El rastre de Clarisse

Jo confesso

2012-01-30T08:21:00.000+01:00

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.

S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.

Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.

Per donar cos a tot plegat, Cabré necessitava un esquelet que articulara les aquestes parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.

Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

Amb Joan Pla i la gent de Gandia

2012-01-27T08:38:00.001+01:00

Gandia és un dels llocs que tinc pendent de visitar amb calma. Sempre hi vaig amb alguna raó concreta, fa molt de temps per presentar la Crònica de la devastació, uns anys més tard per participar en unes jornades sobre la llengua literària dels escriptors valencians, demà per participar, amb l'amic Joan Pla, en una taula rodona dins del cicle 'De tu a tu' anomenada 'La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', que organitzen Saforíssims i el Casal Jaume I, amb la col·laboració d'Edicions 96. Anem, tots dos, en condició d'autors de dues novel·les negres, La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, en un acte que conduirà l'escriptor Gregori Royo. Demà, doncs, tornaré a ser-hi amb el temps just i renovaré, per enèsima vegada, la promesa de tornar-hi amb calma. De passejar-la. D'admirar-la. Siga com siga, supose que hi seré ben a gust, com sempre que hi he anat. Si rodeu per allà i us ve de gust, ens podrem trobar al carrer de la Dona Teresa, 1, on hi ha el Casal Jaume I. La cita és a les 12 del migdia.

Vergonya

2012-01-26T08:18:00.001+01:00

Després d'haver escoltat com els treballadors de les botigues corroboraven que Camps mai no pagava un vestit, com els perits confirmaven que els pagaments es feien a través d'Orange Market, després d'haver escoltat l'informàtic a qui el propietari de les botigues demanava que alterara els registres, després d'haver assistit als silencis dels membres de la trama Gürtel i a l'actitud ridícula de Camps durant el judici, després d'haver comprovat les nostres pitjors sospites, la sentència absolutòria de Camps i del seu adlàter, Ricardito Costa, només pot produir-nos vergonya. Vergonya. Molta vergonya.

Vergonya perquè tothom -excepte els cinc membres del jurat popular- que haja seguit el judici ha pogut contrastar que les proves eren implacables i que la manera de fer política de Camps ha quedat en evidència. Més encara, perquè el judici ha coincidit amb la fallida de la Generalitat, que Camps (i Zaplana) i els seus han provocat, precisament amb aquesta manera de fer. Vergonya perquè dóna la sensació que la corrupció resulta impune al País Valencià i això és intolerable. Per això, avui, qualsevol persona decent ha de sentir vergonya. Molta vergonya.

Una presentació i tres escriptors que parlen de La mà de ningú

2011-12-30T08:46:00.021+01:00

Dijous vinent, 12 de novembre, a les 19,30h, La mà de ningú farà escala a Castelló. Serà a la llibreria Babel, com sempre, i imagine que l'acte em proporcionarà alguna sorpresa, com ja va passar a Vila-real, on em va venir a veure gent que m'estime molt i que, coses de la vida, feia molt de temps que no trobava. Hi seran també els fidels de sempre, tan irreductibles i a qui tantes coses he d'agrair.
De moment, però, La mà de ningú va fent camí per la Xarxa. De totes les ressenyes que han eixit, avui vull destacar-ne tres. És una coincidència, potser. Però, en pocs dies, tres escriptors (Joan Pla, Llorenç Capdevila i Juli Capilla) han publicat als seus blocs respectius tres apunts de lectura sobre La mà de ningú. Per a mi és un goig i una satisfacció que tres col·legues de la solvència d'aquests que esmente s'hagen interessat per llegir la meua última novel·la i sobretot per dedicar un temps a escriure i publicar les seues impressions de lectura, que aprofite per enllaçar-vos: ací l'opinió de Joan Pla, ací la de Llorenç Capdevila i ací la de Juli Capilla.

Un somriure forçat (i un lema extemporani)

2011-12-26T11:43:00.002+01:00

He seguit amb cert interés les informacions sobre el judici contra Ricardo Costa i Francisco Camps. I el primer que m’ha cridat l’atenció és el somriure (des de fa temps un pèl forçat) amb què l’expresident de la Generalitat va arribar el primer dia a la sala. L’esperaven alguns fidels: pocs, molt pocs, molts menys que la volta anterior, quan encara exercia (és un dir) com a Molt Honorable. Entrava com a imputat però era l’únic que semblava no adonar-se’n: per això somreia com si anaren a fer-li un homenatge. Com si les preguntes, les gravacions, els tiquets, les evidències formaren part d’una trista ficció o d’un malson enmig del qual navegara perdut, sense acabar d’entendre res. Com si els fets el superaren i no fóra capaç d’assimilar-los. Una impressió que ja donava durant els darrers mesos del seu mandat i que va corroborar el dia de la seua esperpèntica dimissió, coronada per un “Som els millors”, tan significatiu com extemporani.

No sé què decidirà el jurat, però les sessions que ja portem van deixant les coses bastant clares. Els implicats en la trama o callen o aporten poca llum als fets i moltes contradiccions; la resta -treballadors de les botigues, policies, informàtics...- van dibuixant el panorama que ja imaginàvem: que Camps i Costa eren els destinataris dels regals d’un entramat mafiós que, al mateix temps que els afalagava amb detalls de luxe, obtenia substanciosos contractes pagats amb els diners de tots els valencians. No sé, ja dic, si el jurat trobarà suficients les evidències i condemnarà Camps o si aquest aconseguirà eludir la declaració de culpabilitat amb qualsevol estratagema, però em dóna la sensació que l’opinió pública ja ha deixat de creure en Camps i que, de cara a la gent, li resultarà molt difícil netejar la seua imatge.
Més encara si tenim en compte que el procés contra Camps s’ha convertit ja en una mena de judici simbòlic a tot el seu mandat, un judici del qual, siga quin siga el veredicte, no eixirà indemne l’expresident de la Generalitat. Perquè els regals i les contrapartides que es diluciden en la vista són la base d’una manera de fer política que ha portat el País Valencià a la fallida econòmica i la gent ho percep cada volta amb major claredat. El llegat de la gestió de Camps, la conseqüència d'aquesta manera d'entendre el poder, és un país que ha deixat perdre el sistema financer autòcton a causa –en bona part- de la seua dependència de la Generalitat i que ara, en conseqüència, no pot ajudar les seues empreses; un país amb un deute que ja no pot assumir i que, per tant, ni paga als proveïdors (en bona part xicotetes empreses a les quals la dilació pot abocar a desaparèixer) ni a les farmàcies ni, potser d’ací a poc, tampoc les nòmines dels seus treballadors. Un país amb el territori destrossat per l'especulació urbanística, ple de finques buides o a mig construir, que figura a la cua de l’Estat en matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. El llegat de Camps és un país que ha criminalitzat la dissidència i ha emmordassat la televisió pública fins convertir-la en la pitjor caricatura possible, que ha convertit l’exercici de la política en un arma contra els que gosaven discrepar del discurs oficial. I tot això sota l’empara d’un somriure forçat i un lema extemporani.

Avui, a l'Informatiu

2011-12-23T08:13:00.000+01:00

Susanna Ligero em va fer una llarga entrevista a propòsit de la meua visita a l'Octubre, per participar en una sessió d'Escriptors al Terrat amb Silvestre Vilaplana. Va ser una experiència molt agradable perquè vam xarrar de moltes coses i amb una certa calma. De La mà de ningú, és clar, que era l'objecte immediat de l'entrevista, però també de literatura en general i de la incidència de les innovacions tecnològiques i de moltes coses més. Si us ve de gust, la podeu llegir ací.

Un microreportatge a Canal 9

2011-12-20T12:40:00.000+01:00

La mà de ningú, a Canal 9 from Festus on Vimeo.

Ja fa temps que pense que el lloc més adient per promocionar llibres no són els programes de cultura a les tantes de la matinada (que poden estar molt bé, però no tenen cap incidència en el públic lector, o ben poca) sinó els informatius. Que igual que es dóna com a notícia una estrena cinematogràfica o teatral o l'obertura d'una exposició, també es pot informar de l'aparició de determinats títols. És el que està fent Canal 9 des de fa un temps, en els informatius de migdia. L'altre dia van parlar de La mà de ningú a través d'un microreportatge de Susanna Lliberós i Óscar Pérez. Sincerament, crec que va quedar d'allò més bé, així que el millor que puc fer és compartir-lo amb vosaltres.

Una entrevista a El Temps

2011-12-14T08:56:00.001+01:00

Lluís Bonada em va fer una entrevista aprofitant la meua visita a Barcelona per presentar La mà de ningú (Ed. Proa). La setmana passada, la va publicar El Temps. Hi parlem de l'ambientació francesa i del detallisme que recorre La mà de ningú, d'assassins, de víctimes i de sospitosos, com escau a una novel·la de crims, i també de mans tallades i de policies. De tot una mica. Crec que és una bona entrevista, si més no en el sentit que reflexa el que jo pense al respecte de la novel·la. I reflecteix perfectament l'essència del que vam xarrar a Barcelona, en Lluís i jo. Es tracta d'això, al capdavall, no?

La foto de dalt, que és la que publica El Temps, és de l'amic Jesús Prats.

Un submarí perdut (enmig del desert)

2011-12-12T08:54:00.000+01:00

En el principi, hi hagué un dibuix ben suggeridor: un gentleman anglés seu enmig del desert, davant d'un submarí soterrat en l'arena. Una vinyeta que Oriol Malet va enviar a Lluís Llort a veure què li suggeria. I el que li ha inspirat aquella il·lustració ha estat "Número 5. El submarí perdut", un relat que va més enllà de moltes coses. De les etiquetes, d'entrada, perquè, com confessen els autors, no és estrictament una novel·la, ni un llibre il·lustrat ni una novel·la gràfica. I és, alhora, les tres coses. Efectivament, l'obra té una organització peculiar: comença com una novel·la amb certes il·lustracions; continua, a mitjan text, amb un quadern on dibuix i text es fonen per donar la sensació que llegim papers antics; i acaba, finalment, com començava. Una delícia, en definitiva, en la qual hi tenen a veure els autors, és clar, però també l'editorial Barcanova, que ha fet un treball de disseny i producció del llibre veritablement superb.

"Número 5", però, també depassa els límits de la novel·la juvenil i s'inscriu, directament, en la d'aventures. Aventures modernes, a més. I amb una peculiaritat: com en els vells relats clàssics del gènere, l'acció no relega a un segon pla els personatges, que n'hi ha molts i de molt rics. Els pilots dels submarins que participen en una cursa d'allò més peculiar, per exemple. O l'Agripina, l'arxivera d'un diari de Madeira, una dona amb una energia i una capacitat per ingerir ginebra realment fascinants. Tant, que el mateix autor confessa que potser li hauria de dedicar alguna altra novel·la: l'esperem, ja, impacients. Personatges a penes apuntats, la majoria, de qui volguérem saber més, molt més: senyal que, amb poques ratlles -les que requereix el text- l'autor els ha sabut dibuixar amb fermesa i convicció.

"Número 5. El submarí perdut" segueix les passes de Nuno Peixoto, un jove investigador portugués que decideix vaitjar a Madeira per esbrinar què és el "líquid transmatèric" i per què, a la crida d'un xeic àrab, s'hi van reunir representants d'alguns dels països que lluitaven a la Segona Guerra Mundial. I com és que es van posar d'acord per participar en una cursa peculiar, a bord d'uns petits submarins que, ben pringats de líquid transmatèric eren capaços de travessar els sòlids com si foren líquids i arribar, doncs, on cap submarí havia arribat abans. Al mig del desert, per exemple, on Peixoto sospita que hi ha un dels submarins, el número 5, víctima d'un naufragi enmig de la sorra, sí, però també en possessió d'un secret que maldarà -maldarem, també nosaltres- per descobrir.

Per una escola valenciana, pública i de qualitat

2011-12-05T11:23:00.003+01:00

La plataforma de defensa de la llengua Castelló per la llengua ens emplaça a mostrar la nostra adhesió a la crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló, que us transcric a sota. Un manifest que exigeix una escola valenciana, pública i de qualitat, al qual ja m'he adherit. Si en compartiu els principis i també voleu sumar-vos, caldrà que empleneu aquest formulari.

Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló

Al País Valencià, ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.
Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:

una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.

És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.

Castelló per la llengua, desembre de 2011

Al Perú, de viatge

2011-12-02T08:38:00.000+01:00

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar "El món en dotze postals", vaig agafar, només veure'l exposat a la llibreria, "El regal en la mirada", de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L'autor, de fet, me n'havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.

Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment "Pavelló d'Orient" i "Jardí clos", per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l'utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari.
Lima, Arequipa, Machu Pichu..., Campos organitza el llibre per jornades i ens va explicant les visites de cada dia, però també les seues impressions personals, i intenta entendre i fer-nos entendre als lectors com és la gent amb què es troba, quina és la seua manera de viure i fins i tot d'entendre el món. Això, amb quatre pinzellades, és clar, que un viatge d'aquesta mena no dóna per a aprofundir en excés. Perquè, i aquesta és una peculiaritat original, el viatge que ens explica Campos és un d'organitzat, on cada visita està perfectament estipulada i el marge per a les expansions lliures -tot i que existeix- no és mai excessivament gran. Acostumats als llibres de viatgers que es deixen durs pels camins o que hi sojornen llargues temporades, resulta curiós, si més no, topar amb algú que, sense rubor, se cenyeix l'etiqueta de turista, l'assumeix i intenta traure-li tot el partit possible. No hi ha, doncs, ni episodis plens d'incertesa ni l'assimilació que només pot ser fruit d'una llarga convivència, però, en canvi, hi trobem un dietari bastit a partir d'una mirada senzilla, atenta als detalls, receptiva a la diversitat de punts de vista que cada viatge comporta. I una prosa clara, solvent, que ajuda a crear complicitats amb el lector.

Gràcies a tots

2011-11-28T08:31:00.000+01:00

Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.

Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.

I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.

25 de novembre, Dia de les Llibreries

2011-11-25T11:19:00.000+01:00

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

Amb Silvestre Vilaplana, al Terrat de l'Octubre

2011-11-24T08:08:00.000+01:00

Aquesta vesprada, si rodeu per València, potser us vinga de gust acostar-vos a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània. Allí, convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, estarem Silvestre Vilaplana i un servidor. La cita és a les 19,30 h.El motiu? Participar en una edició més del cicle Escriptors al Terrat, una iniciativa que propícia el diàleg entre dos autors davant del públic per tal de reflexionar sobre aquest ofici meravellós que practiquem: la literatura. Parlarem, supose, dels motius que ens impulsen, de les maneres de fer, de les nostres preferències, de la situació actual de les nostres lletres o del que vaja sorgint. Perquè es tracta d'això: de dialogar, no de seguir cap guió ni de donar cap conferència, sinó d'anar allà on ens duguen les paraules. I espere que, a més de participar-hi, tindré ocasió de saludar vells amics que fa temps que no veig. Un al·licient més, per baixar a València.

La mà de ningú, a Vila-real

2011-11-22T08:59:00.000+01:00

Divendres vinent, presentarem a Vila-real la meua última novel·la, "La mà de ningú". I serà, com sempre, una ocasió molt especial. Especial perquè hi vindran amics i veïns, i també la família. I perquè Vila-real sempre m'ha mostrat molta estima i sempre hi he tingut molts lectors. I molt fidels, alguns d'ells. Per això, perquè les presentacions a casa són sempre especials, hem preparat (amb l'ajuda inestimable de l'AC Socarrats) un acte una mica diferent als precedents. Tindrem música, de la mà de Samuel Parejo, que ens traslladarà amb les notes del seu piano a França, que és on transcorre la novel·la, però també a d'altres indrets. I podrem tastar el text de primera mà, que és la millor manera de conèixer una novel·la, a través de la veu de Ferran Igual. I enmig dels dos, un servidor intentarà explicar, sense desentonar massa, algunes coses al voltant de "La mà de ningú". Algunes coses més, això sí, de les que explique en aquest video, que vam enregistrar a l'editorial fa poc més d'una setmana. Si voleu vindre a veure'ns, la cita és divendres 25 de novembre, a les 20 hores, a la llibreria Ausiàs de Vila-real. A sota, teniu la invitació. Us espere.

El rei despullat

2011-11-18T08:28:00.001+01:00

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.

Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.

Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.

La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

De les dificultats de resumir una novel·la

2011-11-14T11:56:00.001+01:00

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

A Barcelona, de bòlit

2011-11-11T08:59:00.000+01:00

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.

Calaix de mots: Orides Fontela

2011-10-31T08:41:00.000+01:00

ELEGIA (I)

Mas para que serve o pássaro?

Nós o contemplamos inerte.

Nós o tocamos no mágico fulgor das penas.

De que serve o pássaro se

desnaturado o possuímos?

O que era voo e eis

que é concreçao letal e cor

paralisada, íris silente, nítido,

o que era infinito e eis

que é peso e forma, verbo fixado, lúdico

O que era pássaro e é

o objeto: jogo

de uma inocência que

o contempla e revive

- criança que tateia

no pássaro um esquema

de distâncias-

mas para que serve o pássaro?

