divendres, 25 de març de 2011

Víctima del seu personatge



L'actitud de Francisco Camps, dimarts passat a Castelló (tal com es veu al video), és una de les demostracions més evidents que el president de la Generalitat s'ha convertit en víctima de la seua pròpia espiral de megalomania. Els gestos de rufià amb què es va adreçar als manifestants -i que em van recordar Cristiano Ronaldo al Manzanares-, desafiant-los des de darrere del cordó policial, la invitació als fotògrafs per a què l'immortalitzaren com si fóra un heroi davant  de les forces del mal, la mitja rialleta postissa que es perpetua al seu rostre ja no són sinó una màscara del personatge en què s'ha convertit. Algú que ha perdut el sentit de la realitat i es creu que sura per damunt del bé i del mal. Inmune a la crítica.
És evident que, amb aquest posat, Camps volia llançar un missatge inequívoc: crideu, crideu tant com vulgueu que a maig tornaré a guanyar les eleccions i seguiré fent allò que em rote. Això podríem fer, que no les guanyara! Per assegurar-se la victòria, de fet, el PP compta amb un sistema electoral trampós, que, a base d'atorgar majories parlamentàries que no es corresponen amb la representació social, ha laminat l'estructura política del País Valencià, ha dificultat la gestació d'alternatives polítiques, ha accentuat les contradiccions dels partits opositors i ha acabat per desmotivar l'electorat més crític i per estendre una mena de resignació consentida entre els indiferents. Sobre aquesta base, el PP ha anat bastint el seu predomini electoral. I, després, ha utilitzat les diferents majories absolutes per anar buidant de contingut la democràcia fins a deixar-la reduïda a una carcassa sense a penes contingut i en el subsòl de la qual han proliferat la censura, els atacs a la llibertat d'expressió, les coaccions, el nepotisme i la corrupció. Per als actuals governants valencians la democràcia es redueix a les cites electorals, un tràmit enutjós però necessari, si es volen mantenir les formes. Unes eleccions que cal guanyar com siga per a perpetuar la farsa.
Per aconseguir-ho, s'han ocupat de crear, des del poder, una amplíssima xarxa de clientelisme (pagada generosament amb contractes, subvencions... amb diners públics, en definitiva) que els assegure una plataforma sòlida de vots.  Però no és prou. A més, han posat en marxa un potentíssim aparell propagandístic que s'ocupa d'esbandir les bondats del govern de Camps. El mascaró de proa d'aquest aparell, ja ho sabeu, és la televisió valenciana, ara reconvertida en un publireportatge permanent en favor del govern de la Generalitat, però hi ha també els canals de TDT que han concedit en exclusiva a les emissores amigues, la persecució de les veus discrepants o alternatives (la televisió de Gandia, TV3...)  i la submissió bovina de bona part de la resta de mitjans de comunicació del país, pagada amb publicitat institucional. Així les coses, els missatges favorables a Camps flueixen de manera constant, amb la intenció de fer veure que el país que governa és un món idílic. Sense problemes. O, en tot cas, només amb els problemes que ens generen aquells que odien els valencians, siguen de dins (catalanistes) o siguen de fora (socialistes). Perquè si, malgrat tot, s'obre qualsevol escletxa en el discurs monolític, el PP no té escrúpols a explotar certs filons com l'anticatalanisme, el víctimisme o la demonització del cap de govern espanyol i el seu partit. Unes polèmiques que alimenta sempre que cal una cortina de fum. Així les coses, l'expressió -que no sé qui va fer servir- que el PP renovaria la majoria absoluta tant si presenta com a cap de llista l'actual president de la Generalitat com si presenta una rajola cobra un sentit ple. I tràgic.
Així les coses, Camps està tan convençut del seu poder absolut que es permet gestos com el de dimarts a Castelló. Maneres que retraten quina mena de governant és: un mandatari prepotent, incapaç d'acceptar la crítica, hostil al diàleg i que, lluny de sentir-se president de tots els valencians, governa en contra d'una part del poble que representa. Un president indigne i malalt que ha perdut fins i tot les formes.

