre. Després, a raó d'un volum cada dos mesos, s'hi incorporaran a la "Biblioteca Grècia i Roma" Xenofont ("Els deu mil"), Suetoni ("Vides de Calígula, Claudi i Neró"), Aristòfanes ("Quatre comèdies"), Cèsar ("Guerra de les Gal·lies. Comentaris de la Guerra Civil"), Plató ("El convit. Fedó"), Plaute ("Cinc comèdies"), Plutarc ("Vides paral·leles") o Sèneca ("Lletres a Lucili").

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (11/10/09)

Calaix de mots

Allò que escric es pot llegir a les fosques

António Lobo Antunes
Ahir no et vaig veure a Babilònia
El Gall Editor

Passar per víctima

Fa poc, a propòsit de la reunió del club de lectura que fem a Vila-real, vaig llegir “Amsterdam”, una novel·la d’Ian McEwan. Allí, l’autor britànic planteja certs dilemes d’índole moral, un dels quals afecta un director de periòdic. La qüestió és que té en poder seu unes fotos compromeses d’un aspirant a president del govern de la Gran Bretanya i no sap si publicar-les o no. Finalment, decideix traure-les a la llum i estroncar així la carrera política de l’aspirant. Però la cosa no ix com ell vol. L’esposa del polític –a la manera de Hillary Clinton quan l’esclat del cas Levinsky- s’anticipa a la publicació de les fotografies amb una declaració de lleialtat al seu marit que el presenta com a víctima d’una conspiració. La intervenció de l’esposa no sols desactiva l’efecte escandalós de les imatges sinó que és capaç de crear un corrent d’opinió favorable al presumpte infractor. McEwan, així, ens crida l’atenció sobre el fet que, en el món actual, sovint no importen tant els fets en si com la manera en què ens són presentats. I ens adverteix sobre la gran vulnerabilitat de l’opinió pública, l’escassa capacitat crítica de la gent i, en conseqüència, l’enorme facilitat amb què pot ser manipulada des de les diferents instàncies de poder.
No sé si els dirigents del PP són o no lectors de McEwan, però, mentre llegia el comunicat que van fer públic arran de l’alçament del secret de sumari d’una part del cas Gürtel, em va vindre al cap que coneixien perfectament els mecanismes que es descriuen a “Amsterdam”. Perquè, la conclusió que trauen del sumari els dirigents populars és que acredita que no estem davant una trama organitzada de finançament irregular del Partit Popular sinó d’una trama de corrupció per aprofitar-se del Partit Popular i utilitzada en contra seua. Jo no sé vostés, però a mi em va tocar llegir-ho dues o tres vegades per fer-me càrrec que no estava sota els efectes d’unes febres tropicals que em provocaven al·lucinacions. Però hi ha més encara, perquè el comunicat oficial del PP denuncia haver estat objecte d'una actuació sectària i partidista del Govern i de la Fiscalia General de l’Estat. I acaben mostrant tota la confiança del món en la independència judicial (la de De la Rúa potser?) i la seua capacitat per impartir justícia.
L’objectiu del comunicat, i de totes les manifestacions dels dirigents populars, està ben clar: presentar-se com a víctimes d’una conspiració en lloc de com a culpables d’haver tirat mà a la caixa pública. Perquè la major o menor dependència de la Fiscalia General respecte del govern o la influència del PSOE en els òrgans judicials i la policia podrien ser aspectes a considerar, sense dubtes, però no a costa de silenciar el tema central, que és molt més gros. Perquè els indicis que es desprenen del sumari apunten clarament cap al que nega el PP: l’existència d’una trama corrupta que feia favors i regals a polítics, que contribuïa –a través de comptabilitats ocultes- al finançament irregular del PP i que, com a recompensa, rebia múltiples i (extraordinàriament rendibles) adjudicacions públiques. Una màquina de fer diners, en definitiva, a costa de l’erari públic. Dels diners de tots nosaltres. Els que s’haurien de destinar a eliminar les barraques de les escoles, a fer més i millors carreteres, a invertir en cultura i ciència o a conservar el medi ambient i que acabaven en mans de Correa, Pérez i la resta de la trama. Aquesta és la qüestió nuclear. La que hauria de centrar l’interés i sobre la qual els dirigents del Partit Popular haurien de donar explicacions i prendre mesures. I, entre ells, Francisco Camps dels primers. Sabent el que ja sabem, la seua continuïtat al front de la Generalitat hauria de ser inviable. Per decència. Per respecte als seus electors i a la resta dels ciutadans valencians. No dimitirà, ja ho sé. Preferirà alimentar la imatge d’un País Valencià que – entre camps, fabres i costes- ja és vist, de portes enfora, com la Sicília mafiosa dels pitjors moments de la història. Un lloc sense moral on les trampes són la llei i el poder s’utilitza únicament en servei dels propis interessos. I on els ciutadans són tan estúpids que encara ho avalen amb els vots.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (11/10/09)