O passaro nao serve. Arrítmicas

brandas asas repousam.

ELEGIA (I)

Peró per a què serveix l’ocell?

Nosaltres el contemplem inert.

Nosaltres el toquem en el màgic fulgor de les penes.

De què serveix l’ocell si

desnaturalitzat el posseïm?

El que era vol heus ací

que és concreció letal i color

paralitzat, iris silent, nítid,

el que era infinit heus ací

que és pes i forma, verb fixat, lúdic

El que era ocell és

l’objecte: joc

d’una innocència que

el contempla i reviu

—criatura que palpa

en l’ocell un esquema

de distàncies—

peró per a què serveix l’ocell?

L’ocell no serveix. Arrítmiques

toves ales reposen.

Orides Fontela

Esfera (Una antologia)

Traducció de Joan Navarro

Ed. Tres i Quatre

Tranströmer a Catarroja

2011-10-14T12:59:00.001+02:00

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)

La mà de ningú: el clip

2011-10-10T08:40:00.004+02:00

La mà de ningú (Ed. Proa)

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

2011-10-07T08:36:00.000+02:00

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.

Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.

M'he trobat el músic

2011-10-05T11:36:00.001+02:00

Que pocs dies abans d'eixir a la venda la darrera novel·la que he escrit, em trobe per Internet una ressenya d'un llibre anterior acabada de penjar, no sols m'ha fet guanyar perspectiva, sinó que m'ha produït una satisfacció immensa. Perquè, abduïts per la deriva frenètica del món, sovint comprovem que només importen les novetats. Les editorials destrueixen -i en conseqüència adscriuen a la categoria d'exhaurits- llibres que havies escrit amb voluntat de perdurar. D'explicar coses a molts lectors durant molt de temps. I els altres, els que encara no han cremat, no hi ha manera de trobar-los a les prestatgeries d'uns espais, les llibreries, que ja no tenen lloc per al fons. Es poden demanar, és cert, però això implica una coneixença prèvia i, en tot cas, elimina la possibilitat d'aquell moment màgic de la trobada entre un lector i un llibre que mai no havien sentit parlar l'un de l'altre. Tots els lectors hem experimentat un moment així, però ara cada volta és més difícil.
Això, doncs. Que m'he trobat de nou el músic per la Xarxa i que m'ha fet molt de goig.

Publicar ací o publicar allà

2011-10-03T09:52:00.000+02:00

L'Associació d'Editors del País Valencià continua penjant videos sobre tota l'activitat que van organitzar dins la Setmana del Llibre en Català. Ací us deixe amb el reportatge -trobe que molt encertat- que han fet sobre la taula rodona en què, juntament amb Isabel Clara Simó i Vicent Sanchis, vaig participar. El tema era si convé més publicar al País Valencià o al Principat i per què.

Crònica: Escriptors valencians Publicar aquí o allà? from AEPV on Vimeo.

Xavi Castillo a Vila-real

2011-09-29T08:02:00.000+02:00

Aquesta nit, a l'Auditori de Vila-real, tindrem a Xavi Castillo representant el seu "Especial", una actuació que hem promogut la gent de l'Associació Cultural Socarrats i que, si aquest fóra un país minímament democràtic, ja faria temps que hauríem gaudit. Perquè la idea va sorgir ja fa més d'un any, quan preparàvem els actes de lliurament del Socarrat Major que vam atorgar a la gent de la Societat Coral El Micalet de València. Vam demanar l'Auditori de Vila-real als anteriors responsables -abans de les eleccions governava el Partit Popular, a Vila-real- i, sense explicar-nos la raó (ço és que apliquen una censura implacable a Xavi Castillo), els el van negar de manera sistemàtica, ara amb una excusa, ara amb una altra. Ha hagut de canviar el govern municipal a Vila-real (ara format per PSOE, Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida) per a què el que és un dret ciutadà -la llibertat d'expressió- siga possible. Em ve al cap tot açò perquè ahir escoltava unes declaracions d'Esteban González Pons denunciant manipulació informativa a Televisió Espanyola. González Pons i el PP denunciant manipulacions informatives, ja veus. D'això, precisament, parla Xavi Castillo al video de sota.

Xavi Castillo. La dimissió de Camps from 15M Paiporta on Vimeo.

Per què escric i a quin lector m'adrece

2011-09-28T07:58:00.000+02:00

La gent de l'Associació d'Editors del País Valencià han penjat aquesta entrevista que em van fer a la Setmana del Llibre en Català. Calia respondre a dues preguntes: per què escric i a quina mena de lector m'adrece.

Vicent Usó i la seua literatura from AEPV on Vimeo.

Ha arribat una caixa

2011-09-23T08:09:00.002+02:00

Avui, m'ha arribat una caixa. L'esperava. Feia dies que no veia el moment de posar-la damunt la taula i obrir-la. Els llibres sempre m'arriben per cesària. Sempre em toca veure'ls eixir a la llum amb el bisturí a la mà. I ho faig una mica tremolós, amb ànsia de provocar-ne el part. Però després, quan la cinta adhesiva que els precinta ha estat vulnerada, quan res no impedeix tirar de les ales de cartró i deixar a l'aire el contingut, sempre dubte, sempre dilate el moment. I això que tinc una imatge clara del que em trobaré: no de bades el correu electrònic se m'ha omplert de proves d'impremta i de suggeriments de portades. Ja sé quin aspecte tindrà, quantes fulles i puc endevinar el tacte del cartró de la portada i el més aspre, però tampoc no molt, de les fulles. Ho sé tot d'ell, però m'agrada dilatar el moment. Assaborir-lo. Però els segons passen de pressa i arriba el moment de separar les ales de la caixa i contemplar-lo, encara embolicat amb el plàstic, a manera de placenta, que rebutge sense remordiments. Ja el tinc a les mans, l'estómac encongit pel temor d'obrir-lo i trobar-me, abans de res, una errada. Ho faig amb cura, em pose a llegir unes ratlles i tot està bé. Ja més tranquil, aspire l'aroma de paper nou; el palpe amb els tous dels dits, em torne a mirar la portada, les solapes, la contra... I el primer que faig, aleshores, és anar a la prestatgeria on són els germans i presentar-los-el.

Avui toquen plagis

2011-09-21T08:08:00.000+02:00

"Plagis" (Bromera) va ser una de les primeres novel·les que vaig ressenyar al bloc (ho podeu llegir ací). Recorde que la vaig agafar una mica a contracor: era l'època en què em plovien les novetats sobre la taula i només de veure com anava creixent la pila ja m'agafava una mandra infinita. Però no em trobava massa bé i estava sol, a casa, amb el dia per davant i poques forces per fer res. Vaig obrir "Plagis" i ja no la vaig poder deixar. Recorde que vaig pensar qui seria aquell Urbà Lozano de qui no havia sentit parlar mai. Qui m'anava a dir que, pocs mesos després, encaixaríem la mà a poques passes de l'estació de trens de València, en la primera trobada del que després acabaria sent el col·lectiu Unai Siset. I encara més: que arran d'aquella insòlita aventura l'autor de "Plagis" (i la resta del col·lectiu) m'esdevindria amic. En tot açò pensava durant les primeres hores d'un dia en el qual m'espera la primera cita de la nova temporada del club de lectura dels Socarrats, a Vila-real. Una sessió en la que comentarem, precisament, "Plagis", del meu amic Urbà Lozano. I en la qual tindrem el mateix autor, que vindrà per compartir amb nosaltres l'experiència i per respondre aquelles preguntes que li fem. Si rondeu per la Vila i us ve de gust, sereu benvinguts.

A l'Informatiu

2011-09-16T12:07:00.000+02:00

Avui, la gent de l'Informatiu publica l'entrevista que van fer-me arran la visita de dissabte passt a la Setmana del Llibre en Català: El mercat arracona la literatura en valencià, l'han titulada.

Dissabte, a la Setmana del Llibre en Català

2011-09-07T12:10:00.000+02:00

Costa, tornar a agafar la marxa, després del parèntesi de tants dies sense escriure. Sense escriure al bloc, vull dir, perquè no m'ha faltat la feina, les darreres setmanes. Un dels encàrrecs que he hagut d'atendre ha estat preparar-me la intervenció que faré dissabte que ve, a les 18 hores, a la Setmana del Llibre en Català. Acompanyaré Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis en una taula rodona on parlarem -debatrem, espere- sobre les condicions (i les opcions) de publicar al País Valencià o al Principat. L'acte forma part d'un seguit d'activitats que ha organitzat, dins la SLC, l'Associació d'Editors del País Valencià. Una presència, la dels editors valencians al nord, que m'alegra força perquè hauria de ser un indici d'una normalitat (la consideració, a tots els efectes, de l'àmbit lingüístic català com un espai únic) que hem anat perdent a poc a poc i per culpa de tots: de la pressió de l'estat centralista, de la inèrcia econòmica, de la passivitat dels afectats, de certes actituds pusil·lànimes o paternalistes, segons com, etc. Així que si us acosteu al Parc de la Ciutadella i teniu ganes de debatre, ja ho sabeu.

Una entrevista amb Enric Valor

2011-08-22T08:57:00.000+02:00

Avui, s'acompleixen 100 anys del naixement d'Enric Valor. Per commemorar l'efemèride, se celebraran diferents actes al llarg del territori i hi haurà homenatges diversos a la Xarxa. Aquest rastre també vol sumar-s'hi amb un text molt especial: tres anys abans de morir, el 9 de febrer de 1997, l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real va concedir a Enric Valor el premi Socarrat Major d'aquell any i servidor va tindre l'honor de fer-li una entrevista, una de les darreres que va concedir, segurament. Una llarga i profitosa conversa que encara guarde en el racó dels millors records i que em ve molt de gust compartir amb vosaltres. A manera d'homenatge al mestre.

Enric Valor: “Les persecucions són la millor manera de fortificar les conviccions”.

Als deu anys, ja llegia “Madame Bovary”. Enric Valor i Vives, tanmateix, hagué d’esperar molt de temps per emular Flaubert. Ha viscut, com ell diu, un segle en el quan no els han deixat tranquils ni un sol dia. A la Guerra del 14 que trasbalsà el negoci familiar li succeí la Guerra Civil i a aquesta, la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a l’Estat Espanyol, la dictadura del general Franco impedia expressar segons quines coses i segons en quin idioma. Tot i això, Enric Valor ha rescatat rondalles, ha escrit llibres i articles de divulgació de la llengua, ha recopilat i classificat els verbs valencians, ha bastit, en summa, una obra ingent. Però li resta una espina d’insatisfacció clavada al cor. La de no haver pogut escriure novel·la fins que no acabà la dictadura. Alguna en féu abans, “L’ambició d’Aleix” per exemple, però hagué de publicar-se mutilada per la censura. Manuel Sanchis Guarner li digué un dia: “No volen que escriguem, Valor, en valencià”. I ell ho assumí i deixà que la novel·la per escriure anara creixent, ella sola, al calaix. “Jo em pensava que no faria res. La censura era una cosa espantosa. No volien que escriguérem en la nostra llengua. Però clar, tot i que ens impedien publicar i difondre l’obra, no podien impedir que jo anara escrivint coses, inventant personatges i ho anara deixant tot al calaix. Vull dir que en realitat, estava fent la Trilogia, encara que clar, és quan et poses de veritat a escriure quan se t’acudeixen més coses”.

La mirada d’Enric Valor cau en una mena de melangia quan recorda les imposicions d’aquell temps. “Quina mala sort que tinguérem”. Però ben aviat, el seu esperit reviscola. I aleshores riu de bona gana. I afegeix: “I al final encara he tingut sort que m’ha pegat per viure i he pogut fer unes quantes novel·les. En realitat, jo volia fer unes deu novel·les de cent cinquanta pàgines i anava guardant notes sobre els personatges a un calaix. Quan Franco es va posar malalt, vaig començar a escriure però ja amb un plantejament diferent: en lloc de la idea inicial, vaig decidir posar tots els personatges en una trilogia. I la veritat és que crec que ha quedat prou natural”.

Tot i començar a fer novel·la a la vora dels setanta anys, el premi Socarrat Major 1997 encara ha tingut temps de bastir una obra compacta i fèrtil: “Primer vaig fer Sense la terra promesa i, després, com que en tenia de pensada una petita que volia fer amb un estil realista prou despullat, la vaig encetar. A continuació vaig escriure Temps de batuda. Després vaig parar perquè estava esgotat i aleshores fou quan Eliseu Climent em va dir si podia fer-li La Flexió Verbal i li vaig dir que sí perquè volia estar un any sense escriure i prendre força per a la tercera part de la Trilogia. Li vaig dedicar sis hores diàries durant sis mesos, a “La Flexió Verbal”. Quan la vaig tenir, li vaig dir a Manuel Sanchis Guarner que la revisara i em fera totes les observacions que considerara. Jo volia que s’acostara més a la llengua viva, però ell em va convèncer de deixar-ho estar. Ara, fa poc, l’he revisada en aquest sentit”. Aquest llibre que li costà sis mesos de fer és sens dubte un dels majors èxits de vendes de les editorials valencianes. I una de les eines imprescindibles per a tots aquells que volen aprendre la nostra llengua.

Fa uns mesos, Enric Valor ha publicat “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles”, un llibre de lectura amena, narrat amb la gràcia especial amb que sap contar les coses aquest home. “No havia fet mai contarelles. I com a la meua edat li tinc por ja a fer una novel·la, vaig encetar aquesta obra. Les contarelles han de tractar sobre un fet que t’han contat fa molt de temps i que tinga una base real. Són coses curioses que van passar en una època determinada”.

Com diu la seua editora, Rosa Serrano, Enric Valor és un comunicador impenitent. Gaudeix de la conversa. Riu i acluca els ulls, segons aquesta travesse temes més joiosos o d’altres més delicats. Però no deixa de parlar per això. “Vaig fer una novel·la que es va perdre. Es titulava El misteri del Canadian i Miquel Duran m’ho va arreglar perquè me la publicaren a la Casa del Llibre de Barcelona. La vaig fer de molt jove, i aleshores em pegava per fer coses de països que no coneixia, personatges de la noblesa anglesa. Quan va començar la guerra, el mateix 18 de juliol, la hi vaig enviar, amb tanta mala sort que van confondre el tren on anava la novel·la amb un de militar i el van bombardejar. Temps després, Miquel Duran em va demanar que li enviara una còpia, però jo havia estat tres anys a la guerra i, mentrestant, m’havien assaltat la casa i no quedava més que un espill i una cadira. La casa, a més, va servir de refugi a tres o quatre famílies que venien fugides i de la biblioteca del meu pare no va quedar res. Això també ix en la trilogia a través d’un personatge a qui li he aplicat algunes d’aquestes vivències meues. Per a què vegen quant hem patit”.

Assegura no conèixer a fons el panorama actual de la literatura valenciana. “No recorde noms”, es justifica. “A més, estic molt retirat, treballant. Ara, sí que sé que tenim almenys cinquanta escriptors amb suficient categoria, a més de quatre o cinc grans figures. Pense que estem en un bon moment per a la literatura, i més en concret per a la novel·lística valenciana. Encara que quasi no tinc temps per a llegir i no puc dir que estiga al dia. Vaig anar una nit a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors Valencians, per veure quants n’érem i conèixer-los una mica. I la veritat és que me’n vaig tornar molt animat de veure l’empenta que hi ha”.

Al febrer de l’any passat, arreu del País Valencià va ser llegida la carta que Enric Valor adreçava als Blocs de Progrés. En ella, demanava el reconeixement legal de la unitat de la llengua, una aspiració clau del nacionalisme valencià. “Jo veig bé el nacionalisme. De fet, me’n recorde del comentari que li va fer Karl Marx al dirigent de la Comuna de París, qui es va salvar de la desfeta i després de liquidada la Comuna es va dedicar a fer pamflets i a insultar a uns i a altres. Quan li va demanar a Marx que li semblava aquella manera d’actuar, aquell li va contestar que estava fent persecució d’altres ideologies i que les persecucions eren la millor manera de fortificar les conviccions. I a mi em sembla que ara està passant això, també. Amb els socialistes, tot i que no feien tot el que volíem els nacionalistes, estàvem més o menys tranquils. Però ara, tot i que dissimuladament, els governants estan actuant d’una manera tan violenta en contra nostra que he vist una reacció semblant per part del nacionalisme”.

Recentment, les Corts Valencianes li negaren una distinció que si, al nostre país, la cultura no fóra un problema polític, cap institució no hauria gosat negar-li a una figura com ell. Tanmateix, d’aleshores ençà, múltiples col·lectius han decidit retre-li l’homenatge necessari que els nostres representants no han sabut, una vegada més, assumir. Enric Valor n’està agraït. Però es mostra una mica perplex i assegura convençut que “no és per a tant. Que al capdavall, hem fet simplement el que hem pogut”. Oblida potser, que han pogut molt i en circumstàncies adverses. I que, sense la seua tasca, avui el valencià viuria encara una situació més precària.

Enric Valor, als vuitanta-cinc anys, ja no està en condicions de pujar l’Aitana, com diu ell amb acompanyament de rialla franca i contagiosa. En canvi, conserva intacta la lucidesa i les ganes de parlar. “Sóc un desastre per a les entrevistes perquè sóc molt parlador i em pregunten una cosa i jo me’n vaig per cinquanta llocs diferents”. No s’adona potser que, en el seu cas, és precisament la dispersió la que enriqueix la conversa.

