The Big Man

Llig la notícia de la mort de The Big Man, que era com coneixia tothom Clarence Clemons, el saxofonista de la E. Street Band, la banda de Bruce Springsteen, i em ve al cap aquell solo de Sherry Darling, que se'm va quedar al cap per sempre la primera vegada que vaig escoltar The River. Aquell homenàs era no sols un dels millors amics del Boss, sinó sobretot l'ànima de la banda, el músic amb millor connexió amb el públic. Sense ell, la E. Street Band ja no sonarà mai igual.

A manera d'homenatge, us deixe la versió de Badlans que la E. Street Band va fer al mític concert de New York City i una entrevista que li van fer a Rolling Stone. Descanse en pau, The Big Man.

El pes de la història

La novel·la històrica és sempre la pràctica d’un delicat equilibri. El que s’estableix, exactament, entre els dos termes del concepte: la literatura i la història. Una equació delicada de resoldre, la solució òptima de la qual, segons els cànons, exigeix que la història aporte un marc coherent i les claus per fer intel·ligible el relat, però que en cap cas aspire a prevaldre sobre la narració que se’ns explica. No pensa així Eduard Mira.

“Escacs de mort” tria, a l’hora d’escollir protagonista, una de les famílies, amb els Martorell i els Borja, més emblemàtiques de la història dels valencians: els March. Llinatges, tots ells, que no sols formen part del panteó de les nostres més il·lustres nissagues sinó que, com és bo d’entendre, han alimentat també una part gens menyspreable del patrimoni literari valencià més recent. La tria és comprensible: a l’atractiu d’aquestes famílies, s’uneix una època, el segle XV, d’esplendor del Regne de València, un moment d’expansió enllà de la mar, d’intrigues i escaramusses amb Castella i també de pugnes internes. Un brou de cultiu impagable per a ambientar un argument que resulte atractiu.

Eduard Mira centra l’atenció en Felip March, fill bastard del poeta Ausiàs i d’una dona sarracena. Una posició que li permetrà, alhora, relacionar-se amb els estaments superiors i també amb la classe baixa: una atalaia perfecta per a descriure’ns, en plenitud, aquella època. I així ho fa l’autor, que no escatima cap detall, ni de les ciutats que trepitja el protagonista, ni de les pràctiques, els rituals o les cerimònies de què és testimoni, ni de les principals activitats econòmiques o militars (si és que totes dues no són una mateixa cosa) d’aquella època. Podríem dir, doncs, que “Escacs de mort” és una immersió plena en uns llocs i un moment que pertanyen al passat, però que estan descrits amb tanta abundància de detalls (alguns d’ells certament minúsculs) que diries que encara és possible documentar-s’hi de primera mà. És cert que també hi ha un fil narratiu –uns crims, unes peces d’escacs, una voluntat d’intriga- que aspira a conduir el lector, i uns personatges prou més que interessants. I també ho és que el llenguatge que fa servir Mira resulta elegant i ben embastat, ric en arcaismes que contribuïsquen a crear l’artifici d’un llenguatge d'època, però també fluid. Malgrat tot, al capdavall, dóna la sensació que Eduard Mira se sent tan còmode en la recreació històrica que acaba reduint l’argument a un fil primíssim, gairebé insignificant. Que satura la mescla d'història i dilueix, fins al mínim possible, l'element narratiu. Una opció legítima, certament. Com legítim resulta també que el lector es plantege quin és realment l'objectiu final del text.

