Un diagnòstic implacable

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç". Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d'una lectura prèvia d'una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l'exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.
Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l'objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d'Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se'n sortirà. L'una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l'altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s'acomplirà amb precisió mil·limètrica.
Yates és un narrador despietat, que no es permet concessions, que ofega lentament els personatges fins que no poden més. Protagonistes i secundaris, doncs, es veuen abocats a una espiral de degradació que, al capdavall, ens mostrarà que l'ésser humà és infeliç per naturalesa i que no hi ha cap possibilitat d'escapar d'aquesta condemnna. Així ho creu Yates, almenys. I la sentència pesa tant sobre les dues germanes protagonistes com sobre la rica (en tots els sentits possibles) galeria de secundaris: sobre el pare de les germanes, potser l'únic personatge de tota la novel·la que viu amb els peus a terra, però que no deixa de ser un miserable; sobre la mare, amb qui Yates s'acarnissa ja des del nom (les filles li diuen la Pookie), preocupada només per les aparences, i que acabarà oblidada i alcohòlica; i així bona part dels amants d'Emily, homes que arrosseguen la seua frustració i no poden desempallegar-se'n. Les peripècies dels personatges recorden alguns trets de la biografia de Yates, de manera que no cal descartar que la literatura, per a l'autor americà, fóra el pou on tancar els propis fantasmes.
Siga com siga, Yates és un mestre del detall i, malgrat això, de l'agilitat narrativa i de l'el·lipsi. No es pot contar d'una altra manera la història de dues vides. Però, a diferència de precedents com Poe, un mestre en la creació d'atmosferes opressives que inevitablement preludien la tragèdia final, Yates defuig aquesta manera de fer i opta per l'acumulació de detalls banals. Això no impedeix, però, que la tragèdia esclate. Però ho fa quan ningú no ho espera. A partir d'una conversa insubstancial o d'un detall mínim. Com ocorre, en realitat, a la vida. I aleshores el lector sent la punyada a l'estómac i pensa, ara sí, que tot encaixa i que la tragèdia, tot i que potser no se n'havia adonat, era igualment inevitable.
Les germanes Grimes és una obra mestra, no sé si a l'alçada de Revolutionary Road (que a mi em va agradar més), però en tot cas una obra mestra sobre les aparences i la banalitat, sobre les metes que no condueixen enlloc i sobre la buidor que hem fet servir com a fonaments de la nostra societat. Un text d'aparença lleugera, que es llegeix amb una facilitat estranya, però que amaga càrregues de profunditats que esclaten quan menys t'ho esperen. I et remouen l'estómac. Imprescindible.

Dades noves per a la pròpia biografia

Mai no és tard per a descobrir dades noves. El que sorprén és que les novetats tinguen a vore amb la teua pròpia biografia. Tafanejant per la Xarxa, vaig descobrir l'altre dia una novel·la meua que no sabia que havia escrit (La tasca de la Madriguera de la Luna), un premi que ignorava que m'havien concedit (el Trasto de narrativa, que supose que premia els escriptors maldestres i descurats) i un passatemps al qual no sabia que era aficionat: el cultiu de guions de televisió i cinema. A l'hortet de casa, supose.

Dylan, 70 aniversari

Sí, ja ho sé. No va tocar Blowin' in the wind a la Xina i sovint ha entrat en contradiccions o s'ha fet un embolic amb les religions. El que vulgueu, però és un dels grans. Dels més grans. I ha escrit, entre moltes altres, una de les millors cançons de la història del rock. Aquesta.

Avui fa 70 anyets mister Bob Dylan. Felicitats!

Like a Rolling Stone from Brianne Bowers on Vimeo.

Al punt de mira

Aquesta vesprada, a la llibreria Babel de Castelló (19h) presentaré “Al punt de mira”, una novel·la del meu amic Pep Castellano que és negra per dins i negra per fora. No és la primera incursió que fa Pep en el gènere, ja ho sabeu els que el seguiu. Per tant, amb aquesta definició ja podeu començar a sospitar, i mai millor dit, que quan us poseu a llegir us trobareu un cadàver a les primeres pàgines, un investigador, uns quants sospitosos i molta, molta intriga. Això és el que podríem pensar d’entrada, però la cosa no va del tot així. És cert que hi ha sang i que hi ha intriga, però Pep ha intentat jugar amb els elements característics del gènere alhora que els forçava una mica, a vore que n’eixia. I el resultat, ja us ho avance, és una novel·la àgil, molt àgil, que ens explica el cas d’una flautista que ha desaparegut deixant rastres de sang al seu apartament, en el qual es troba també una bala que ha disparat el fusell d’un veí amb el qual mantenia contactes la víctima. Aquest és un home enigmàtic que no explica mai les coses del dret, una actitud que posa alerta l’advocada que li ha tocat en el torn d’ofici, de nom Marta Arrufat, la qual anirà investigant tots els detalls del cas, interrogant sospitosos i mantenint un pols amb el fiscal, un fatxenda que només busca ascendir en l’escala professional però que no creu en la justícia. De la mà de Marta, doncs, anirem descobrint a poc a poc que les aparences enganyen, que res no és el que sembla o potser sí que ho és i som nosaltres els que anem per on no toca.