Una prostituta

2011-07-29T08:35:00.000+02:00

La història de la prostituta Roxanne va ser per a mi la porta d'entrada a l'univers de The Police, un dels grups emblemàtics dels anys 80. Des d'aleshores, he escoltat moltes versions, però encara em quede amb la força dels directes originals de Copeland, Summers i Sting.

Roxanne

Roxanne, you don't have to put on the red light
Those days are over
You don't have to sell your body to the night
Roxanne, you don't have to wear that dress tonight
Walk the streets for money
You don't care if it's wrong or if it's right

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, oh

I loved you since I knew ya
I wouldn't talk down to ya
I have to tell you just how I feel
I won't share you with another boy
I know my mind is made up
So put away your make up
Told you once I won't tell you again it's a bad way

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
You don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light

lennon i nosaltres

2011-07-26T08:25:00.000+02:00

Lennon i Anna (Bromera) és el llibre de relats amb què Vicent Borràs va guanyar el premi de narrativa Ciutat de València l'any 2008. Una desena de contes -alguns dels quals agrupats en tríptics- que recreen l'època en què la gent de la meua generació -els nascuts a primers de la dècada dels 60- ens menjàvem el món. Ens el menjàvem fins que Mark David Chapman va acabar a trets amb la vida de John Lennon i, de sobte, amb la caiguda del símbol, tots vam despertar del somni i ens vam adonar que potser no seria tan fàcil donar-li més oportunitats a la pau. Una crònica, doncs, de les il·lusions perdudes d'una època i d'una gent, de les renúncies i de les traïcions, però també una reivindicació de la rebel·lia i de la joventut, de la capacitat de l'amor -ni que siga impossible- per donar sentit a la vida.
Les narracions estan agermanades per certes inquietuds comunes -l'amor i la mort, bàsicament-, per una banda sonora que els nascuts en aquell moment reconeixeran sense dificultat (i que sovint té un pes decisiu en els desenvolupament de la trama) i per uns personatges que retraten tota una generació. Així hi trobareu l'antic revolucionari que ara s'ha integrat perfectament en el sistema i també els inadaptats, que mai no van saber trobar el seu lloc.
Al meu parer, destaquen dos contes: El colom de Sant Marc perquè demostra com una història ben explicada és capaç de fer-nos patir i d'emocionar-nos fins i tot quan sabem que els que se'ns està contant està fora de tota lògica (i quina altra cosa és la literatura, si no?) i Els altres plans, la història d'un amor que ens commou fins el moll de l'os i a la qual Borràs li dóna la volta davant nostre amb habilitat i perícia de prestigitador sense que siguem capaços d'albirar que amaga sota les mans. Una delícia.

Imagina

2011-07-21T08:27:00.000+02:00

És, segurament, la cançó més incauta que s'haja escrit mai. Però també una de les més belles i emotives. Una peça íntima en contra de les evidències i de la història. Imagine, de John Lennon.

Imagine

Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today

Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

Una fauna curiosa

2011-07-19T08:10:00.001+02:00

No és fàcil explicar l'argument de Món animal (Onada), la novel·la de Jordi Colonques. Sobretot perquè l'autor ha utilitzat molts personatges per trenar l’acció de la novel·la, alguns amb un paper més influent en els fets que ens narra, d’altres a manera d’actors secundaris que hi posen el pessic de sal o de pebre que necessita la trama. Però tot plegat es podria resumir en dues línies principals: la primera té a veure amb Gus, un paio gros i malfeiner, i la seua recerca, per dir-ho així, de feina, que l’acabarà portant a Món animal, una espècie de zoològic del segle XXI que recorda poderosament un parc temàtic valencià. L’altra línia principal s’articula al voltant de la troballa d’un cadàver al qual li falten tres dits en un descampat de la ciutat, però no penseu que la cosa va d’esbrinar qui és l’assassí o la víctima ni que, de sobte, la novel·la es veurà invadida de detectius. No van per ací, les coses. Ben al contrari, la història de la víctima –inclòs el final- queda explicada amb pèls i senyals en la segona part del llibre. Per tant, més que no una novel·la de lladres i serenos, Món animal és una obra coral on el cadàver és únicament una excusa per retratar-nos la fauna que pul·lula entorn d’ell. I entre la qual, m’agradaria destacar un empresari amb uns mètodes molt peculiars de venda a domicili (no us perdeu el curset accelerat que imparteix als futurs comercials), una pescatera amb una prometedora carrera en el món de l’espectacle, la propietària d’una cadena de televisió local o un vell rocker, admirador de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin, que està encabotat a demostrar aquella vella màxima que deia que els vells rockers no moren mai. Són només alguns dels personatges que transiten per aquesta novel·la on, per dir-ho d’alguna manera, cada personatge té el seu puntet, el seu què, i que Jordi Colonques ens presenta dibuixats amb traços grossos que accentuen determinats perfils i ens n’amaguen uns altres, però controlant sempre que no se'n vagen de mare. I no és fàcil.
Així, doncs, una galeria impagable de personatges, una narració àgil i molt ben travada, un domini del llenguatge adient per a descriure situacions pròximes a la caricatura i un sentit de l'humor molt especial fan de Món animal una sàtira ben oportuna d'una societat que, en el fons, no està tan lluny d'aquesta visió aparentment (i només aparentment) excessiva.

Knopfler i els sultans

2011-07-14T09:00:00.000+02:00

Dire Straits van ser un dels meus grups de capçalera. La guitarra de Mark Knopfler no ha deixat d'acompanyar-me des d'aleshores, tot i que els diferents treballs que ha fet en solitari després no m'han arribat a emocionar mai tant com ho va fer amb algunes cançons del grup. Recorde, sobretot, un concert memorable al camp del Llevant, durant la gira -crec- de l'Alchemy, el potentíssim disc en directe que resumia la primera època -i la més suggerent, al meu parer- del grup. D'aquella època -del primer disc, de fet- és la seua peça més coneguda: Sultans of swing.

Sultans of swing

You get a shiver in the dark
It's raining in the park but meantime
South of the river you stop and you hold everything
A band is blowing Dixie double four time
You feel alright when you hear that music ring
You step inside but you don't see too many faces
Coming in out of the rain to hear the jazz go down
Too much competition too many other places
But not too many horns can make that sound
Way on downsouth way on downsouth London town
You check out Guitar George he knows all the chords
Mind he's strictly rhythm he doesn't want to make it cry or sing
And an old guitar is all he can afford
When he gets up under the lights to play his thing
And Harry doesn't mind if he doesn't make the scene
He's got a daytime job he's doing alright
He can play honky tonk just like anything
Saving it up for Friday night
With the Sultans with the Sultans of Swing
And a crowd of young boys they're fooling around in the corner
Drunk and dressed in their best brown baggies and their platform soles
They don't give a damn about any trumpet playing band
It ain't what they call rock and roll
And the Sultans played Creole
And then the man he steps right up to the microphone
And says at last just as the time bell rings
'Thank you goodnight now it's time to go home'
and he makes it fast with one more thing
'We are the Sultans of Swing'.

Un poble de Postguerra

2011-07-12T17:53:00.000+02:00

Un dia, Amàlia rep carta de França. Som en plena Postguerra i el remitent és el pare, que s'ha exiliat. Li demana que vinga, però la decisió no serà fàcil. D'una banda, hi ha la família, a la qual els vencedors encara miren amb lupa; de l'altra, hi ha una relació incipient amb Vicent, el fill del capitost del poble, que si fructifica suposarà la fi dels problemes que han patit fins ara. I encara més: hi ha les dificultats i el risc d'un trajecte llarg i prohibit fins la frontera. La decisió, doncs, no és fàcil i Amàlia l'anirà madurant al llarg de Partida (Aeditors), la novel·la on Vicent Sanz retrata amb pols ferm l'ambient angoixant i la por que s'emparaven de molts pobles al poc d'acabar la Guerra Civil. L'autor ubica la història a Traiguera, el seu poble, i descriu la vida als carrers d'una població d'interior, abocada a l'agricultura, on els masos jugaven un paper cabdal i per on campaven encara els maquis. I on tot era objecte de seguiment i de murmuri. Sanz fa servir un llenguatge pla, amé i molt ric, que ajuda a situar l'acció en l'entorn que ens descriu. I, a més, opta per utilitzar, en els diàlegs, formes més acostades al llenguatge oral. Amb aquest utillatge ens descriu el joc de tensions que s'estableix en les diferents instàncies en què s'articula la vida als pobles: la família, el veïnat, el municipi. Un joc de tensions amoroses, polítiques, d'interessos i també d'orgull que veiem congriar-se lentament, com una tempesta de llarga generació. Fins que rebenten i, és clar, ho arrosseguen tot.

Un hotel peculiar

2011-07-07T08:45:00.001+02:00

Una de les cançons que més m'han emocionat sempre. I que en versió acústica diràs que encara t'arriba més al fons. Són els Eagles i Hotel California, la història d'un hotel on pots entrar sempre que vulgues, però d'on no podràs eixir mai.

Hotel California

On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here

Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget

So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis

Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast

Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!

Un viatge fantàstic

2011-07-05T09:11:00.005+02:00

És un clàssic que coneixen tots els historiadors de l'Art, per bé que està escrit per als que no són especialistes. La Història de l'Art (Phaidon) de sir Ernst Hans Gombrich (Viena, 1909 - Londres, 2001) és, en tot cas, un llibre imprescindible per a tots aquells que volen fer un acostament inicial a l'evolució de les diferents maneres d'entendre l'art que ha experimentat la humanitat. El propòsit inicial de l'autor era explicar la línia continua que lliga la producció artística des dels homes de les coves fins la primera meitat del segle XX (la primera edició anglesa és de 1950). L'èxit del llibre i les contínues reedicions van fer, però, que Gombrich hi afegira un últim capítol que, a més, va anar ampliant. Les principals virtuts del llibre són la claredat expositiva (hi ha ben pocs autors que expliquen les coses amb l'amenitat i la senzillesa de Gombrich), la presència de làmines en color de pràcticament totes les obres que se citen i el plantejament de l'obra no com un conjunt de ressenyes d'obres més o menys conegudes pel gran públic sinó com una reflexió sobre aquest fil conductor que agermana els diferents estils artístics. És clar que hi manquen algunes obres fonamentals -no he trobat referències a, per exemple, Les demoiselles d'Avignon-, però, en canvi, el discurs queda net d'interferències i excursos que haurien contaminat aquesta mena de camí panoràmic al llarg de la història de l'Art. De fet, la tria de Gombrich està fonamentada en la capacitat de l'obra per explicar aquelles idees més representatives del moment, més que no en factors com la popularitat (amb tot no hi falten la majoria de les més conegudes: Les menines, La Gioconda, etc.). A més, Gombrich té la virtut d'anar comparant obres i fent notar els detalls que caracteritzen les diferents solucions que els artistes han donat als problemes de cada gènere al llarg de la història, de forma que el lector acaba tenint una visió global més que completa. Això ha fet que aquesta Història de l'Art s'haja convertit en un best-seller i que, més de mig segle després d'haver estat escrita, encara captive el lector. No és, doncs, un llibre per aprofundir en els secrets d'un o altre període, però sí una obra molt recomanable per a gaudir d'una visió panoràmica i ben informada d'un periple fantàstic. I també un llibre per retrobar el plaer de la lectura en una obra que, inicialment, no està concebuda amb intenció literària.

The Big Man

2011-06-20T12:47:00.000+02:00

Llig la notícia de la mort de The Big Man, que era com coneixia tothom Clarence Clemons, el saxofonista de la E. Street Band, la banda de Bruce Springsteen, i em ve al cap aquell solo de Sherry Darling, que se'm va quedar al cap per sempre la primera vegada que vaig escoltar The River. Aquell homenàs era no sols un dels millors amics del Boss, sinó sobretot l'ànima de la banda, el músic amb millor connexió amb el públic. Sense ell, la E. Street Band ja no sonarà mai igual.

A manera d'homenatge, us deixe la versió de Badlans que la E. Street Band va fer al mític concert de New York City i una entrevista que li van fer a Rolling Stone. Descanse en pau, The Big Man.

El pes de la història

2011-06-13T09:00:00.000+02:00

La novel·la històrica és sempre la pràctica d’un delicat equilibri. El que s’estableix, exactament, entre els dos termes del concepte: la literatura i la història. Una equació delicada de resoldre, la solució òptima de la qual, segons els cànons, exigeix que la història aporte un marc coherent i les claus per fer intel·ligible el relat, però que en cap cas aspire a prevaldre sobre la narració que se’ns explica. No pensa així Eduard Mira.

“Escacs de mort” tria, a l’hora d’escollir protagonista, una de les famílies, amb els Martorell i els Borja, més emblemàtiques de la història dels valencians: els March. Llinatges, tots ells, que no sols formen part del panteó de les nostres més il·lustres nissagues sinó que, com és bo d’entendre, han alimentat també una part gens menyspreable del patrimoni literari valencià més recent. La tria és comprensible: a l’atractiu d’aquestes famílies, s’uneix una època, el segle XV, d’esplendor del Regne de València, un moment d’expansió enllà de la mar, d’intrigues i escaramusses amb Castella i també de pugnes internes. Un brou de cultiu impagable per a ambientar un argument que resulte atractiu.

Eduard Mira centra l’atenció en Felip March, fill bastard del poeta Ausiàs i d’una dona sarracena. Una posició que li permetrà, alhora, relacionar-se amb els estaments superiors i també amb la classe baixa: una atalaia perfecta per a descriure’ns, en plenitud, aquella època. I així ho fa l’autor, que no escatima cap detall, ni de les ciutats que trepitja el protagonista, ni de les pràctiques, els rituals o les cerimònies de què és testimoni, ni de les principals activitats econòmiques o militars (si és que totes dues no són una mateixa cosa) d’aquella època. Podríem dir, doncs, que “Escacs de mort” és una immersió plena en uns llocs i un moment que pertanyen al passat, però que estan descrits amb tanta abundància de detalls (alguns d’ells certament minúsculs) que diries que encara és possible documentar-s’hi de primera mà. És cert que també hi ha un fil narratiu –uns crims, unes peces d’escacs, una voluntat d’intriga- que aspira a conduir el lector, i uns personatges prou més que interessants. I també ho és que el llenguatge que fa servir Mira resulta elegant i ben embastat, ric en arcaismes que contribuïsquen a crear l’artifici d’un llenguatge d'època, però també fluid. Malgrat tot, al capdavall, dóna la sensació que Eduard Mira se sent tan còmode en la recreació històrica que acaba reduint l’argument a un fil primíssim, gairebé insignificant. Que satura la mescla d'història i dilueix, fins al mínim possible, l'element narratiu. Una opció legítima, certament. Com legítim resulta també que el lector es plantege quin és realment l'objectiu final del text.

Publicat a Lletres Valencianes, núm. 28, tardor 2010

Són una plaga

2011-06-09T09:55:00.000+02:00

Són una plaga que ha devastat el territori, que s'ha cruspit l'herba i els arbres i els ha substituït per mars i mars de formigó. Que, amb l'excusa del turisme, ha convertit milers de xicotets propietaris en cambrers amb cotxes de luxe que tenen pa i vi (fins i tot de primera qualitat) per al present però els fills dels quals no tindran res i hauran de fer de criats dels senyors de sempre. Que ha fet i desfet plans urbanístics al dictat dels constructors amics. Són una plaga que ha deixat les caixes de la hisenda pública completament buides, després de pagar-se festes amb cotxes velocíssims i misses públiques oficiades per antics militants del partit nazi, de concedir obres innecessàries a preus desorbitants, de fer-nos creure que vivíem en el país de les Meravelles quan, en realitat, els deutes se'ns anaven menjant. Són una plaga que ha desprestigiat els serveis públics per abaratir-ne el cost i vendre'ls a bon preu als amics i als familiars o per a anul·lar-los, si així ha convingut, i no els ha importat mai la qualitat de vida dels usuaris ni el benestar dels ciutadans, només els ha importat el benefici que podien traure. Són una plaga que no ha tingut cap escrúpol moral a desacreditar completament la democràcia, a reduir-la a un tràmit electoral que controlen a través de xarxes clientelars, lleis fetes a mida i complicitat dels mitjans amics, que són quasi tots. I han omplit sense pudor les llistes de candidats de gent amb comptes pendents amb la justícia i ens han fet creure que tots els polítics són com ells, uns aprofitats sense vergonya. Són una plaga que ha ocupat la televisió pública i l'ha convertida en un enginy odiós, en un panell publicitari permanent, en una televisió plena de noticiaris de ficció, en un exemple immillorable de la manca de pluralitat i vocació de servei públic. Però no n'han tingut prou i han comprat les voluntats de la major part dels mitjans de comunicació del país a base de publicitat institucional i concessions de llicències per a ràdio i televisió, que ara vomiten més publicitat infame, més ideologia feixista, més intolerància. I han tallat el senyal televisiu de l'únic mitjà que emetia en la llengua del país i l'han deixat a les fosques, sense notícies del que passa al carrer, presoners del missatger únic que parla per ells i repeteix i repeteix les consignes. Són una plaga que ara s'ha concentrat en l'escola i volen fer-la saltar pels aires, carregant-se les línies en valencià sense cap aval pedagògic, només perquè funcionaven bé, tot i el seu boicot permanent, i eren un exemple de dignitat i eficàcia; les volen suprimier perquè no suporten la pluralitat i volen imposar (amb l'excusa d'un cosmopolitisme que no es creu ningú) encara més la submissió del català, la progressiva substitució pel castellà en tots els àmbits. I no els importa ni la llibertat d'elecció dels pares que tan pregonen (però només cap a una banda) ni la qualitat de l'ensenyament ni res que no siguen els seus espuris interessos. Són una plaga que s'ha proposat arruinar el país i vendre'l a bocins o esmicolar-lo i oferir-lo, reduït per fi a no res, per a major glòria d'Espanya. Són una plaga.