Publicat a Lletres Valencianes, núm. 28, tardor 2010

Són una plaga

Són una plaga que ha devastat el territori, que s'ha cruspit l'herba i els arbres i els ha substituït per mars i mars de formigó. Que, amb l'excusa del turisme, ha convertit milers de xicotets propietaris en cambrers amb cotxes de luxe que tenen pa i vi (fins i tot de primera qualitat) per al present però els fills dels quals no tindran res i hauran de fer de criats dels senyors de sempre. Que ha fet i desfet plans urbanístics al dictat dels constructors amics. Són una plaga que ha deixat les caixes de la hisenda pública completament buides, després de pagar-se festes amb cotxes velocíssims i misses públiques oficiades per antics militants del partit nazi, de concedir obres innecessàries a preus desorbitants, de fer-nos creure que vivíem en el país de les Meravelles quan, en realitat, els deutes se'ns anaven menjant. Són una plaga que ha desprestigiat els serveis públics per abaratir-ne el cost i vendre'ls a bon preu als amics i als familiars o per a anul·lar-los, si així ha convingut, i no els ha importat mai la qualitat de vida dels usuaris ni el benestar dels ciutadans, només els ha importat el benefici que podien traure. Són una plaga que no ha tingut cap escrúpol moral a desacreditar completament la democràcia, a reduir-la a un tràmit electoral que controlen a través de xarxes clientelars, lleis fetes a mida i complicitat dels mitjans amics, que són quasi tots. I han omplit sense pudor les llistes de candidats de gent amb comptes pendents amb la justícia i ens han fet creure que tots els polítics són com ells, uns aprofitats sense vergonya. Són una plaga que ha ocupat la televisió pública i l'ha convertida en un enginy odiós, en un panell publicitari permanent, en una televisió plena de noticiaris de ficció, en un exemple immillorable de la manca de pluralitat i vocació de servei públic. Però no n'han tingut prou i han comprat les voluntats de la major part dels mitjans de comunicació del país a base de publicitat institucional i concessions de llicències per a ràdio i televisió, que ara vomiten més publicitat infame, més ideologia feixista, més intolerància. I han tallat el senyal televisiu de l'únic mitjà que emetia en la llengua del país i l'han deixat a les fosques, sense notícies del que passa al carrer, presoners del missatger únic que parla per ells i repeteix i repeteix les consignes. Són una plaga que ara s'ha concentrat en l'escola i volen fer-la saltar pels aires, carregant-se les línies en valencià sense cap aval pedagògic, només perquè funcionaven bé, tot i el seu boicot permanent, i eren un exemple de dignitat i eficàcia; les volen suprimier perquè no suporten la pluralitat i volen imposar (amb l'excusa d'un cosmopolitisme que no es creu ningú) encara més la submissió del català, la progressiva substitució pel castellà en tots els àmbits. I no els importa ni la llibertat d'elecció dels pares que tan pregonen (però només cap a una banda) ni la qualitat de l'ensenyament ni res que no siguen els seus espuris interessos. Són una plaga que s'ha proposat arruinar el país i vendre'l a bocins o esmicolar-lo i oferir-lo, reduït per fi a no res, per a major glòria d'Espanya. Són una plaga.

Revista de premsa: la literatura i la història

"En la història trobes números. En un llibre de literatura trobes cares. I les cares són més difícils d'oblidar que les dades".

Varujan Vosganian a Braulio Garcia Jaén (Público, 6/6/11)

Una derrota conjuntural?

Tothom busca causes a la davallada socialista. Tothom excepte ells mateixos, que miren els índexs d’atur i dedueixen que era inevitable, la desfeta. Que la culpa no és dels candidats insulsos o de la falta d’un missatge clar i diferent o de la incapacitat d’il·lusionar ningú, ni tan sols els militants. La culpa és de la crisi, és clar. Només de la crisi.

Els analistes, però, han anat més lluny. I han parlat d’una escassa implantació social del socialisme valencià, de la manca de lligams amb determinats sectors de l’esquerra, dels colps de timó que han donat en relació al valencianisme polític, de la nul·la capacitat d’autocrítica que han demostrat els darrers anys, de les baralles internes, del sucursalisme respecte de Madrid... I, és clar, s’ha al·ludit també al mal que han fet les polítiques recents de Zapatero. I tot això és cert i ha influït en la sagnia socialista, no hi ha dubte. Però, si només fóra això, si les causes de la davallada foren només aquestes, la cosa tindria remei. Difícil i treballós, si voleu, però remei. Hi hauria prou a trepitjar amb convicció el carrer, a renovar relacions amb els sectors més proclius, a bufar les brases de la vella tradició valencianista dels socialistes autòctons, a fer el cor fort i admetre que no s’han fet les coses bé, a signar la pau entre famílies i mirar d’atraure nous militants, a renovar de veritat el partit i fer un esforç de coherència, a esperar que Zapatero desaparega finalment d’escena i que la dreta comence a gestionar la crisi. Però, i si no fóra així? I si la crisi dels socialistes no fóra conjuntural? I si, simplement, haguera passat el seu cicle històric?