Revista de premsa: The New York Times parla de Camps

The New York Times parla de Camps (Mr. Camps, en diuen ells) i, és clar, no ho fa en els termes en què ho fa habitualment Canal Nou. Com són, aquestos rojos comunistes del NYT!!!

El Pont fa fira a Vila-real

Poetes i narradors d’El Pont Cooperativa de Lletres oferiran dissabte 21 de maig una lectura de proses i versos en el Mercat del Llibre de Vila-real, dins la carpa situada en la plaça Major. L’espectacle començarà a les 20 hores i s’emmarca en el seguit d’actes que l’associació literària castellonenca, constituïda fa pocs mesos, ha preparat a l’objecte de presentar-se en societat.
En l’acte, participaran (a banda de servidor, que presentarà l'acte) els escriptors Antoni Pitarch, Jordi Colonques, Manel Pitarch, Vicent Pallarés, Mònica Meló, Vicent J. Almela, Joan Pla, Josep Lluís Abad i Nel·lo Navarro. «Literatura en veu alta» té com a finalitat, entre d’altres, fomentar els vincles entre escriptors i públic lector. És per això mateix que aquesta jornada firaire d’El Pont com a grup literari duu per lema «Descobreix els nostres autors»
El Pont Cooperativa de Lletres, com sabeu, és una entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de La Plana, l’Alcalatén, El Maestrat i Els Ports, amb l’objectiu de difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori

La importància d'una bona traducció

Aquest és un llibre que, des del mateix títol, posa en evidència la dificultat del treball del traductor. A The importance of being Earnest Òscar Wilde juga amb la identitat sonora de dos mots, Ernest i earnest, que corresponen, respectivament, al nostre nom propi Ernest i a un adjectiu que es podria traduir com "seriós" o "sincer". Tot i que hi ha hagut altres solucions (Honesto, Severo), en castellà sovint ens l'han presentada com La importancia de llamarse Ernesto, amb la qual cosa es perdia tota la gràcia del títol i fins i tot bona part dels lligams amb el text. D'ací la gran troballa de Jaume Melendres, el qual va optar, en la versió en català que va fer de l'obra en 1981, per traduir aquesta comèdia d'Òscar Wilde com La importància de ser Frank, una solució que reflecteix amb notable fidelitat les intencions de l'autor. Per això, amb bon criteri, Jaume Auferil ha optat per mantenir-la en aquesta nova versió que acaba de publicar Tres i Quatre.

La importància de ser Frank és una de les millors comèdies d'un autor genial. I, per comprovar-ho, només cal començar a llegir. És impossible, no quedar atrapat pel text després d'haver assistit a la conversa que mantenen Algernon i John, dos dels protagonistes. Un diàleg incissiu i estimulant, traçant amb la intel·ligència d'un escriptor irrepetible. Aquesta escena és l'inici d'una comèdia d'aquelles on tot s'embolica i s'embolica, on cada personatge entén les paraules que es pronuncien segons la informació de què disposa i, per tant, els equívocs són freqüents i provoquen situacions hilarants. Però més enllà de les habilitats retòriques i dramàtiques que ens mostra sense fre, més enllà de l'enginy i l'humor que impregna aquesta obra des del principi a la fi, Òscar Wilde planteja temes de major abast: la dualitat entre la vida al camp i a la ciutat, els perills d'una vida massa superficial, sense més ancoratge que l'oci i l'aparença, la importància de l'amor i de l'amistat, la dificultat per controlar les nostres vides, els problemes d'identitat... La importància de ser Frank és allò que en diem un clàssic. Una obra plenament actual que traspassa les èpoques i ens burxa amb interrogants plenament vigents, amb personatges irrepetibles i rèpliques absolutament genials. Una lectura divertidíssima que no us hauríeu de perdre.