Revista de premsa: la literatura i la història

2011-06-08T08:26:00.004+02:00

"En la història trobes números. En un llibre de literatura trobes cares. I les cares són més difícils d'oblidar que les dades".

Varujan Vosganian a Braulio Garcia Jaén (Público, 6/6/11)

Una derrota conjuntural?

2011-06-06T11:18:00.001+02:00

Tothom busca causes a la davallada socialista. Tothom excepte ells mateixos, que miren els índexs d’atur i dedueixen que era inevitable, la desfeta. Que la culpa no és dels candidats insulsos o de la falta d’un missatge clar i diferent o de la incapacitat d’il·lusionar ningú, ni tan sols els militants. La culpa és de la crisi, és clar. Només de la crisi.

Els analistes, però, han anat més lluny. I han parlat d’una escassa implantació social del socialisme valencià, de la manca de lligams amb determinats sectors de l’esquerra, dels colps de timó que han donat en relació al valencianisme polític, de la nul·la capacitat d’autocrítica que han demostrat els darrers anys, de les baralles internes, del sucursalisme respecte de Madrid... I, és clar, s’ha al·ludit també al mal que han fet les polítiques recents de Zapatero. I tot això és cert i ha influït en la sagnia socialista, no hi ha dubte. Però, si només fóra això, si les causes de la davallada foren només aquestes, la cosa tindria remei. Difícil i treballós, si voleu, però remei. Hi hauria prou a trepitjar amb convicció el carrer, a renovar relacions amb els sectors més proclius, a bufar les brases de la vella tradició valencianista dels socialistes autòctons, a fer el cor fort i admetre que no s’han fet les coses bé, a signar la pau entre famílies i mirar d’atraure nous militants, a renovar de veritat el partit i fer un esforç de coherència, a esperar que Zapatero desaparega finalment d’escena i que la dreta comence a gestionar la crisi. Però, i si no fóra així? I si la crisi dels socialistes no fóra conjuntural? I si, simplement, haguera passat el seu cicle històric?

Fem una mica d’història. La socialdemocràcia va nàixer amb la intenció de promoure reformes que milloraren la situació dels treballadors sense qüestionar, si més no a curt termini, el sistema capitalista. L’auge industrial europeu va alimentar l’aparició de grans masses d’obrers que van confiar en els socialdemòcrates per aconseguir unes condicions de treball (i de vida) més favorables. Després de la Segona Guerra Mundial, l'existència de la URSS i el model alternatiu que suposava, va propiciar que el capitalisme adoptara una cara més amable: l’Estat del Benestar, una via auspiciada, en bona part, per la socialdemocràcia. Però, durant les darreres dècades –i sobretot arran la caiguda del Mur de Berlín i l’esmicolament de l’espill comunista-, els socialistes han compaginat, arreu d’Europa, una retòrica progressista, acompanyada de certs avanços en matèria social, i una política econòmica cada volta més conservadora. Així, durant les darreres dècades de creixement econòmic, aquesta duplicitat els ha permés mantenir el vot de certs àmbits obrers i d’una part de les classes mitjanes que encara mantenien vives, si més no, les engrunes o el record d’un pensament d’esquerres. O que, simplement, veien en els socialistes l’únic partit que podia oposar-se a la dreta. Però la crisi econòmica ha devastat aquestes classes socials i, precisament en el moment en què necessitaven més protecció, ha obligat els socialistes a triar. A escollir entre defensar els seus votants naturals amb polítiques econòmiques realment d’esquerres o fer cas als poders fàctics i començar a desmuntar l’Estat del Benestar. I han escollir la segona opció.
La genuflexió de Zapatero davant dels mercats ha suposat l'escenificació del final del somni. La caiguda de l’última màscara que amagava que el socialisme ha deixat de ser útil. Que ja fa massa temps que no representa aquells a qui diu representar. La sensació d’estafa col·lectiva (que ha derivat, a la fi, en les acampades de maig) és tan general i profunda que els resultarà molt difícil recuperar la credibilitat, als socialistes. Paral·lelament, l’eclosió d’una esquerra nova, amb idees més fresques, un major domini de les noves tecnologies, lligada sense rèmores a l’ecologisme, més participativa, amenaça per primera volta en molt de temps la primacia socialista en el camp de l’esquerra. Al País Valencià, de forma clara; però també en altres llocs d’Europa.
Així les coses, el dubte no és sobrer. La socialdemocràcia europea –i encara més el socialisme valencià- necessita refundar-se. Tornar a nàixer de les cendres en què l’ha precipitat la seua excessiva incardinació en els mecanismes del poder, la conversió dels seus quadres en funcionaris privilegiats de la gran maquinària capitalista, el distanciament dels seus votants naturals. El problema és si les elits socialistes estan capacitades per assumir el repte. Un repte que, entre altres coses, significa que s’han de fer el hara-kiri. Deixar pas a cares (i idees) noves que potser ni tan sols saben on cal anar a buscar. Sincerament, no veig clar que siga possible.
En la mesura en què la crisi s’aguditze o s’allargue (i em sembla que passaran les dues coses), la nuesa dels socialistes quedarà més i més en evidència. Si la nova esquerra emergent (la valenciana i també els brots que ja es detecten a Europa) és capaç de no perdre frescor, de mantindre la coherència i seguir il·lusionant els votants, d’oposar-se a les mesures regressives que encara vindran sense les hipoteques que arrosseguen els socialistes, la refundació dels vells partits socialdemòcrates resultarà més i més complicada. Tan complicada que no descarte que acaben per seguir les passes dels seus antics companys comunistes. Tan vius abans de la caiguda del Mur de Berlín i tan anacrònics ara.

Article publicat a Valencians pel Canvi (3/6/11)

Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ

2011-06-03T09:11:00.000+02:00

La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!

Si vols adherir-te, punxa ací. Jo ja ho he fet.

Un diagnòstic implacable

2011-05-30T08:25:00.004+02:00

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç". Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d'una lectura prèvia d'una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l'exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.
Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l'objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d'Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se'n sortirà. L'una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l'altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s'acomplirà amb precisió mil·limètrica.
Yates és un narrador despietat, que no es permet concessions, que ofega lentament els personatges fins que no poden més. Protagonistes i secundaris, doncs, es veuen abocats a una espiral de degradació que, al capdavall, ens mostrarà que l'ésser humà és infeliç per naturalesa i que no hi ha cap possibilitat d'escapar d'aquesta condemnna. Així ho creu Yates, almenys. I la sentència pesa tant sobre les dues germanes protagonistes com sobre la rica (en tots els sentits possibles) galeria de secundaris: sobre el pare de les germanes, potser l'únic personatge de tota la novel·la que viu amb els peus a terra, però que no deixa de ser un miserable; sobre la mare, amb qui Yates s'acarnissa ja des del nom (les filles li diuen la Pookie), preocupada només per les aparences, i que acabarà oblidada i alcohòlica; i així bona part dels amants d'Emily, homes que arrosseguen la seua frustració i no poden desempallegar-se'n. Les peripècies dels personatges recorden alguns trets de la biografia de Yates, de manera que no cal descartar que la literatura, per a l'autor americà, fóra el pou on tancar els propis fantasmes.
Siga com siga, Yates és un mestre del detall i, malgrat això, de l'agilitat narrativa i de l'el·lipsi. No es pot contar d'una altra manera la història de dues vides. Però, a diferència de precedents com Poe, un mestre en la creació d'atmosferes opressives que inevitablement preludien la tragèdia final, Yates defuig aquesta manera de fer i opta per l'acumulació de detalls banals. Això no impedeix, però, que la tragèdia esclate. Però ho fa quan ningú no ho espera. A partir d'una conversa insubstancial o d'un detall mínim. Com ocorre, en realitat, a la vida. I aleshores el lector sent la punyada a l'estómac i pensa, ara sí, que tot encaixa i que la tragèdia, tot i que potser no se n'havia adonat, era igualment inevitable.
Les germanes Grimes és una obra mestra, no sé si a l'alçada de Revolutionary Road (que a mi em va agradar més), però en tot cas una obra mestra sobre les aparences i la banalitat, sobre les metes que no condueixen enlloc i sobre la buidor que hem fet servir com a fonaments de la nostra societat. Un text d'aparença lleugera, que es llegeix amb una facilitat estranya, però que amaga càrregues de profunditats que esclaten quan menys t'ho esperen. I et remouen l'estómac. Imprescindible.

Dades noves per a la pròpia biografia

2011-05-26T08:06:00.000+02:00

Mai no és tard per a descobrir dades noves. El que sorprén és que les novetats tinguen a vore amb la teua pròpia biografia. Tafanejant per la Xarxa, vaig descobrir l'altre dia una novel·la meua que no sabia que havia escrit (La tasca de la Madriguera de la Luna), un premi que ignorava que m'havien concedit (el Trasto de narrativa, que supose que premia els escriptors maldestres i descurats) i un passatemps al qual no sabia que era aficionat: el cultiu de guions de televisió i cinema. A l'hortet de casa, supose.

Dylan, 70 aniversari

2011-05-25T17:59:00.001+02:00

Sí, ja ho sé. No va tocar Blowin' in the wind a la Xina i sovint ha entrat en contradiccions o s'ha fet un embolic amb les religions. El que vulgueu, però és un dels grans. Dels més grans. I ha escrit, entre moltes altres, una de les millors cançons de la història del rock. Aquesta.

Avui fa 70 anyets mister Bob Dylan. Felicitats!

Like a Rolling Stone from Brianne Bowers on Vimeo.

Al punt de mira

2011-05-24T13:04:00.000+02:00

Aquesta vesprada, a la llibreria Babel de Castelló (19h) presentaré “Al punt de mira”, una novel·la del meu amic Pep Castellano que és negra per dins i negra per fora. No és la primera incursió que fa Pep en el gènere, ja ho sabeu els que el seguiu. Per tant, amb aquesta definició ja podeu començar a sospitar, i mai millor dit, que quan us poseu a llegir us trobareu un cadàver a les primeres pàgines, un investigador, uns quants sospitosos i molta, molta intriga. Això és el que podríem pensar d’entrada, però la cosa no va del tot així. És cert que hi ha sang i que hi ha intriga, però Pep ha intentat jugar amb els elements característics del gènere alhora que els forçava una mica, a vore que n’eixia. I el resultat, ja us ho avance, és una novel·la àgil, molt àgil, que ens explica el cas d’una flautista que ha desaparegut deixant rastres de sang al seu apartament, en el qual es troba també una bala que ha disparat el fusell d’un veí amb el qual mantenia contactes la víctima. Aquest és un home enigmàtic que no explica mai les coses del dret, una actitud que posa alerta l’advocada que li ha tocat en el torn d’ofici, de nom Marta Arrufat, la qual anirà investigant tots els detalls del cas, interrogant sospitosos i mantenint un pols amb el fiscal, un fatxenda que només busca ascendir en l’escala professional però que no creu en la justícia. De la mà de Marta, doncs, anirem descobrint a poc a poc que les aparences enganyen, que res no és el que sembla o potser sí que ho és i som nosaltres els que anem per on no toca.

Revista de premsa: The New York Times parla de Camps

2011-05-21T08:36:00.007+02:00

The New York Times parla de Camps (Mr. Camps, en diuen ells) i, és clar, no ho fa en els termes en què ho fa habitualment Canal Nou. Com són, aquestos rojos comunistes del NYT!!!

El Pont fa fira a Vila-real

2011-05-20T13:59:00.000+02:00

Poetes i narradors d’El Pont Cooperativa de Lletres oferiran dissabte 21 de maig una lectura de proses i versos en el Mercat del Llibre de Vila-real, dins la carpa situada en la plaça Major. L’espectacle començarà a les 20 hores i s’emmarca en el seguit d’actes que l’associació literària castellonenca, constituïda fa pocs mesos, ha preparat a l’objecte de presentar-se en societat.
En l’acte, participaran (a banda de servidor, que presentarà l'acte) els escriptors Antoni Pitarch, Jordi Colonques, Manel Pitarch, Vicent Pallarés, Mònica Meló, Vicent J. Almela, Joan Pla, Josep Lluís Abad i Nel·lo Navarro. «Literatura en veu alta» té com a finalitat, entre d’altres, fomentar els vincles entre escriptors i públic lector. És per això mateix que aquesta jornada firaire d’El Pont com a grup literari duu per lema «Descobreix els nostres autors»
El Pont Cooperativa de Lletres, com sabeu, és una entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de La Plana, l’Alcalatén, El Maestrat i Els Ports, amb l’objectiu de difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori

La importància d'una bona traducció

2011-05-16T08:49:00.001+02:00

Aquest és un llibre que, des del mateix títol, posa en evidència la dificultat del treball del traductor. A The importance of being Earnest Òscar Wilde juga amb la identitat sonora de dos mots, Ernest i earnest, que corresponen, respectivament, al nostre nom propi Ernest i a un adjectiu que es podria traduir com "seriós" o "sincer". Tot i que hi ha hagut altres solucions (Honesto, Severo), en castellà sovint ens l'han presentada com La importancia de llamarse Ernesto, amb la qual cosa es perdia tota la gràcia del títol i fins i tot bona part dels lligams amb el text. D'ací la gran troballa de Jaume Melendres, el qual va optar, en la versió en català que va fer de l'obra en 1981, per traduir aquesta comèdia d'Òscar Wilde com La importància de ser Frank, una solució que reflecteix amb notable fidelitat les intencions de l'autor. Per això, amb bon criteri, Jaume Auferil ha optat per mantenir-la en aquesta nova versió que acaba de publicar Tres i Quatre.

La importància de ser Frank és una de les millors comèdies d'un autor genial. I, per comprovar-ho, només cal començar a llegir. És impossible, no quedar atrapat pel text després d'haver assistit a la conversa que mantenen Algernon i John, dos dels protagonistes. Un diàleg incissiu i estimulant, traçant amb la intel·ligència d'un escriptor irrepetible. Aquesta escena és l'inici d'una comèdia d'aquelles on tot s'embolica i s'embolica, on cada personatge entén les paraules que es pronuncien segons la informació de què disposa i, per tant, els equívocs són freqüents i provoquen situacions hilarants. Però més enllà de les habilitats retòriques i dramàtiques que ens mostra sense fre, més enllà de l'enginy i l'humor que impregna aquesta obra des del principi a la fi, Òscar Wilde planteja temes de major abast: la dualitat entre la vida al camp i a la ciutat, els perills d'una vida massa superficial, sense més ancoratge que l'oci i l'aparença, la importància de l'amor i de l'amistat, la dificultat per controlar les nostres vides, els problemes d'identitat... La importància de ser Frank és allò que en diem un clàssic. Una obra plenament actual que traspassa les èpoques i ens burxa amb interrogants plenament vigents, amb personatges irrepetibles i rèpliques absolutament genials. Una lectura divertidíssima que no us hauríeu de perdre.

Al Tall: Romanç contra Camps

2011-05-11T19:57:00.000+02:00

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T07:48:00.000+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una cita, avui

2011-05-06T08:24:00.000+02:00

Aquesta vesprada, a les 19.00h, farem el lliurament del premi Maig de narrativa breu, que organitzem la gent de El Guitarró, a Vila-real i que, de broma de broma, enguany fa quinze anys. L'acte estrena ubicació ja que hem canviat l'espai entranyable del teatre Els XIII per l'amplitud de la plaça Major en un intent de traure la literatura al carrer i integrar-la, encara més, en les festes que comencen avui. Però, tot i que el detall em sembla important, el que de veritat compta és la competició literària, que enguany ha estat realment disputada. Recorde poques edicions amb un grau de qualitat tan gran com la d'enguany. La qual cosa, és clar, t'omple de satisfacció perquè vol dir que molta gent amb un cert nivell de compromís literari s'interessa pel guardó que organitzem. Però també et queda a la gola el regust amarg d'haver de deixar sense reconeixement algunes narracions que s'ho mereixien quasi tant com les dues que aquesta vesprada s'afegiran al palmarés. És la paradoxa del jurat, si voleu dir-ho així.
L'acte serà, com sempre, molt senzill: unes paraules (poques) d'introducció per emmarcar els veritables protagonistes, que són les persones que signen els relats que ha triat el jurat. I després, per acabar, una mica de música a càrrec de Sac de sons. Si volteu per la Vila, ja ho sabeu: teniu una cita.