Fem una mica d’història. La socialdemocràcia va nàixer amb la intenció de promoure reformes que milloraren la situació dels treballadors sense qüestionar, si més no a curt termini, el sistema capitalista. L’auge industrial europeu va alimentar l’aparició de grans masses d’obrers que van confiar en els socialdemòcrates per aconseguir unes condicions de treball (i de vida) més favorables. Després de la Segona Guerra Mundial, l'existència de la URSS i el model alternatiu que suposava, va propiciar que el capitalisme adoptara una cara més amable: l’Estat del Benestar, una via auspiciada, en bona part, per la socialdemocràcia. Però, durant les darreres dècades –i sobretot arran la caiguda del Mur de Berlín i l’esmicolament de l’espill comunista-, els socialistes han compaginat, arreu d’Europa, una retòrica progressista, acompanyada de certs avanços en matèria social, i una política econòmica cada volta més conservadora. Així, durant les darreres dècades de creixement econòmic, aquesta duplicitat els ha permés mantenir el vot de certs àmbits obrers i d’una part de les classes mitjanes que encara mantenien vives, si més no, les engrunes o el record d’un pensament d’esquerres. O que, simplement, veien en els socialistes l’únic partit que podia oposar-se a la dreta. Però la crisi econòmica ha devastat aquestes classes socials i, precisament en el moment en què necessitaven més protecció, ha obligat els socialistes a triar. A escollir entre defensar els seus votants naturals amb polítiques econòmiques realment d’esquerres o fer cas als poders fàctics i començar a desmuntar l’Estat del Benestar. I han escollir la segona opció.
La genuflexió de Zapatero davant dels mercats ha suposat l'escenificació del final del somni. La caiguda de l’última màscara que amagava que el socialisme ha deixat de ser útil. Que ja fa massa temps que no representa aquells a qui diu representar. La sensació d’estafa col·lectiva (que ha derivat, a la fi, en les acampades de maig) és tan general i profunda que els resultarà molt difícil recuperar la credibilitat, als socialistes. Paral·lelament, l’eclosió d’una esquerra nova, amb idees més fresques, un major domini de les noves tecnologies, lligada sense rèmores a l’ecologisme, més participativa, amenaça per primera volta en molt de temps la primacia socialista en el camp de l’esquerra. Al País Valencià, de forma clara; però també en altres llocs d’Europa.
Així les coses, el dubte no és sobrer. La socialdemocràcia europea –i encara més el socialisme valencià- necessita refundar-se. Tornar a nàixer de les cendres en què l’ha precipitat la seua excessiva incardinació en els mecanismes del poder, la conversió dels seus quadres en funcionaris privilegiats de la gran maquinària capitalista, el distanciament dels seus votants naturals. El problema és si les elits socialistes estan capacitades per assumir el repte. Un repte que, entre altres coses, significa que s’han de fer el hara-kiri. Deixar pas a cares (i idees) noves que potser ni tan sols saben on cal anar a buscar. Sincerament, no veig clar que siga possible.
En la mesura en què la crisi s’aguditze o s’allargue (i em sembla que passaran les dues coses), la nuesa dels socialistes quedarà més i més en evidència. Si la nova esquerra emergent (la valenciana i també els brots que ja es detecten a Europa) és capaç de no perdre frescor, de mantindre la coherència i seguir il·lusionant els votants, d’oposar-se a les mesures regressives que encara vindran sense les hipoteques que arrosseguen els socialistes, la refundació dels vells partits socialdemòcrates resultarà més i més complicada. Tan complicada que no descarte que acaben per seguir les passes dels seus antics companys comunistes. Tan vius abans de la caiguda del Mur de Berlín i tan anacrònics ara.

Article publicat a Valencians pel Canvi (3/6/11)

Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ

La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!

Si vols adherir-te, punxa ací. Jo ja ho he fet.