Una imatge per a un any

Sembla que era ahir quan discutíem sobre les conseqüències de l'arribada d'un nou milenni i ja ens n'hem cruspit una dècada. Espere que amb profit, almenys. En fi, si les neurones aguanten l'any que ara agonitza el recordaré per una experiència ben sucosa i enriquidora: la d'haver compartit cabòries, debats i treball amb sis companys impagables: Urbà Lozano, Àlan Greus, Esperança Camps, Vicent Borràs, Manuel Baixauli i Pasqual Alapont, en rigorós ordre invers, que ja està bé. Amb ells, com sabeu, forme part del col·lectiu Unai Siset. I tots junts hem fet Subsòl, del qual també n'hem parlat molt, en aquest bloc. Si calia triar una imatge que sintetitzara tres cents seixanta-cinc dies, doncs, havia de ser aquesta. Us la deixe a sota, treballada per l'Emma Prats i Camps en forma de video.
Que 2011 siga un bon any per a tots, que, pel que es veu, no serà fàcil.

Calaix de mots

És ben trist haver de pensar que probablement la pintura que faig no tindrà mai un valor.

Vincent van Gogh
Cartes a Théo, p. 225
Ed. Tres i Quatre, 2010
Traducció de Xavier Marzal

Queda clar, no?

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

No ben bé una nadala

No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.



Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.

Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.

Van tancant totes les portes

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.

Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

París Match, Paul Weller i Subsòl

L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.



Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time

I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire

Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

Enrique Morente, in memoriam

Fa un temps, vaig penjar el video d'una de les cançons més commovedores que mai he escoltat. Ara, que se n'ha anat, vull deixar constància de la meua admiració pel caràcter transgressor, la passió per l'art i la profunda capacitat d'innovació del mestre Enrique Morente.

El club baixa també al Subsòl

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.

Frases curioses

"Vull denunciar l'estat de corrupció en què estan instal·lats els socialistes".

Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP, dimecres passat a Sevilla. Sense ruboritzar-se.

Un tast de Subsòl al subsòl (i a la mar i a Castelló i a la Xarxa)

Avui, dia internacional contra la violència de gènere, Unai Siset serà a Castelló quasi al complet. És, de moment, la darrera cita de l'any d'aquesta campanya de promoció de Subsòl que tantes satisfaccions ens està donant als set membres del col·lectiu. La cita és a la llibreria Babel, a les 19 hores, i hi intervindrem Esperança Camps, Vicent Borràs i jo mateix, encara que hi haurà tres autors més entre nosaltres, de manera que podem establir un diàleg ben profitós, si us ve de gust acostar-vos-hi. Dic la darrera cita promocional de l'any perquè hi ha en marxa altres convocatòries -a Badalona, a Sueca, a Alcoi, a Alacant...- que estem acabant de concretar però que deixarem per a l'any que ve, que Unai Siset ha de passar les vacances de Nadal amb la família.

Però si, durant aquesta setmana, viatgeu amb el metro de Barcelona o amb els vaixells de Baleària us podeu trobar també amb Subsòl. Perquè el llibre d'Unai Siset ha estat un dels escollits per a la campanya Tasta'm, un projecte de les conselleries de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears orientat a fomentar la lectura entre els ciutadans i a promoure la producció en la nostra llengua. Es tracta d'editar opuscles de primers capítols o d'extractes de novetats editorials que són distribuïts de forma massiva i amb periodicitat setmanal a través dels transports públics de Catalunya i Balears. De tota manera, no patiu. Si no heu de fer un viatge pel subsòl de Barcelona o per la mar Mediterrània no us quedareu sense tastar Subsòl. Ho podeu fer ací. Des de qualsevol lloc. En qualsevol instant. Bon profit.

Una immensa estafa

No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.

La premsa baixa al Subsòl

Els últims dies, Subsòl ha estat ben viu als mitjans de comunicació. Dilluns, el programa Encontres de Canal 9 Dos (cap al minut 40) entrevistava Manuel Baixauli, Urbà Lozano i Vicent Borràs. Demà dissabte, a les 17 hores, la Televisió de la Universitat Politècnica farà el mateix amb Esperança Camps, Urbà Lozano i Àlan Greus. Pel que fa a la ràdio, en van parlar al Punt del Llibre de la Cadena SER i RAC 1, dins l'espai Bookcrossing del programa Via Llliure, emetrà aquest cap de setmana una conversa amb Manuel Baixauli. Quant als diaris, dijous el Quadern de El País en publicava una ressenya i avui és el Postdata de Levante que se'n fa ressò. A més, la televisió d'Algemesí penjava el reportatge (minut 19) que ens va fer el dia que hi vam presentar la novel·la.
La setmana que ve el vagó de Subsòl farà parada a Castelló. Serà dijous, a les 19h, a la llibreria Babel. No cal dir que esteu convidats a pujar.

Una entrevista al 80 grams

Ahir, la periodista Laura Garcia em va entrevistar al seu programa 80 grams, a Ràdio Ciutat de Badalona, a propòsit de Subsòl. Tot i que el programa sencer està molt bé, si voleu escoltar només l'entrevista haureu d'anar al minut 21.

Uns dies a Combray

Combray és la porta d'entrada a l'univers literari de Marcel Proust. El primer dels volums que componen El cantó d'en Swann, el que es considera com a primer llibre del set que componen A la recerca del temps perdut. El text on hi ha alguns dels passatges més coneguts de l'autor francés. Entre els quals el de la famosa magdalena, és clar. Una invitació massa temptadora per passar-hi de llarg. Amb tot, feia mesos que es trobava a casa. Esperant el moment propici. Perquè intuïa que aquell llibre requeria una certa calma mental per assaborir-lo bé. I, malauradament, això no és possible sempre. L'altre dia vaig pensar que li havia arribat l'hora.
L'obra l'ha editada Viena en una col·lecció realment majúscula (El cercle de Viena) on han publicat, entre altres, Joseph Roth o Yasunari Kawabata, per citar dos dels darrers que he llegit. Textos suprems, tots ells. Com Combray, que narra els estius d'un jove Proust a un indret de la rodalia de Chartres. Un llibre fet de silencis i de sorolls tènues. De llargues passejades i de xicotets detalls. Un llibre fet a còpia de matisos, de digressions, de frases llargues que et condueixen suaument riu avall. Una prosa neta i brillant que va creixent i creixent fins que se t'instal·la a dins, com una melodia sensual, i ja no t'abandona. Tant se val què t'expliquen. L'important és que no deixe de sonar. Una prosa que, en català, és mèrit de Josep Maria Pinto.
La idea de l'editorial és anar traduint i publicant a poc a poc tota la Recherche... Si el públic respon, matisen. De moment, sembla que sí. Que respon. Ho dic perquè acabe d'assabentar-me de la publicació del volum que segueix Combray, Un amor d'en Swann, que reuneix la segona i tercera parts de El cantó d'en Swann. Amb això, doncs, ja tenim a la mà el primer volum complet de l'obra magna de Proust.
Amb tot, la Recherche... ja compta amb la traducció en català de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurpèlia Capmany, feta als anys 90 i publicada per Columna. Una versió a la qual alguns dels promotors de la present edició veien massa poc principatina. Un argument certament desafortunat (i innecessari), pel que implica de rebuig a les altres variants de la llengua. I un indici certament preocupant.