De viatge pel nord

2011-05-03T09:23:00.000+02:00

De tant en tant et cauen a les mans llibres singulars, com aquest Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Tres i Quatre) de Mary Wollstonecraft (1759-1797), en versió d'Òscar Sabata. L'autora britànica va destacar, en un món -pensem-ho- estrictament mascul·lí- per la seua vàlua literària i també pels seus treballs filosòfics, fins al punt que se la considera com una avançada al seu temps i una pionera en la lluita pels drets de les dones, sobre la situació de les quals va reflexionar a bastament. Malgrat tots aquests mèrits, però, potser se la coneix més per la W. que portava en el nom una altra escriptora: Mary W. Shelley, la cèlebre autora de Frankenstein. Perquè, efectivament, la senyora Shelley es feia dir Mary Wollstonecraft Shelley en honor de la seua mare, la qual, a més va morir en infantar-la.

Dit això, les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca no enganyen ningú sobre la seua naturalesa: són, efectivament, les missives que Mary Wollstonecraft envia a Gilbert Imlay, un capità i home de negocis nord-americà, de qui figurava registrada com a esposa encara que no es van arribar mai a casar. Una relació plena de daltabaixos, després d'un dels quals l'autora britànica intentà sucidar-se. Imlay, però, aconseguí d'evitar-ho i li proposà d'anar-se'n un temps als països escandinaus, en companyia de la seua filla Fanny i d'una criada, per mirar de resoldre alguns dels tèrbols negocis en què estava ficat. Potser per complaure'l (Imlay havia amenaçat d'abandonar-la), va acceptar. I ja de camí no va deixar d'escriure-li -sense citar-lo-. Una série de cartes que són, al temps, un llibre de viatges més que notable.

Mary Wollstonecraft, però, no fa mai referència al veritable objecte del seu periple. I, tot i el destinatari de les missives, tampoc no esmenta cap informació relativa al món dels negocis. Ben al contrari, el contingut de les cartes està ple de referències paisatgístiques, de notícies sobre l'organització econòmica i la manera de viure de suecs, danesos i noruecs, sobre els costums més peculiars que observa i algun comentari escadusser sobre les passejades de l'autora, les dificultats de la comunicació o la gent que s'hi anava trobant. Tot adobat amb reflexions sobre el concepte de progrés (que segons Wollstonecraft és el principal factor per escapar de la misèria econòmica, però també intel·lectual) i la condició humana, sobre el paper de les dones en l'organització social i una preocupació constant per la pobresa que observa i les diferents formes de posar-hi remei. En general, i tot i l'escassa varietat de temes que aborda, la reiteració de determinades idees i el desordre amb què, en ocasions, acumula la informació, el text fa de bon llegir, incita a reflexionar sobre algunes de les qüestions que planteja i ens proporciona l'ocasió de capbussar-nos de ple, de la mà d'una guia més que eficient, en una societat, la dels països escandinaus, que en aquell moment està ben lluny de ser el paradigma dels avanços socials que havia d'esdevindre amb el pas del temps.

Bariloche

2011-04-26T08:50:00.000+02:00

Em va sorprendre el títol, abans de res. I, després, el lloc: estava a dalt de tot de la llista de més venuts a Vilaweb. A més, el títol era curiós, molt curiós: La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna). Potser me n'hauria oblidat als pocs dies. Però el cas és que l'endemà vaig entrar a la Biblioteca Municipal, a Vila-real, i hi tafanejava per la prestatgeria de novetats quan novament em va assaltar aquell títol. Ara no pampallugava sobre la pantalla de l'ordinador sinó que estava estampat damunt d'una coberta de llibre que em recordava èpoques passades. Perquè la portada, estareu d'acord amb mi, té un innegable aire retro. Vaig agafar el llibre, és clar. Vaig obrir-lo, vaig examinar-lo, vaig mirar (no puc evitar-ho: pura curiositat) si ja l'havia agafat cap usuari de la biblioteca o si, com era el cas, encara estava verge. Finalment, vaig llegir-ne la contracoberta: explicava la història d'un sastre que s'agafa vacances a primers d'agost i torna el dia estipulat (el 29, crec) però tres anys més tard. Curiós. Molt curiós. I si, a la curiositat que començava a suscitar-me l'obra, afegia que l'atzar s'havia confabulat per posar-me'l al davant dues vegades, vaig pensar, estava clar que calia emportar-se'l. Potser era el llibre de la meua vida, qui sap.

Vaig llegir-lo aquell mateix cap de setmana. En tres estones: al capdavall, són només vora 150 pàgines de lletra grossa; d'aquella que comence a agrair. L'autora, Berta Jardí, ens explica a grans trets alguns moments de la vida d'un sastre peculiar, de nom Bariloche, amant de l'ofici, però una mica desplaçat per les modes. Un sastre a l'antiga, tanmateix, que desapareix durant tres anys i hi torna amb dues negres exhuberants del braç i no sols això, sinó també sotmeses a la seua voluntat, que ja podeu imaginar de quin caire és. Al poc de temps de reobrir el negoci, un xinés bastant tèrbol li proposarà de ser soci i aquella aliança canviarà de cap a peus la sastreria (i de camí la vida de Bariloche) fins que la intervenció d'un escamot de jubilats subversius (sí, sí, de jubilats!) capgirarà del tot la sort del protagonista.

Amb uns elements així, queda clar que la novel·la traspua molt de sentit de l'humor, que està poblada per personatges traçats amb ambició de caricatura i que resulta de lectura molt fàcil, molt amena i molt digerible. Potser massa i tot, perquè al capdavall, molts fets queden només apuntats i no acabem d'aprofundir en el caràcter o les motivacions dels personatges (fins i tot m'he quedat sense satisfer la curiositat que m'havia suscitat la contraportada!!!). Amb tot, és cert que l'objectiu de l'autora sembla ser aquest: escriure una novel·la de lectura amable i intrascendent, sense complicacions estilístiques ni argumentals, apta per a tots els públics i que no aspira a plantejar grans qüestions. Una lectura purament d'evasió.

La història d'una amistat

2011-04-20T08:35:00.000+02:00

Uns pocs mesos abans de morir, Manel Garcia Grau va cridar per telèfon el també escriptor Vicent Pallarés. Volia proposar-li d'enllestir a quatre mans una novel·la sobre la qual havia estat recollint material, parlant amb gent, traçant esquemes. Al poeta, sempre tan enèrgic de cara a fora, començaven a fallar-li les forces. No aguantava massa temps davant de l'ordenador. I sabia, ho sabia perfectament, que el temps s'acabava. Vicent Pallarés va acceptar aquella proposta de l'amic que se n'anava i, a la nit, ja tenia a l'ordenador tot el material que Garcia Grau havia recopilat. Els plans d'escriure-la junts se n'anirien en orris poques setmanes més tard. A primers de juny, Manel Garcia Grau ens deixava, només uns dies després d'haver compartit amb un servidor la presentació del que havia de ser el seu últim llibre en vida: Davall del cel.
Uns mesos més tard, Vicent Pallarés va posar-se a pensar sobre aquell material. I va costar-li trobar-hi l'entrellat. Volia, segurament, ser excessivament fidel a la novel·la que Manel hauria volgut escriure. Quan va adonar-se que allò era impossible, el text va començar a crèixer per fi. El resultat és El magma silenciós (Onada Edicions), una novel·la que conserva no sols el títol i el primer capítol que Garcia Grau va escriure, sinó l'esperit reivindicatiu i rebel d'un dels grans poetes d'aquest país. D'ací que la signen tots dos: qui la va concebre, Manel Garcia Grau, i qui ha estat fidel al compromís adquirit i l'ha feta possible, Vicent Pallarés.

La novel·la explica la història de Marcel Gràcia i Víctor Planelles —dos joves estudiants d’Història i membres d’una organització ecologista—, que participen en la campanya de protesta contra la construcció d’una autovia que està destrossant un paratge natural i posa en perill l’existència d’una espècie de fauna autòctona única en el món. En el decurs de les obres, una retroexcavadora trau casualment a la superfície unes restes humanes que fan pensar en la localització d’una fossa comuna del temps de la Guerra Civil. D’entre els objectes que hi apareixen, els crida l’atenció una caçadora d’aviador del bàndol republicà que conté en una butxaca un sobre amb la foto d’una jove. Aquesta pista els portarà a investigar qui van ser les víctimes aparegudes a la fossa, qui les va assassinar i per què. D’aquesta manera, descobriran les relacions de parentiu i les afinitats ideològiques que hi ha entre els executors de la matança i alguns dirigents polítics actuals de qualitat ètica i moral més que qüestionable.

El magma silenciós conté, doncs, alguns dels temes que trobem a la poesia de Garcia Grau: la força de l'amistat, el compromís amb el territori i amb la història, la crítica ferotge a l'estultícia de certs àmbits de la política i del poder. I hi ha també la perícia enorme de Vicent Pallarés, que és capaç de construir un text que, partint d'uns elements bastant impropis per a una novel·la juvenil, funciona perfectament com a lectura d'adults al temps que es fa d'entendre pels més joves.

La setmana passada, Olga Carbó -la dona de Manel- i Vicent Pallarés van presentar-la a Castelló. Van compartir amb els amics aquest text que encara ens fa més viva la memòria del poeta que ens va deixar orfes, que ratifica que, a banda dels mèrits literaris que acumula, la categoria humana de Vicent Pallarés és immensa. Un extrem que, d'altra banda, els seus amics coneixem bé. Molt bé.

Esplendor i misèria

2011-04-18T09:39:00.001+02:00

Foto: Prats i Camps

Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.
La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.
L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.
La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

Demà, a València

2011-04-15T08:20:00.001+02:00

Demà, a les 18 hores, a les Torres de Quart, els valencians tenim una cita. Més enllà de la convocatòria anual per reivindicar els drets perduts fa tants anys o l'expoli identitari més recent, enguany s'hi afegeix la crida contra l'arbitrarietat d'un govern, el de Francisco Camps, que cada vegada dissimula pitjor el seu caràcter autoritari, predemocràtic. Que exerceix el poder en contra d'una part de la societat a la qual representa. Resulta intolerable la persecució a què sotmet Acció Cultural del País Valencià, fent lleis a mida i aplicant mesures que valen per a TV3 no per a televisions de tarot, però aquesta és només la gota que ha fet vessar un got que ja estava ple. Massa ple. Dia a dia creix l'evidència que els diners dels valencians s'han fet servir per a actes espuris i que la corrupció afecta tots els àmbits del poder, que els amics de l'ànima s'han fet d'or a costa de fer més i més precaris uns serveis sanitaris, educatius, culturals per als quals cada dia hi ha menys pressupost, que no hi ha obra pública sobre la qual no plane la sospita. Com més va, més constatem que la censura (a les notícies, als escriptors, als músics, etc.) i la manipulació informativa són el pa de cada dia, que els atacs a la llengua pròpia són cada dia més freqüents i es dissimulen pitjor, que fins i tot les aparicions públiques del Molt Imputable són un pur esperpent. Camps s'ha convertit en la caricatura de si mateix i, com el Cal·lígula de Camus, ha arribat a creure que, pel mer fet d'emanar d'ell, qualsevol arbitrarietat està justificada.

En contra de tot açò i encara de més coses, demà València s'omplirà de gent i tots a una li direm a Camps i al seu govern que n'estem farts. De la seua manera de governar, tan sectària; del seu tarannà antidemocràtic; de les seues paranoies i del seu victimisme; de tot el que ell representa. Demà, anirem a València i cridarem ben fort. I serem molts i potser en algun moment arribarem a creure que el canvi és possible. Que els valencians som capaços de redreçar la situació, de posar fi a la destrucció sistemàtica del país que estan duent a terme. Que encara hi ha esperança, si treballem junts. Tant de bo ho entengueren així els nostres polítics.

La II República, 80 anys

2011-04-14T08:59:00.000+02:00

No és estrany que la dreta, cada volta més i més extrema, carregue contra la II República i vulga esborrar-ne el record. Al capdavall, va ser un període de democràcia arrancat amb els vots a l'oligarquia governant. No com aquesta democràcia, tan insuficient, que ara tenim, concedida amb condicions (entre les quals, la Espanya una i la monarquia) per les mateixes forces que necessitaven que alguna cosa canviara per a què, en el fons, ningú els tocara la seua posició preeminent. No és estrany, doncs, que sempre que se cite la II República s'acompanye alguna referència a la Guerra Civil (fins i tot en molts llibres d'historiadors progressistes!!!), com si l'alçament militar fóra conseqüència natural del període republicà i no, ben al contrari, la revolta dels sectors més conservadors que veien amenaçada la seua supremacia. Avui, que fa 80 anys de la fugida per cames del rei Alfons XIII i de la proclamació d'una època d'esperances com no n'hem tingut possiblement cap altra, hem de reivindicar l'esperit d'aquella gent que va treballar per la igualtat, per la cultura, per la llibertat de la gent i dels pobles. I a la qual, els antecessors d'aquesta dreta cavernícola que ara ens amenaça de fer-nos fer marxa enrere en tants àmbits va escapçar amb tota la violència del món per impedir que els tocaren ni tan sols el més menut dels seus molts privilegis.

En venda

2011-04-13T08:39:00.006+02:00

"Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja". Aquesta frase, extreta del pròleg, potser sintetitza millor que cap altra la intenció de "For sale. 50 veus de la terra" que ha publicat Edicions 96, un recull de 50 clams en contra de la destrucció del territori que patim els valencians que ha coordinat Maria Josep Escrivà. Potser algú dirà que el poemari és irregular. És cert. És inevitable. Però ningú no podrà negar que la ràbia, el dolor, la rebel·lia, la reivindicació, la protesta i, també, l'exigència literària, agermanen les veus i eviten, així, que l'aplec de poemes resulte dispers o inestable. Ben al contrari, la reunió de 50 veus diferents suposa no sols la reafirmació de la praxis literària com a via d'incidència en el món que ens envolta sinó també una panoràmica de la diversitat, ara poètica, que s'estén pel País Valencià. Llegiu "For sale", doncs, com vulgueu. Com un crit més en contra de la perversió d'una classe política i d'un entramat econòmic immoral, com una argumentació irada davant l'orgia de formigó que ens ha plogut a sobre els darrers temps, com una denúncia de la impostura i l'avaricia, com un compromís d'estima i esforç cap a una terra malmesa qui sap si irremeiablement, però també, i sobretot, com un artefacte literari potent i eficaç per reivindicar la literatura, la poesia, que han sabut generar aquestes terres que un dia Francesc d'Eiximenis arribà a qualificar de paradís.

"For sale", però, és més que tot això. Gràcies a Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, el poema de la qual dona títol al recull, la paraula escrita ha esdevingut recital. Un recital obert i singular, ja que, a les veus de les dos poetesses, se sumen la dels poetes arrelats a cada lloc on es representa. Així va ocórrer a Morella, dissabte passat. La I Trobada Literària del Pont va propiciar la representació de l'espectacle a la sala de Justícia de l'ajuntament dels Ports. Allí, acompanyats per l'acordió diatònic d'Amadeu Vidal, vam poder sentir les veus d'Escrivà i Enguix, i també les de Josep Porcar, Antoni Albalat, Josep Conill, Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela i Josep Vicent Cabrera. I les seues paraules, els seus versos, ens van contagiar la ràbia, però també l'emoció. I el goig de constatar que aquest, malgrat tot, és un país encara viu. Un país que encara lluita.

Morella, plena de paraules

2011-04-11T08:42:00.000+02:00

Es passar el port de Querol i a l'instant ja albires una de les visions més extraordinàries que es pot contemplar al país: la ciutat de Morella sobre el pujol, senyorejant la vall. Esplèndida, inassequible. I, com sempre, en descobrir-la, vaig pensar en tants viatgers que l'haurien contemplada abans que jo. Que s'haurien aturat enmig del camí per assaborir-la bé. Nosaltres no ens podíem aturar. Viatjàvem en cotxe i, a més, ens esperaven. Era dissabte al matí, i Morella se'ns presentava daurada per les primeres llums. Com si s'acabara de despertar. Vam arribar i, efectivament, la ciutat estava encara traient-se les lleganyes. Poca gent pels carrers. Molt de silenci. Vam pujar cap a l'ajuntament i, mentre féiem un mos, van començar a arribar els companys. Teníem una cita, una colla d'escriptors. La gent que ens hem aplegat sota El Pont, Cooperativa de Lletres. Ens havíem conjurat per fer de Morella, dissabte passat, una ciutat encara més màgica. Una vila plena de paraules. Però també de complicitats. De sentiments. D'emocions.