Al Tall: Romanç contra Camps

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una cita, avui

Aquesta vesprada, a les 19.00h, farem el lliurament del premi Maig de narrativa breu, que organitzem la gent de El Guitarró, a Vila-real i que, de broma de broma, enguany fa quinze anys. L'acte estrena ubicació ja que hem canviat l'espai entranyable del teatre Els XIII per l'amplitud de la plaça Major en un intent de traure la literatura al carrer i integrar-la, encara més, en les festes que comencen avui. Però, tot i que el detall em sembla important, el que de veritat compta és la competició literària, que enguany ha estat realment disputada. Recorde poques edicions amb un grau de qualitat tan gran com la d'enguany. La qual cosa, és clar, t'omple de satisfacció perquè vol dir que molta gent amb un cert nivell de compromís literari s'interessa pel guardó que organitzem. Però també et queda a la gola el regust amarg d'haver de deixar sense reconeixement algunes narracions que s'ho mereixien quasi tant com les dues que aquesta vesprada s'afegiran al palmarés. És la paradoxa del jurat, si voleu dir-ho així.
L'acte serà, com sempre, molt senzill: unes paraules (poques) d'introducció per emmarcar els veritables protagonistes, que són les persones que signen els relats que ha triat el jurat. I després, per acabar, una mica de música a càrrec de Sac de sons. Si volteu per la Vila, ja ho sabeu: teniu una cita.

De viatge pel nord

De tant en tant et cauen a les mans llibres singulars, com aquest Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Tres i Quatre) de Mary Wollstonecraft (1759-1797), en versió d'Òscar Sabata. L'autora britànica va destacar, en un món -pensem-ho- estrictament mascul·lí- per la seua vàlua literària i també pels seus treballs filosòfics, fins al punt que se la considera com una avançada al seu temps i una pionera en la lluita pels drets de les dones, sobre la situació de les quals va reflexionar a bastament. Malgrat tots aquests mèrits, però, potser se la coneix més per la W. que portava en el nom una altra escriptora: Mary W. Shelley, la cèlebre autora de Frankenstein. Perquè, efectivament, la senyora Shelley es feia dir Mary Wollstonecraft Shelley en honor de la seua mare, la qual, a més va morir en infantar-la.

Dit això, les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca no enganyen ningú sobre la seua naturalesa: són, efectivament, les missives que Mary Wollstonecraft envia a Gilbert Imlay, un capità i home de negocis nord-americà, de qui figurava registrada com a esposa encara que no es van arribar mai a casar. Una relació plena de daltabaixos, després d'un dels quals l'autora britànica intentà sucidar-se. Imlay, però, aconseguí d'evitar-ho i li proposà d'anar-se'n un temps als països escandinaus, en companyia de la seua filla Fanny i d'una criada, per mirar de resoldre alguns dels tèrbols negocis en què estava ficat. Potser per complaure'l (Imlay havia amenaçat d'abandonar-la), va acceptar. I ja de camí no va deixar d'escriure-li -sense citar-lo-. Una série de cartes que són, al temps, un llibre de viatges més que notable.

Mary Wollstonecraft, però, no fa mai referència al veritable objecte del seu periple. I, tot i el destinatari  de les missives, tampoc no esmenta cap informació relativa al món dels negocis. Ben al contrari, el contingut de les cartes està ple de referències paisatgístiques, de notícies sobre l'organització econòmica i la manera de viure de suecs, danesos i noruecs, sobre els costums més peculiars que observa i algun comentari escadusser sobre les passejades de l'autora, les dificultats de la comunicació o la gent que s'hi anava trobant. Tot adobat amb reflexions sobre el concepte de progrés (que segons Wollstonecraft és el principal factor per escapar de la misèria econòmica, però també intel·lectual) i la condició humana, sobre el paper de les dones en l'organització social i una preocupació constant per la pobresa que observa i les diferents formes de posar-hi remei. En general, i tot i l'escassa varietat de temes que aborda, la reiteració de determinades idees i el desordre amb què, en ocasions, acumula la informació, el text fa de bon llegir, incita a reflexionar sobre algunes de les qüestions que planteja i ens proporciona l'ocasió de capbussar-nos de ple, de la mà d'una guia més que eficient, en una societat, la dels països escandinaus, que en aquell moment està ben lluny de ser el paradigma dels avanços socials que havia d'esdevindre amb el pas del temps.