Le Clézio reflexiona sobre la figura materna

Uns dies abans de donar-se a conèixer el veredicte de l’Acadèmia Sueca que va declarar Jean Marie Gustave Le Clézio com a premi Nobel de literatura 2009, apareixia a França la seua darrera novel·la, “La música de la fam”, que ara ens arriba de la mà d’Edicions 62, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. L’obra de Le Clézio és vasta i no està en absolut ben representada en català i, en conseqüència, resta molta feina per fer. Ara bé, d’entre els diferents criteris possibles, em sembla ben oportuna la decisió d’incorporar, primer de tot, el díptic que dedica als seus pares: fa uns mesos, va veure la llum “L’africà”, la novel·la de 2004 on retrata, a partir del relat de la seua infantesa, la figura del seu pare, que exercia de metge a l’Àfrica i va quedar-hi atrapat durant els anys de la Segona Guerra Mundial; a “La música de la fam”, en canvi, l’escriptor francés s’inspira en la figura de la seua mare per recrear de quina manera la Segona Guerra Mundial va trasbalsar la vida de tanta gent, els plans i les il·lusions que havien formulat en temps de pau i que mai van poder recuperar. I ho fa a través de l’Ethel, una jove hereva d’un oncle originari de les illes Maurici, filla d’un matrimoni que només existeix de portes enfora.
Le Clézio va traçant línies subtils, amb les quals, a poc a poc, va dibuixant un paisatge bell i malenconiós, decadent i emotiu: el de l’Europa dels anys trenta i del daltabaix que va provocar la guerra. En citaré algunes, d’aquestes línies: la presència del “Bolero” de Ravel, una peça musical que, escriu Le Clézio, no és “com les altres. És una profecia. Narra la història d'una còlera, d'una fam. Quan s'acaba amb violència, el silenci que en resulta és terrible per als supervivents atordits”; la figura de la Maude, l’amant del pare, la decadència física de la qual va paral·lela a la del seu temps; el llegat de l’oncle Suleiman, un pavelló oriental que espera, apilat en un solar, el moment de tornar a enlairar-se ferm; l’amistat que la protagonista manté amb la Xénia, filla d’una família aristocràtica russa que ha fugit dels bolxevics i viu en la misèria, però a la qual considera un exemple admirable: fins que aquesta es casarà amb un pocasolta; la espessa fauna de familiars i coneguts que ronden la casa d’Ethel; i sobretot les figures de la mare i del pare, les aventures empresarials del qual abocaran la família a la misèria.
La prosa de Le Clézio és rica i subtil, pulcra i precisa, i s’articula lentament en un mosaic riquíssim, en colors i en matisos. Així, “La música de la fam” és un llibre bell, molt bell, d’aquells que cal llegir sense presses, assaborint cada matís. Un text que, a poc a poc, fins i tot discretament, va instal·lant-se en l’ànim del lector, expandint-s’hi, fins omplir-lo d’aquella sensació de plenitud que només ens deixen les grans obres. Els que van llegir fa poc “L’africà” ja saben de què parle.

Literatura i taurons

Ja fa temps que certes editorials van provant noves estratègies de promoció que facen destacar el seu producte enmig de l’allau de novetats. Una de les darreres l’ha posada en marxa Bromera, que ofereix la possibilitat de nadar entre taurons a l’Aquàrium de Barcelona –previ sorteig- als lectors d’una de les apostes de l’editorial per al nou curs: “Esquivant la mort”, del debutant Josh Bazell, una història de mafiosos i metges, a mig camí entre “Els Soprano” i “House”, diu la promoció, apta per als qui busquen entreteniment i prou.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (4/10/09)