El Pont celebrava la I Trobada Literària. I crec que, ja de nit, vam baixar tots cansats, però satisfets. Plens. Havíem parlat de les nostres coses, a l'assemblea, i havíem traçat plans. Il·lusions futures que ens serviran de guia. Havíem trobat amics que feia temps que no véiem i, a través de les paraules, havíem fet més forts encara alguns lligams. Havíem rigut i menjat. Havíem passejat pels carrers en ombra de la ciutat dels Ports. I, per la vesprada, havíem omplit la sala de Justícia de l'ajuntament de Morella de paraules. De poesia. De primer, amb una desena de presentacions breus de novel·les, poemaris i fins i tot una òpera. El fruit del treball d'alguns dels associats. I, finalment, Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, amb la col·laboració d'alguns poetes del Pont, i l'acordió d'Amadeu Vidal, ens havien ofert l'espectacle poetico-musical For Sale. I ens havien demostrat, una volta més, com creixen els versos quan són recitats amb passió i com la poesia és un arma poderosíssima de reflexió, un ganivet esmolat capaç d'incidir en la realitat i mostrar-nos-la nua i descarnada. Que, com diu el programa de mà de l'espectacle, el poeta no pot, ni vol, ser alié a la realitat que l'envolta. Ni el poeta ni ningú, ho hauria de ser. Paraules que van sonar a Morella com una reivindicació, enmig del soroll incessant que ens volen imposar.
Vam baixar cansats, després d'una jornada llarga. Però ho vam fer amb la convicció d'haver deixat-hi petja. I no parle tan sols del plafó commemoratiu de Carles Salvador al Jardí dels Poetes, que va col·locar l'ajuntament a instància nostra, que vam inaugurar pel matí (veure foto) i que es quedarà allà, com un testimoni de paraula d'una jornada esplèndida. No parle tampoc del cadàver exquisit que vam regalar a l'ajuntament. Parle d'una petja més profunda. Immaterial. La que ens vam endur, guardada ben al fons, cadascú dels que vam participar. La de les paraules que van ressonar a Morella, dissabte passat. De les converses, dels poemes, de les bromes, de les reflexions, de les idees. Paraules, moltes paraules que ja no deixaran d'impregnar mai les pedres mil·lenàries de la capital dels Ports.

El meu Tirant

2011-04-08T08:42:00.006+02:00

Vaig acostar-me per primera vegada al Tirant lo Blanc com una reivindicació. Necessitava conèixer de primera mà aquell clàssic que l’educació franquista –estrictament castellana- m’havia ocultat. I em vaig trobar un llibre que respon a l’etiqueta de clàssic en molts sentits: un relat de lectura perfectament vigent que és alhora un compendi completíssim del món i l’època en què va ser escrit; una narració que combina estils coetanis i n’anticipa de nous. I que no sols alberga gèneres distints sinó també, en algun cas, en fa la crítica. Un text, sobretot que, cada volta que hi torne, em fa regals nous. Una novel·la que és totes les novel·les possibles.

Aquest text es va publicar ahir al Quadern de El País, que commemorava el 600é aniversari del naixement de Joanot Martorell amb un recull de reflexions d'alguns escriptors valencians sobre la relació que mantenen amb el Tirant lo Blanc.

Dissabte, a Morella

2011-04-06T09:00:00.021+02:00

Morella acollirà el dia 9 d’abril la I Trobada Literària d'El Pont, Cooperativa de lletres, la primera cita d'una associació que tot just comença a caminar i, entre els objectius de la qual hi ha fomentar les trobades dels escriptors i els estudiosos de la literatura de les comarques de Castelló (de moment, després -quan tinguem rodatge suficient- ja vindran les trobades amb altres grups d'escriptors) per a fomentar-ne la coneixença i fer divulgació del nostre treball i de la nostra literatura.

Després d'una trobada fundacional a l'Aula Museu Carles Salvador, ens vorem a Morella. Serà un dissabte ple d’activitats vinculades a les lletres i obertes a tota la població. A més dels actes corporatius (l'assemblea i el dinar de germanor), hi haurà un homenatge a Carles Salvador, una sessió de presentació de llibres i un espectacle poètico musical. Els actes, com dic, els promou l’associació cultural El Pont, Cooperativa de Lletres, amb la col·laboració de l’ajuntament de Morella, la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Carles Salvador i Edicions 96.

El programa començarà a les 12.30h. amb la inauguració del plafó d’homenatge a Carles Salvador al Jardí dels Poetes de la capital dels Ports. Hi intervindran l’alcalde de Morella, Joaquim Puig; el president d’El Pont, Cooperativa de Lletres, l’escriptor Joan Andrés Sorribes; i el filòleg Vicent Pitarch, en representació de la Fundació Carles Salvador, que recordarà la fi gura del mestre, gramàtic i poeta que va residir a Benassal.

A les 17.30 h. a la sala de Justícia de l’Ajuntament de Morella i amb entrada lliure es presentaran diverses novetats literàries: L’amor, de Josep Lluís Abad; Històries naturals, de Joan-Bta. Campos; La violinista de París, de Joan Pla; El magma silenciós, de Manel Garcia Grau i Vicent Pallarés; Partida, de Vicent Sanz; La nit en blanc, de Josep J. Conill; Subsòl, d’Unai Siset; Set narracions curtes per a una setmana llarga, de Joan Andrés Sorribes i Antologia d’Escriptors Castellonencs, de Lluís Meseguer, el qual també presentarà el dvd de l’òpera Fortuny Venise, de la qual n’ha fet el libretto.
La jornada literària acabarà amb l’espectacle poèticomusical “For sale o 50 veus per la terra”, que tindrà lloc a la mateixa sala de Justícia de l’ajuntament, a les 19.30 h. i, igualment, amb entrada lliure. El recital està dirigit i presentat per les poetesses Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà i comptarà amb les intervencions dels poetes Antoni Albalat, Josep Lluís Abad Bueno, Joan Baptista Campos, Josep J. Conill, Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch i Josep Porcar. Els acompanyarà la música de l’acordionista Amadeu Vidal, i una projecció videogràfica de Natxo Francés, titulada “País en venda”, amb la veu en off de Salvador Bolufer. L’espectacle parteix de l’obra del mateix títol publicada per Edicions 96, que recull cinquanta poemes d’autors valencians amb un fil conductor comú: la implicació amb el nostre territori, des del cant i la celebració o des del lament, la ràbia o la rebel·lió davant de tots els abusos i depredacions que han patit les nostres comarques al llarg de les últimes dècades.

Així que, si pareu per la capital dels Ports, dissabte vinent, ja sabeu que teniu una cita amb la literatura.

Una biografia irreal

2011-04-04T09:19:00.008+02:00

"La triple vida de Michele Sparacino" (Bromera), d'Andrea Camilleri, és una narració tan breu com ocurrent. Narra en unes poques fulles l'estranya vida d'un home a qui s'atribuirà, a causa de diverses conjuncions atzaroses, una biografia que no li correspon. Tot comença en el moment de nàixer -als volts de la mitjanit- en una vila on sembla que el rellotge municipal s'avança deu minuts. Aquest detall, que podria mancar d'importància, comença a adquirir-la quan es planteja la tessitura de determinar en quin dia va nàixer realment el nadó. Però aquest és el menor dels conflictes que marcaran la vida d'Sparacino, ja que per culpa d'un periodista escassament escrupolós amb les fonts d'informació ben aviat la biografia del nen començarà a alimentar una fama de revolucionari que el mateix protagonista està lluny de sospitar. Buscat per les autoritats com un perillós agitador de masses mentre va creixent en la pau (i la ignorància) del seu poble, la vida de Michele encara donarà més tombs. Fins el punt que els equívocs no cessaran ni tan sols quan caiga abatut per una bala al camp de batalla.
Així doncs, a "La triple vida de Michele Sparacino" trobarem una mostra del millor Camilleri. Un autor imaginatiu, capaç d'enfocar la vida amb la lent de la ironia més sublim (i alhora més cruel) i de descriure'ns-la amb una prosa lleugera i al temps incissiva, de dibuixar amb traç gruixut els personatges, de dotar-los d'un vessant caricaturesc que potser ens fa riure, però sense amagar tota la misèria i la crueltat que s'arrecera darrere d'aquesta divertida narració.
Molt apta per a qui no conega encara Camilleri, el relat -com dic molt, molt breu- es complementa amb una conversa que manté Francesco Piccolo amb Andrea Camilleri.

Víctima del seu personatge

2011-03-25T08:37:00.003+01:00

L'actitud de Francisco Camps, dimarts passat a Castelló (tal com es veu al video), és una de les demostracions més evidents que el president de la Generalitat s'ha convertit en víctima de la seua pròpia espiral de megalomania. Els gestos de rufià amb què es va adreçar als manifestants -i que em van recordar Cristiano Ronaldo al Manzanares-, desafiant-los des de darrere del cordó policial, la invitació als fotògrafs per a què l'immortalitzaren com si fóra un heroi davant de les forces del mal, la mitja rialleta postissa que es perpetua al seu rostre ja no són sinó una màscara del personatge en què s'ha convertit. Algú que ha perdut el sentit de la realitat i es creu que sura per damunt del bé i del mal. Inmune a la crítica.
És evident que, amb aquest posat, Camps volia llançar un missatge inequívoc: crideu, crideu tant com vulgueu que a maig tornaré a guanyar les eleccions i seguiré fent allò que em rote. Això podríem fer, que no les guanyara! Per assegurar-se la victòria, de fet, el PP compta amb un sistema electoral trampós, que, a base d'atorgar majories parlamentàries que no es corresponen amb la representació social, ha laminat l'estructura política del País Valencià, ha dificultat la gestació d'alternatives polítiques, ha accentuat les contradiccions dels partits opositors i ha acabat per desmotivar l'electorat més crític i per estendre una mena de resignació consentida entre els indiferents. Sobre aquesta base, el PP ha anat bastint el seu predomini electoral. I, després, ha utilitzat les diferents majories absolutes per anar buidant de contingut la democràcia fins a deixar-la reduïda a una carcassa sense a penes contingut i en el subsòl de la qual han proliferat la censura, els atacs a la llibertat d'expressió, les coaccions, el nepotisme i la corrupció. Per als actuals governants valencians la democràcia es redueix a les cites electorals, un tràmit enutjós però necessari, si es volen mantenir les formes. Unes eleccions que cal guanyar com siga per a perpetuar la farsa.
Per aconseguir-ho, s'han ocupat de crear, des del poder, una amplíssima xarxa de clientelisme (pagada generosament amb contractes, subvencions... amb diners públics, en definitiva) que els assegure una plataforma sòlida de vots. Però no és prou. A més, han posat en marxa un potentíssim aparell propagandístic que s'ocupa d'esbandir les bondats del govern de Camps. El mascaró de proa d'aquest aparell, ja ho sabeu, és la televisió valenciana, ara reconvertida en un publireportatge permanent en favor del govern de la Generalitat, però hi ha també els canals de TDT que han concedit en exclusiva a les emissores amigues, la persecució de les veus discrepants o alternatives (la televisió de Gandia, TV3...) i la submissió bovina de bona part de la resta de mitjans de comunicació del país, pagada amb publicitat institucional. Així les coses, els missatges favorables a Camps flueixen de manera constant, amb la intenció de fer veure que el país que governa és un món idílic. Sense problemes. O, en tot cas, només amb els problemes que ens generen aquells que odien els valencians, siguen de dins (catalanistes) o siguen de fora (socialistes). Perquè si, malgrat tot, s'obre qualsevol escletxa en el discurs monolític, el PP no té escrúpols a explotar certs filons com l'anticatalanisme, el víctimisme o la demonització del cap de govern espanyol i el seu partit. Unes polèmiques que alimenta sempre que cal una cortina de fum. Així les coses, l'expressió -que no sé qui va fer servir- que el PP renovaria la majoria absoluta tant si presenta com a cap de llista l'actual president de la Generalitat com si presenta una rajola cobra un sentit ple. I tràgic.
Així les coses, Camps està tan convençut del seu poder absolut que es permet gestos com el de dimarts a Castelló. Maneres que retraten quina mena de governant és: un mandatari prepotent, incapaç d'acceptar la crítica, hostil al diàleg i que, lluny de sentir-se president de tots els valencians, governa en contra d'una part del poble que representa. Un president indigne i malalt que ha perdut fins i tot les formes.

Alta muntanya

2011-03-23T09:21:00.001+01:00

Fa molt de temps que vaig descobrir Erri de Luca. Crec que va ser a través de Montedidio, que ves a saber com em va arribar a les mans. Després, he llegit alguna cosa més. Poc, val a dir. Perquè De Luca no és un d'aquells autors que arrossegue masses i, és clar, no n'abunden les traduccions: un parell a Tres i Quatre, un parell a La Magrana, una a Empúries... Ara s'hi afegeix Bromera amb un relat molt curt, El pes de la papallona. És, com dic, una narració molt breu: una novel·la curta, un conte llarg? Tan curta que el volum es completa amb un relat d'un aire semblant. Tots dos resulten curiosos ni que siga perquè fugen d'alguns dels llocs més habituals de la narrativa de De Luca: els carrers de Nàpols, la brutícia i la roba estesa als balcons, les indagacions sobre l'interior de l'ànima humana. En aquesta ocasió, com dic, De Luca s'allunya dels fums de la ciutat i ens acosta a una de les seues passions: la muntanya. Perquè, efectivament, De Luca és un apassionat de l'alpinisme.
El pes de la papallona, doncs, sorprendrà els habituals de la prosa de De Luca. I no tant perquè hi empre un llenguatge poètic, que no és tampoc estrany en altres llibres de l'autor italià, sinó perquè hi trobaran paisatges d'aquells inabastables, feréstecs, verges, i sobretot pel tema que l'obra planteja: la lluita èpica entre el rei dels isards, un mascle que ha dominat el seu grup durant anys i anys, sense rival possible, i el caçador que l'ha estat empaitant en va durant tot aquest temps i que vol afegir el trofeu més desitjat al seu palmarés. Una lluita crepuscular perquè es planteja quan l'animal ja intueix que prompte li arribarà el relleu i quan el caçador sap que li queden poques oportunitats de cobrar la peça que més anhela perquè, ell també, s'ha fet vell. Un duel -i, doncs, una narració- que es plantegen en uns termes més simbòlics que reals, més morals que realistes. Una lectura que et du al cap textos com Moby Dick o La crida del bosc i que espere que siga només un preludi d'una traducció més sistemàtica d'un autor a qui no em cansaré de recomanar.

Dia Mundial de la Poesia

2011-03-21T08:47:00.000+01:00

El meu amor sense casa | Maria-Mercè Marçal from blocsdelletres on Vimeo.

Les regles canvien

2011-03-17T09:03:00.000+01:00

Em sembla de la major importància el dictamen del Tribunal d'Estrasburg, que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'Estat espanyol per haver-ne violat la llibertat d'expressió. I em sembla més que greu la normalitat amb què l'ha acollit la classe política espanyola: com si no els apuntara a ells (i al sistema judicial que promouen, és clar). Com si qui poguera presumir de democràcia foren ells (que la van -la vam- heretar de Franco) i no la vella Europa. Com si el dictamen no fóra un indici (un més) de les moltes mancances democràtiques del sistema que va nàixer de la (modèlica?) Transició que ara la ministra Trinidad Jiménez vol exportar als països del nord d'Àfrica (Déu els en guard!). Una Transició, ja ho sabem, que, entre oblits i mancances, va establir un pacte d'impunitat al voltant -entre altres coses- del rei d'Espanya. Un pacte (i una impunitat) que encara mantenen polítics, jutges i mitjans de comunicació, que s'abraonen ferotges contra qualsevol intent de subvertir-lo, com ha pogut comprovar Arnaldo Otegi.
Em sembla gravíssim que les regles de joc hi siguen, però no siguen les mateixes per a tothom. Ho hem vist en el cas d'Arnaldo Otegi i d'altres dirigents abertzales i ara ho estem veient també en el cas de Sortu. Ja crida l'atenció que el partit de l'oposició li demane al del govern que no ha de permetre que Sortu es presente a les eleccions. Com si, a l'estil de qualsevol república bananera, la decisió de qui es pot presentar i qui no depenguera del poder executiu i no de la llei. Però ja sabem que a l'Estat espanyol el poder judicial i el polític van, en segons quins temes, de la mà. Malgrat que aìxò subvertisca els més elementals principis del joc democràtic.
Però, si és greu que les regles no s'apliquen igual a tothom, encara ho és més que canvien segons interesse. Perquè, de primeres, l'exigència que li plantejaven a l'esquerra abertzale per concórrer a les eleccions era que havia de condemnar la violència. Explícitament. Doncs, bé, els estatuts de Sortu la condemnen. Afirmen, explícitament, que l'única via d'actuació que consideren és la política. Que tota violència és reprobable. També la d'ETA. I la proclama no és únicament retòrica, sinó que els dirigents de Sortu l'han ratificada en relació a casos concrets: a propòsit, per exemple, de l'intent d'atemptat contra el lehendakari que vam conèixer fa quatre dies. Ja compleixen, doncs, les condicions que exigeix la llei i per tant haurien de poder concórrer a les eleccions. Doncs bé, ara l'Estat diu que no n'hi ha prou. Que tot plegat és només una argúcia. Que, encara que els estatuts diguen una cosa, segur que ells, en el fons, en pensen una altra. Que no són de fiar i per tant els en preparen alguna. És a dir, que, com no poden ilegalitzar Sortu per uns fets provats (els estatuts que han presentat), proven de fer-ho per una pressumpció. Per una idea preconcebuda. Malgrat el dret i la democràcia, si cal. Ja ho esmenarà el Tribunal d'Estrasburg, d'ací a uns anys. I, mentrestant, uns i altres hauran posat a estalvi els interessos electorals comuns. Uns interessos que són, al costat de la vella intolerància castellana, la clau final de la qüestió.