El dilema de Rajoy

A mesura que les aigües brutes van aflorant pels desaigües del PP valencià, Mariano Rajoy veu més clar el dilema que haurà de resoldre si vol ocupar algun dia el palau de la Moncloa. La situació al País Valencià és, en termes de moralitat pública, insostenible. Al capdavant de la Generalitat, hi ha un president, el Molt Elegant Francisco Camps, del qual un auto del Tribunal Superior de Justícia valencià assegura que va mentir quan va afirmar que podia provar que pagava els vestits que li feien a Madrid amb el solt de la caixa de la farmàcia de la dona, que veges tu també. Ara sabem que no, que els vestits li’ls pagava Orange Market, l’empresa sobre la qual pesen greus sospites de corrupció a gran escala. Més encara: el Molt Elegant es va lliurar de seure al banc dels acusats pel vot d’un magistrat, Juan Luís de la Rúa, sobre qui havia afirmat que no existien paraules al diccionari per definir l’amistat que els unia. I que no sols no va abstenir-se de jutjar el seu amic íntim, sinó que va deixar de considerar uns documents policials de summa importància, com hem sabut després. I encara així, va exculpar-lo només perquè no va saber trobar la relació entre els regals d’Orange Market al president i les adjudicacions públiques que rebia tan magnànima empresa. I és que el món està ple d’ingenus.
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, Francisco Camps (i el magistrat De la Rúa) ja faria temps que s’haurien retirat de la vida pública. No és el cas del País Valencià. Ací, des que Eduardo Zaplana va demostrar que la convicció manifesta d’entrar en política per a enriquir-se no era incompatible amb les aspiracions a presidir la Generalitat, és a dir, des que va dinamitar qualsevol límit moral, tot és possible. I en això confiaven, Mariano Rajoy i Francisco Camps, en deixar passar el temps i guanyar les pròximes eleccions. I començar de zero, com si res no haguera passat. El problema és que la merda no cessa d’aflorar, ara pels desaigües de València, ara també pels de Castelló. Fa poc, hem conegut un informe de la Brigada contra el Blanqueig de Diners segons el qual la trama Gürtel finançava el PPCV a través d’una doble comptabilitat, amb diners negres pel mig i a través de factures falses que emetia el mateix partit. I que, entre els contactes principals de la trama, hi havia el vicepresident Vicent Rambla i el secretari general del PPCV, Ricardo Costa. Quin honor per a Castelló!
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, un partit que presentara aquest currículum no tindria la més mínima possibilitat de governar. Però al País Valencià les coses no van així. I sembla més que probable que, si se celebraren unes eleccions, el PPCV tornaria a arrasar. Malgrat tots els indicis de joc brut. És la gran basa de Francisco Camps (com ja va deixar clar fa temps Carlos Fabra). Ara bé, el problema és que Mariano Rajoy comença a intuir que no totes les circumscripcions són com les valencianes. I que la merda valenciana que li esquitxa ja prou més amunt dels camals li pot passar factura en altres llocs. Que potser els electors de la resta de l’Estat no seran tan tolerants amb les sospites de corrupció que afecten el seu partit. I ací hi ha el dilema: d’una banda, Mariano Rajoy intueix que no pot arribar a la Moncloa sense els vots que li proporcionen Francisco Camps i el PPCV; de l’altra, comença a sospitar que, si no pren mesures, si la passivitat amb els indicis de corrupció al PPCV comença a ser interpretada com a complicitat, si més no, els vots que perdrà a la resta de l’Estat li impediran d’assolir la majoria que necessita per a governar. És per això que, els darrers dies, Maria Dolores de Cospedal s’ha cansat d’insinuar que el PPCV ha de prendre mesures. I que des de Madrid han començat a demanar el cap de Ricardo Costa. Seria una manera de salvar Camps i al temps escenificar que no es tolera la corrupció interna. El problema és que el PPCV s’ha oposat tant de temps a cedir cap dimissió que ara tenen por que s’interprete com una declaració de culpabilitat. I que, si se’n va Costa, el següent de la llista és el president Camps. I a ningú no li agrada prescindir de l’escut enmig del fragor de la batalla.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/10/09)

Calaix de mots

Pere Antoni Pons: Sembla que el temps us està donant la raó.
Joan Francesc Mira: No. Més aviat sóc jo que cada vegada he anat donant-li més la raó al temps.

Pere Antoni Pons
La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira
PUV