Calaix de mots

2011-03-16T08:48:00.003+01:00

A la memòria de Maria Beneyto, que ens acaba de deixar

L'INSECTE

L'insomni de la ira, a cau d'orella,
és un insecte d'ales curtes,
un insecte de veu lletja, enfurida.
La nit que ho sent i es cansa,
volent-te defensar, et recomana
el record de la pau, l'alé de l'àngel
que sura al cap del llit,
la veu tranquil·la
de la dona que ahir et bressolava,
la música dels astres, el silenci
i la remor menuda de la pluja
al jardí que no tens. (L'insecte
es morirà en fer-se de dia
però a la nit següent tornarà a nàixer
i a oferir-te raons per a ser un ésser
a qui la vida li fa mal, i es queixa.)

Maria Beneyto
Bressoleig a l'insomni de la ira
Editorial Bromera
València, 2003

Encara va pel món

2011-03-14T08:45:00.000+01:00

De les novel·les, et comences a distanciar una mica quan les acabes. Quan les acabes del tot, vull dir, després de corregir i corregir i corregir. Però, és clar, després hi tornes perquè cal parlar-ne amb l'editor, amb el corrector, amb la gent que produeix el llibre i, una volta publicat, cal atendre periodistes, potser llegir alguna crítica -amb esperit esportiu, és clar- i sobretot escoltar els lectors que, bé en alguna presentació, bé a través de la Xarxa, te'n van parlant. D'alguna manera, sobretot si ja t'has immergit en un nou projecte, voldries distanciar-te i encara no pots. Continues tenint la novel·la molt a prop. I de fet està bé perquè així la separació es fa més gradual, menys abrupta. A poc a poc, doncs, cadascú emprén la seua drecera i, de tant en tant, només de tant en tant, te n'arriben notícies. I, com si es tractara d'un vell familiar que viu lluny, t'alegres de saber que les coses li van bé. Això és el que em va passar ahir, quan un correu de l'amic J.P. em va informar que Jesús Tibau havia penjat un comentari sobre El músic del bulevard Rossini al seu bloc. Fa ja dos anys que va rodant pel món, el músic, i ahir em va fer goig saber que encara hi ha qui l'escolta.

La solitud absoluta

2011-03-11T12:37:00.000+01:00

Quan tenia 13 anys, el pare de David Vann va proposar-li d'anar amb ell a passar un any a Alaska. Va dir que no. Dues setmanes més tard, el pare es va suicidar. Durant molt de temps, David Vann no gosava reconèixer el suïcidi del pare, del qual se sentia d'alguna manera culpable, i n'atribuïa la mort a un càncer fulminant. No podia evitar de pensar què hauria passat si haguera acceptat la invitació. Per a superar aquest sentiment va recórrer a l'escriptura. Així va començara a escriure "Sukkwan Island" (Empúries), la novel·la que l'ha llançat a la fama. En ella, parteix de la situació que explicàvem abans: un pare li proposa al fill d'anar a passar un any a una illa deshabitada, inhòspita, freda. Però en aquesta ocasió el fill diu que sí.

"Sukkwan Island" és una novel·la curta, de poc més de 150 pàgines i forma part d'un conjunt de relats que s'anomena "Llegenda d'un suïcidi" que, segons diuen, no tardaran a publicar-se. De primeres, va passar desapercebuda, però una crítica elogiosa a The New York Times va llançar-la a l'èxit. L'any passat, va obtenir el premi Médicis francés a la millor novel·la estrangera.

L'obra es llegeix amb fluidesa, i els fets que ens narra ens colpeixen a la mateixa boca de l'estómac, tot i que no he estat capaç de trobar la intriga que m'anunciava la contracoberta, però ja sabem com van aquestes coses. Un dels valors que presenta és la presència del paisatge -el bosc fred, la muntanya esquerpa, la mar- que arriba a adquirir trets propis d'un personatge més. Un paisatge que, a més d'esplèndid i salvatge, contribueix -per inabastable i solitari- a crear l'atmosfera claustrofòbica que l'autor necessita per a desenvolupar la història. I per a emmarcar adequadament els fets terribles que ens narra.

Més enllà d'aquests valors, però, m'ha donat la sensació que hi ha poc a explicar. Que el fil argumental és molt prim: dos personatges, una mort, una fugida enlloc. I que està resolt de manera molt esquemàtica. Sense carregar de raons determinades actituds que, per tant, resulten un punt incomprensibles. Ben lluny -pense- de Richard Yates i la seua esplèndida Revolutionary Road, on la desfeta ens és descrita a partir de l'acumulació de detalls mínims, de converses (aparentment) intranscendents que van trenant-se i trenant-se fins donar-li sentit ple a la catàstrofe final.

Bona part de la primera part de Sukkwan Island, de fet, la conformen les descripcions inacabables dels treballs que pare i fill han de fer -acumular i conservar menjar, adequar la casa, construir certes infrastructures necessàries...- per enfrontar amb garanties d'èxit un hivern que, allà dalt a Alaska, ja podem imaginar com serà de cru. Uns treballs descrits amb meticulositat, però que no són capaços, com en l'obra de Yates, de preludiar (d'explicar) la tragèdia que s'esdevindrà. És cert que també hi ha una preocupació de l'autor per dibuixar-nos (sobretot) la personalitat temorosa, indecisa del pare, els seus rampells d'agressivitat i la seua covardia, la seua incapacitat per entendre la realitat i la seua dependència de les dones, així com l'absència d'una relació fluïda entre els dos personatges, una relació que el pare espera redreçar en la solitud de l'illa. És cert que hi ha aquesta voluntat, però no tinc clar que l'autor reïsca. La segona part és una mera relació d'una fugida enlloc.

Prou!

2011-03-08T13:52:00.000+01:00

Avui, més que mai, aquest rastre també se sent femení. I com aquest grup de dones, també diu PROU a la indignitat i a l'estultícia d'una determinada manera de governar.

Demagògia, cinisme i multiplex

2011-03-01T09:03:00.000+01:00

La consellera Paula Sánchez de León és, com sabeu, la portaveu del Consell del Molt Imputat Francisco Camps. Una portaveu, curiosament, incapaç d'expressar-se en la llengua pròpia de bona part dels ciutadans que representa (és un dir). I això ve al cas perquè, la setmana passada, va fer unes primeres declaracions sobre el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. I va dir que li semblava un tema menor, que només interessava dues mil o tres mil persones. Unes manifestacions que posaven de relleu que no són únicament les llengües que se li donen malament a la senyora portaveu: pel que demostra, també va fluixa en matemàtiques. Perquè aleshores ja eren bastant més de dues o tres mil persones les que havien fet palesa la indignació que sentien. A la demagògia que demostraven aquelles manifestacions, però, cal sumar encara un aspecte més inquietant: l'escassa consideració que li mereixen a la senyora portaveu (i, per extensió, al Consell) les minories. El fet que menyspree la voluntat d'un grapat de milers de persones, ni que siga comptades a ull, és un indici de la manera de governar de Francisco Camps: contra tots aquells que no li donen suport. I encara més: a favor dels seus. I quan dic els seus no parle exactament de la gent que els vota, ja m'enteneu.
El cas és que la manifestació multitudinària de Castelló (vegeu, a dalt, el video) els ha fet recular una mica. Així, l'altre dia el vicepresident del Consell, Vicente Rambla (supose que amb l'aire de perdonar la vida a la resta d'humans que fa servir sempre), va desmentir la portaveu quan assegurava que el govern valencià està a favor de la recepció al país del senyal de TV3. Sí, sí, com sona. I que la culpa que no es veja al País Valencià és (oi que no ho endevineu?) de Zapatero i el famós multiplex que no ens concedeix perquè ja se sap que els socialistes ens tenen mania, als valencians. Ja és una novetat que el Consell es manifeste a favor de la recepció de TV3, ni que siga per espolsar-se les puces. Però potser li convindria recordar, a l'inefable Rambla, que TV3 ja es veia sense necessitat de multiplex. I que ha estat la pressió econòmica desmesurada (propiciada per un canvi legislatiu ad hoc) que ha forçat el tancament dels repetidors. I que res no impedia negociar un multiplex al temps que es respectaven les emissions. I que dir això, ara mateix, només demostra un cinisme fora de mida.
Perquè la jugada està clara: com sabem, al Consell li interessa la polèmica al voltant de la recepció de TV3 perquè li permet estendre una cortina de fum que amague els draps bruts (i caríssims) del president i del Partit Popular relacionats amb la trama Gürtel. Però també, i no en menor grau, li permet fer pressió per aconseguir el famós tercer multiplex. Un enginy tecnològic que no sé si permetria la recepció dels canals catalans al País Valencià (sospite que la imaginació obstruccionista del Consell inventaria noves excuses per impedir-la), però sí que facilitaria la concessió de noves llicències als canals dels amiguets de l'ànima que encara no tenen l'oportunitat d'emetre els seus programes al nostre país. Uns programes que, com sabeu, tenen dues característiques bàsiques que els fan d'allò més instructius: la ideologia feixista i la llengua castellana.

els XV Premis Maig de Narrativa Breu

2011-02-28T09:21:00.012+01:00

De broma de broma, enguany farà quinze anys que organitzem, des de l'Associació El Guitarró, els premis Maig de Narrativa Breu. Fa unes setmanes que hem tret les bases. Us les deixe per si us ve de gust participar-hi. Recordeu que el termini d'admissió d'originals es clou el 9 d'abril.

1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA QUINZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.
2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.
3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en VALENCIÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.
4. En la primera pàgina del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat en l’obra.
5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.
6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 9 D'ABRIL DE 2011.
7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.
8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3.500 CARÀCTERS ni superior a 8.000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.
9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. Els imports esmentats són bruts, a expenses de les retencions fiscals legalment estipulades.
10. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no n’hi ha cap, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir en compte la seua procedència. En cap cas, tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.
11. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries, d’entre els treballs finalistes, per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.
12. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, en la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.
13. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no hi assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.
14. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.
15. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.
16. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.
17. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

Pa negre

2011-02-24T08:54:00.001+01:00

Ahir, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de "Pa negre". L'havia llegida fa temps, potser a l'any i mig o dos anys d'haver eixit i ara l'he tornada a agafar. No recorde que la primera lectura m'emocionara tant com aquesta. El cas és que m'ha atrapat des de la primera escena, aquella en què Andreu s'enfila amb els cosins a la prunera, com si foren tres barons rampants, disposats a contemplar el món des de dalt de l'arbre, però sense renunciar a baixar a peu pla quan convinga. Des de la primera línia, com dic, ha començat a seduir-me el flux pausat, però implacable del text d'Emili Teixidor. Ja s'ha dit en més ocasions: "Pa negre" té un llenguatge prodigiós, senzill i precís, tacat de tant en tant de particularismes que l'arrelen al territori i a l'època alhora que l'enriqueixen com a artefacte purament literari. Però sobretot el text està dotat d'un ritme, d'una musicalitat que t'amara des dels primers instants, com si acabares de pujar a una barca i tancares els ulls i et deixares portar per un onatge suau, acollidor. Agombolat, doncs, per la musicalitat del text, he assistit a l'elevació d'un paisatge que és alhora geogràfic i moral, a la (re)construcció d'un món on les vexacions i les arbitrarietats, la crueltat dels vencedors sobre els vençuts arriba a formar part de tal manera de la vida quotidiana que en algun moment et sorprens acceptant tot allò com a inevitable. I ací és on rau la veritable misèria moral del règim franquista. Per això, a diferència de la (gran) pel·lícula d'Agustí Villaronga, on les exigències del mitjà requereixen de cops de puny ben contundents sobre la taula, a la novel·la de Teixidor els episodis més durs estan vernissats d'una capa de normalitat, de quotidianitat que fa por. Molta por.

Hi ha, doncs, poca trama. Si més no, aparentment. Perquè Teixidor la va construint (les va construint, perquè n'hi ha moltes ramificacions) a partir d'insinuacions, de rumors, de mitges veritats. Lentament, amb mà de mestre. Sembla que res no es mou, que el temps s'ha detingut entre la quietud del bosc i les rutines del mas. Però són només els moments anteriors a una tempesta, quan sembla que la llum s'ha detingut i el vent ja no bufa i tot sembla quiet, quan en realitat tot és a punt per desencadenar el cataclisme. I això és el que ocorre al final de la novel·la. Que la tempesta esclata amb furor i ho arrasa tot. I et quedes nu davant de la traïció i alhora l'entens i fins i tot la pots arribar a justificar. I et sents malament, molt malament perquè t'adones que també tu has entrat en la pèrfida lògica del sistema. Que la traïció no t'és aliena. Que podries assumir-la com un més dels fets quotidians que han anat desfilant davant teu. I la panxa se't remou.
M'ha interessat molt un aspecte de la novel·la. Com, en adoptar el punt de vista del xiquet, la informació li arriba (ens arriba als lectors) sempre incompleta, més a partir d'insinuacions que d'explicacions, perquè el món dels adults i el dels nens no té ponts diàfans que els enllacen, sinó que es comuniquen sempre a través de missatges incomplets. Però és curiós perquè, a mesura que avança el llibre, el lector arriba a estar convençut, malgrat la certesa que l'Andreu només té accés a una part, que ho comprén tot. I aquest, al meu parer, és un altre dels encerts de la novel·la: la capacitat de l'autor per fer-nos completament intel·ligible la trama a partir d'informacions sempre esbiaixades, sempre parcials, sempre fragmentàries.
I és curiós també d'observar l'habilitat de Teixidor per fer-nos arribar informacions a les quals, en principi, Andreu no té accés. Ho fa permetent-li de captar mitges converses, frases soltes, d'ataullar moviments que no acaba d'entendre però que el lector creu situar en un context major o a través de diferents personatges que fan el paper d'heralds: l'àvia, la Roviretes (que és la portaveu de les maledicències que circulen pel poble, no totes mancades de base) o l'avi Mosso, principalment. Una galeria personatges rica, complexa, dotada d'una penetració psicològica ben profunda malgrat que, en alguns casos, les aparicions són molt breus. Uns personatges que, a més de donar-li vida al paisatge, són peces d'un engranatge perfectament ensamblat que Teixidor mou amb perícia de mestre.
Diumenge, una volta llegit el llibre, vaig anar a vore la pel·lícula. Em va agradar. És potent, visualment rica, explica les coses amb ritme i solvència i és capaç de retratar aquesta mateixa misèria moral sense pal·liatius. I em va plaure molt anar examinant com feia servir el director la informació del llibre per adaptar-la als seus interessos. Com inclou una trama de base que no té res a veure amb Pa negre però que, segurament, li era necessària per dotar la pel·lícula de consistència. Com elimina personatges o els dota d'una personalitat fins i tot antagònica a la que els havia proporcionat Emili Teixidor. I com tot plegat, malgrat les diferències, desemboca en un missatge idèntic. En una sensació semblant. D'això es tractava, al capdavall.

Revista de premsa: sobre el tancament de TV3

2011-02-23T08:21:00.002+01:00

Durant aquests dies, ja ho sabeu, s'han publicat molts articles als diaris, moltes entrades als blocs, comentant, valorant què significa i quines claus expliquen l'assetjament del Consell a Acció Cultural que ha acabat per obligar l'entitat a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Ací en teniu una mostra dels que més m'han interessat: Manuel S. Jardí a l'Informatiu situa la decisió en un context més ample, Pep Castellano al seu bloc ens dóna una imatge nítida, el manifest personal de Manuel Baixauli és una lúcida reflexió sobre la ignomínia, la contundència i la clarividència de Vicent Partal ens alimenta l'esperança, Toni Cucarella ens reporta els orígens de la persecució, Sònia Moll en fa una reflexió poètica i Josep Porcar ens deixa una imatge que és, alhora, fotografia, poema i cop de puny a la boca de l'estómac.

Plaça Santa Clara, Castelló, dissabte 19

2011-02-21T23:12:00.000+01:00

Repugnància

2011-02-18T07:59:00.000+01:00

El PP de València, amb la complicitat passiva del PSOE de Madrid i la tebiesa i el silenci d'una part del PSPV, ha obligat Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de TV3 al País Valencià. És un dia trist per a la llibertat d'expressió.
Us convide a deixar la vostra opinió més avall, sintetitzada en un mot. Un sol mot que represente quina sensació us provoca aquest mesura. Un únic mot contra el silenci. El meu és repugnància.

A les fosques

2011-02-15T09:02:00.000+01:00

Instal·lats en la comoditat de les nostres llars, ens costa eixir al carrer i protestar. Fins i tot quan els governs (els ultraliberals convençuts i els ultraliberals sobrevinguts) posen en joc el nostre futur. Ens costa alçar la veu més enllà de la barra del bar i el poder es val d'això, de la nostra peresa, del meninfotisme que ens amara els membres i ens adorm les conviccions. Conscients que la realitat és la que és i no la que ens agradaria que fóra, de tant en tant veiem sorgir iniciatives de protesta per a exercir les quals no cal que ens col·loquem l'abric i la bufanda per a no passar fred. Ni que cridem fins quedar-nos afònics. Són accions, d'altra banda, ben meditades. Perquè no sols parteixen d'aquesta evidència sinó que ataquen el cor del sistema: els beneficis empresarials. Per a avui, ja ho sabreu, n'hi ha programada una d'aquestes. Una apagada general de llums i aparells elèctrics. Serà a les 22 hores, havent sopat. I durarà mitja hora. No cal dissenyar pancartes ni inventar eslògans. N'hi ha prou a prémer l'interruptor i deixar la llar a les fosques. Si molta gent segueix la protesta, afirmen els organitzadors, les empreses elèctriques notaran el forat. I potser prendran nota de l'avís i s'ho pensaran dues voltes abans de collar-nos més. És possible, no ho sé. En tot cas, el que sí que sé és que cada volta que no ens movem, en prenen nota i ens estrenyen una mica més. Així que avui, a casa, baixarem l'interruptor i deixarem volar la imaginació.

Estellés, Pujadó i Suárez

2011-02-02T11:08:00.000+01:00

Els versos de Vicent Andrés Estellés i les cançons del cantautor de Terrassa Miquel Pujadó es fonen en l’espectacle “Dos entre tants: el verí d’Estellés” que veurem divendres que ve al Café Tertúlia L’Antic de Vila-real. Serà a les 19,30, amb entrada lliure. L'acte l'organitzem des de l’Associació Cultural Socarrats en col·laboració de la Delegació de Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans i s'inscriu dins del cicle d’actes commemoratius de la proclamació del Socarrat Major 2011.
Olga Suàrez és professora de llengua i literatura a Benicarló i membre de l’associació estellesiana Rodonorsinvictes. Miquel Pujadó, al seu torn, és un dels autors i intèrprets de cançons més sòlids i personals de les últimes dècades, amb quinze àlbums al seu actiu, el darrer de fa ben poc. Tots dos es van conèixer arran d’un espectacle per a estudiants del cantautor de Terrassa. Ara, s’han llançat a l’aventura d’unir temàticament els versos d’Estellés, un dels poetes valencians més internacionals, amb unes quantes de les millors cançons de Pujadó. El resultat és “Dos entre tants: el verí d’Estellés”, un espectacle tan aparentment senzill com profund i intens: la veu d’Olga dient els versos del poeta de Burjassot, acompanyada per la guitarra de Pujadó, s’alterna amb la veu del cantant fins que al final resulta difícil destriar on acaben els versos de l’un i on comencen els de l’altre. Ho comprovarem divendres, a Vila-real. I esteu tots convidats.

Una operació cosmètica

2011-01-28T09:22:00.000+01:00

L'acord entre el govern liberal de Rodríguez Zapatero i els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) només pot entendre's com una operació de maquillatge que no afecta el fons de les coses. Com un intent de dos organitzacions desprestigiades (per la seua tebiesa davant els primers estralls de la crisi, per la seua indefinició davant d'un govern que de socialista només té el nom i també per una operació calculada de la dreta econòmica i mediàtica) i un govern que necessita gestos que el reconcilien (però encara és possible després de tot el que ha plogut?) amb una part, si més no, del seu electorat d'esquerres. Els sindicats necessiten donar mostres que segueixen amb vida i Zapatero necessita el vots que li han fugit per l'esquerra per a recuperar l'avantatge que li trau Mariano Rajoy en els sondejos.

L'acord, però, no afecta al moll de l'os de la qüestió. Perquè a la fi ens jubilarem més tard i en pitjors condicions. De manera que els bancs podran ampliar el seu negoci de plans de pensions, que era l'objectiu últim. I aquesta és la clau de volta de tot l'assumpte: que el sistema de pensions públiques no està de cap manera en perill; que, posats que ho estiguera, n'hi ha un ample ventall de possibilitats per mantenir-ne la viabilitat, i no totes carreguen el pes de la reforma sobre les esquenes més dèbils; que la reforma de Zapatero, doncs, va en la línia de les darreres mesures que ha pres: privatitzar com més va més les tanques de seguretat de l'Estat del Benestar. I no em serveix l'excusa que l'obliguen el Banc d'Europa, Angela Merkel o el Fons Monetari Internacional. Al capdavall, abans que trair la confiança dels electors, d'anar en contra d'aquells que t'han conferit la potestat de governar, hi ha sempre una eixida més digna i honesta: la dimissió. I qui no la practica, assumeix sencera la culpa.

Subsòl al teatre (Principal d'Alcoi)

2011-01-27T09:07:00.000+01:00

En aquest llarg viatge ple de sorpreses en què s'ha convertit Subsòl, avui ens espera una estació molt singular: Alcoi. I no sols pel caràcter i la història de la ciutat que ens acollirà, sinó també perquè els amics de La Dependent, la companyia resident del Teatre Principal d'Alcoi, ens van convidar a fer-hi una presentació que, des del primer moment, ja era ben singular. El cas és que he protagonitzat i assistit a moltes presentacions, però la de demà té un sabor peculiar perquè hem intentat convertir-la en una mena d'espectacle narrativo-musical. L'espai, efectivament, ha condicionat el caràcter de la presentació, que en un lloc tan acollidor i emblemàtic com un teatre no podia tindre el mateix to que les que fem a les llibreries. Així doncs, sobre l'escenari hi haurà set autors esdevinguts (més o menys) actors, un actor (Ximo Llorens) convertit en narrador i un grup de músics, l'Eva Dénia Trio, que embolcallarà de musica francesa aquesta nova parada d'un viatge que va començar al metro de París. No us explique més que la gràcia està a descobrir-ho. Demà, a les 20 hores, al Teatre Principal d'Alcoi. Esteu convidats.

El primer és el primer

2011-01-24T09:22:00.000+01:00

El Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs ha publicat, com fa cada any, un estudi sobre la despesa militar espanyola (La veritat de la despesa militar espanyola: despesa i R + D militar en temps de crisi). L'estudi, elaborat per Pere Ortega i Xavier Bohigas ofereix xifres i explicacions sobre els diferents conceptes d'una despesa que l'Estat espanyol, per tal de fer-la més digerible, camufla en partides de ministeris diferents al de Defensa.
Una primera conclusió que se'n desprén és que el govern de Rodríguez Zapatero prioritza la despesa i l'R + D militar per damunt de la sanitat o l'educació. I una altra, ben il·lustrativa, és que amb les inversions militars de l'any 2011 (2.006 milions d’euros) es podrien pagar 421.910 pensions mínimes durant un any. Però, a l'hora de posar la tisora, el govern socialista (?) -i qualsevol dels partits que té encara més a la dreta no ho hauria fet diferent- ha preferit carregar el pes de la crisi a les esquenes dels treballadors i els pensionistes que no llimar els beneficis de la lucrativa indústria armamentística i l'aparell militar correlatiu. Que ja se sap que els senyors de la guerra, com els senyors dels bancs, porten molt malament això d'estrényer-se la corretja. I podrien enutjar-se.

La lògica

2011-01-18T12:10:00.000+01:00

Hem comprovat massa vegades que el poder, en general, llima les aspiracions progressistes (si existien abans) de la majoria d'aquells que arriben a ostentar-lo. A l'Estat espanyol, a més, l'exercici del poder esmola qualsevol signe de tolerància nacional, de comprensió de la pluralitat. Dèiem fa algunes setmanes, que Zapatero va arribar al poder com a adalid de l'Espanya plural i l'altre dia, a través del Financial Times, vam saber que ha caigut pres de les mateixes veleïtats centralistes i demagògiques de sempre. I que amenaça, com altres havien amenaçat abans i, de tant en tant, també dut a la pràctica, de retallar això que en diuen l'Estat de les Autonomies. L'excusa és el dèficit públic que Zapatero, com Aznar, atribueix al balafiament dels governs autònoms. Llàstima que, com explicava Vicent Partal, tal afirmació no siga certa. Bé, dic llàstima i no ho hauria de dir, perquè en el fons, es tracta només d'una excusa (i mai no els ha importat la falsedat de les excuses que empren) per a dur a terme l'objectiu únic i permanent de tots els centralistes: l'eliminació de la diversitat.

El problema és que no admeten el seu propi raonament. Segons ells, el dèficit de les autonomies hauria de contrarestar-se amb la retallada de les competències d'uns governs autònoms incapaços de gestionar com cal els cabals públics; segons aquesta lògica, per tant, el balafiament que du a terme el poder central -veritable culpable del dèficit- hauria de ser corregit amb una disminució de les competències de l'Estat central. Però sospite que la lògica no és el seu punt més fort.

En dos llocs alhora

2011-01-14T09:02:00.000+01:00

Avui és un dia d'aquells en què t'agradaria posseir el do de la ubiqüitat. Ser-hi, a la mateixa hora, en dos llocs diferents. Després de dinar, enfilaré cap a Sueca amb pessigolles a la panxa. Avui, presentem Subsòl a la Biblioteca Suecana, al carrer de Sant Josep, a tocar de la casa on va viure Joan Fuster. El marc imposa, ja us ho podeu imaginar. Però confie que l'energia positiva que ens trobarem i el caliu dels companys farà que aquesta parada, una més d'un llarg periple que portem, siga d'aquelles que deixen petja. De fet, serem al poble de Manuel Baixauli i segur que ens trobarem com a casa.

A diferència d'altres llocs, on les presentacions han consistit en un diàleg entre tres dels components d'Unai Siset que, a poc a poc, intentàvem escampar al públic, de manera que sovint acabàvem establint una tertúlia d'allò més fructífera, a diferència, dic, del que hem fet fins ara, a Sueca farem tres intervencions -una Manuel Baixauli, una Esperança Camps i una servidor- i després obrirem la tertúlia que ja és costum a Ca Fuster (així s'anomenen, les Tertúlies de Ca Fuster). En la meua intervenció, faré una reflexió sobre l'ofici d'escriure en relació a Subsòl i certs prejudicis que la meua participació en el projecte ha subvertit. Espere que us agrade, si decidiu acompanyar-nos.

Deia que m'agradaria estar a dos llocs a un temps, avui, perquè a Vila-real, els Socarrats commemorem el 305 aniversari de l'incendi de Vila-real per les tropes borbòniques, quan la guerra de Successió (podeu llegir la notícia a Vilaweb). Ho fem cada any, però enguany és una mica especial perquè l'amic Vicent Cerdà presentarà també el seu llibre "Dies d'incertesa", una peça teatral precisament sobre aquests fets per a la qual em va demanar un pròleg.

Atrapat per un llibre

2011-01-11T08:52:00.010+01:00

És un llibre d'aquells que agafes perquè els tens a mà, en aquell moment, perquè es creuen davant teu inesperadament, però sense haver fet un propòsit anterior de llegir-lo. L'agafes, doncs, amb una certa prevenció, qui sap si per omplir només una estona, com si fóra un intrús que s'ha colat en un lloc on no havia de ser-hi. I obres les fulles i comences a llegir. Sense massa convicció, potser. Conscient que aquell serà un amor efímer. I la cosa no comença bé, perquè allà diu que, malgrat el que puga semblar a primera vista, tot i que el seu autor siga més conegut per altres mèrits que no pas el literari, aquell que tens a les mans no sols és un llibre testimonial, amb informació precisa (i de primera mà) sobre un personatge que fascina molta gent (i que a mi m'ha atret des de fa molts anys, és cert), sinó que aquells textos tenen també una elevada qualitat literària. I no va bé perquè comences a covar sospites, més que res perquè et ve al cap la màxima romana sobre les excuses que ningú no demana. Bufes, doncs, i ratifiques la convicció que et durarà poc a les mans. I arribes a les primeres fulles, més enllà del pròleg del traductor i editor. Al text, pròpiament dit. I et trobes un ésser desemparat, confús, a estones violent. Una persona a qui ningú no comprén, orgullós i acostumat a tota mena de privacions, idealista a estones, que cerca tothora un equilibri difícil, impossible, que s'estima els seus i alhora no pot evitar de fer-los mal, de tant en tant; una persona obsedida per la religió, de primer, i després per la pintura. I vas sabent de les seues dèries i dels seus amors, dels projectes que van fracassant l'un darrere de l'altre, de la llum del Midi i de les penúries dels miners del Borinage, dels dubtes sobre el valor de la pròpia pintura, de la fam, de la misèria, dels sanatoris i de les crisis periòdiques, del seu mecenes de tota la vida, a qui van adreçades aquelles missives que vas empassant-te una darrere de l'altra. Perquè, tot i les prevencions, no pots deixar de llegir i llegir i llegir. Parle de les "Cartes a Theo", de Vincent van Gogh, que ha publicat fa no massa temps Tres i Quatre, en traducció i edició de Xavier Doménech, que n'ha triat els fragments més significatius i n'ha composat un volum de 322 pàgines absolutament recomanable. L'he tingut aquests dies entre mans i, ara que fa dies que l'he acabat, no puc desprendre-me'n.

No podia ser d'una altra manera

2011-01-07T08:20:00.000+01:00

Els números amb el cara de Fabra, premiats

Eclipsi

2011-01-04T10:40:00.000+01:00

Sempre he estat molt negat per a les coses de l'astronomia. De menut, a l'escola, recorde que van anunciar un eclipsi de sol. Parcial, com el que hem tingut avui. El mestre va fumar un vidre i, a l'hora del fenomen, ens vam anar acostant tots a la finestra. Anàvem passant-nos el vidre enfosquit i mirant la conjunció del sol i la lluna. No vaig ser capaç de distingir res. Potser el mitjà era precari, no diré que no, però altres companys afirmaven haver vist clarament el mos que la lluna li havia infligit a la circumferència esplèndida de l'estel.

Anys més tard em recorde una nit gebrada i neta a la serra d'Albarrasí. Embolicat en mantes, ataüllava el cel per distingir el cometa Halley, la cua del qual era visible a simple vista, segons deien. A aquella nit en va succeir una altra i una altra i encara un parell més. Sense gens d'èxit. L'herald de tantes calamitats com s'anunciaren va desaparèixer del cel abans que la meua perícia progressara prou per abastar-lo amb la mirada.

Conscient de les meues limitacions, aquest matí no he pres cap mesura per contemplar l'eclipsi. Devien ser les vuit i mitja, si fa no fa, quan he obert la cortina de la finestra del despatx. El sol, que ja s'enlairava per damunt dels pisos que hi ha enfront, m'ha colpit amb rotunditat els ulls nus. He tancat les parpelles, evidentment. Però he cregut vore un mos nítid a la part superior de la circumferència. Un miratge, he pensat, o una broma que m'haurà preparat el subsconscient. Durant un instant, però, he hagut de romandre amb els ulls closos, donant-li temps a què es recuperaren de la bufetada lumínica. I aleshores he vist clarament com anava formant-se, sobre el fons fosc de les parpelles tancades, una imatge rodona, tallada per dalt. Supose que podreu entendre que m'haja emocionat.

Una imatge per a un any

2010-12-31T08:59:00.001+01:00

Sembla que era ahir quan discutíem sobre les conseqüències de l'arribada d'un nou milenni i ja ens n'hem cruspit una dècada. Espere que amb profit, almenys. En fi, si les neurones aguanten l'any que ara agonitza el recordaré per una experiència ben sucosa i enriquidora: la d'haver compartit cabòries, debats i treball amb sis companys impagables: Urbà Lozano, Àlan Greus, Esperança Camps, Vicent Borràs, Manuel Baixauli i Pasqual Alapont, en rigorós ordre invers, que ja està bé. Amb ells, com sabeu, forme part del col·lectiu Unai Siset. I tots junts hem fet Subsòl, del qual també n'hem parlat molt, en aquest bloc. Si calia triar una imatge que sintetitzara tres cents seixanta-cinc dies, doncs, havia de ser aquesta. Us la deixe a sota, treballada per l'Emma Prats i Camps en forma de video.
Que 2011 siga un bon any per a tots, que, pel que es veu, no serà fàcil.

Calaix de mots

2010-12-29T11:50:00.000+01:00

És ben trist haver de pensar que probablement la pintura que faig no tindrà mai un valor.

Vincent van Gogh
Cartes a Théo, p. 225
Ed. Tres i Quatre, 2010
Traducció de Xavier Marzal

Queda clar, no?

2010-12-26T09:44:00.001+01:00

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

No ben bé una nadala

2010-12-24T10:31:00.001+01:00

No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.

Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.

Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.

Van tancant totes les portes

2010-12-23T09:44:00.000+01:00

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.

Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

París Match, Paul Weller i Subsòl

2010-12-22T09:38:00.001+01:00

L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.

Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time

I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire

Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time

Més a canvi de menys

2010-12-20T09:17:00.002+01:00

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

Enrique Morente, in memoriam

2010-12-16T23:25:00.001+01:00

Fa un temps, vaig penjar el video d'una de les cançons més commovedores que mai he escoltat. Ara, que se n'ha anat, vull deixar constància de la meua admiració pel caràcter transgressor, la passió per l'art i la profunda capacitat d'innovació del mestre Enrique Morente.

El club baixa també al Subsòl

2010-12-01T09:57:00.000+01:00

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.

Frases curioses

2010-11-26T08:18:00.002+01:00

"Vull denunciar l'estat de corrupció en què estan instal·lats els socialistes".

Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP, dimecres passat a Sevilla. Sense ruboritzar-se.