dimecres, 23 de març de 2011

Alta muntanya

Fa molt de temps que vaig descobrir Erri de Luca. Crec que va ser a través de Montedidio, que ves a saber com em va arribar a les mans. Després, he llegit alguna cosa més. Poc, val a dir. Perquè De Luca no és un d'aquells autors que arrossegue masses i, és clar, no n'abunden les traduccions: un parell a Tres i Quatre, un parell a La Magrana, una a Empúries... Ara s'hi afegeix Bromera amb un relat molt curt, El pes de la papallona. És, com dic, una narració molt breu: una novel·la curta, un conte llarg? Tan curta que el volum es completa amb un relat d'un aire semblant. Tots dos resulten curiosos ni que siga perquè fugen d'alguns dels llocs més habituals de la narrativa de De Luca: els carrers de Nàpols, la brutícia i la roba estesa als balcons, les indagacions sobre l'interior de l'ànima humana. En aquesta ocasió, com dic, De Luca s'allunya dels fums de la ciutat i ens acosta a una de les seues passions: la muntanya. Perquè, efectivament, De Luca és un apassionat de l'alpinisme.
El pes de la papallona, doncs, sorprendrà els habituals de la prosa de De Luca. I no tant perquè hi empre un llenguatge poètic, que no és tampoc estrany en altres llibres de l'autor italià, sinó perquè hi trobaran paisatges d'aquells inabastables, feréstecs, verges, i sobretot pel tema que l'obra planteja: la lluita èpica entre el rei dels isards, un mascle que ha dominat el seu grup durant anys i anys, sense rival possible, i el caçador que l'ha estat empaitant en va durant tot aquest temps i que vol afegir el trofeu més desitjat al seu palmarés. Una lluita crepuscular perquè es planteja quan l'animal ja intueix que prompte li arribarà el relleu i quan el caçador sap que li queden poques oportunitats de cobrar la peça que més anhela perquè, ell també, s'ha fet vell. Un duel -i, doncs, una narració- que es plantegen en uns termes més simbòlics que reals, més morals que realistes. Una lectura que et du al cap textos com Moby Dick o La crida del bosc  i que espere que siga només un preludi d'una traducció més sistemàtica d'un autor a qui no em cansaré de recomanar.

dijous, 17 de març de 2011

Les regles canvien

Em sembla de la major importància el dictamen del Tribunal d'Estrasburg, que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'Estat espanyol per haver-ne violat la llibertat d'expressió. I em sembla més que greu la normalitat amb què l'ha acollit la classe política espanyola: com si no els apuntara a ells (i al sistema judicial que promouen, és clar). Com si qui poguera presumir de democràcia foren ells (que la van -la vam- heretar de Franco) i no la vella Europa. Com si el dictamen no fóra un indici (un més) de les moltes mancances democràtiques del sistema que va nàixer de la (modèlica?) Transició que ara la ministra Trinidad Jiménez vol exportar als països del nord d'Àfrica (Déu els en guard!). Una Transició, ja ho sabem, que, entre oblits i mancances, va establir un pacte d'impunitat al voltant -entre altres coses- del rei d'Espanya. Un pacte (i una impunitat) que encara mantenen polítics, jutges i mitjans de comunicació, que s'abraonen ferotges contra qualsevol intent de subvertir-lo, com ha pogut comprovar Arnaldo Otegi.
Em sembla gravíssim que les regles de joc hi siguen, però no siguen les mateixes per a tothom. Ho hem vist en el cas d'Arnaldo Otegi i d'altres dirigents abertzales i ara ho estem veient també en el cas de Sortu. Ja crida l'atenció que el partit de l'oposició li demane al del govern que no ha de permetre que Sortu es presente a les eleccions. Com si, a l'estil de qualsevol república bananera, la decisió de qui es pot presentar i qui no depenguera del poder executiu i no de la llei. Però ja sabem que a l'Estat espanyol el poder judicial i el polític van, en segons quins temes, de la mà. Malgrat que aìxò subvertisca els més elementals principis del joc democràtic.
Però, si és greu que les regles no s'apliquen igual a tothom, encara ho és més que canvien segons interesse. Perquè, de primeres, l'exigència que li plantejaven a l'esquerra abertzale per concórrer a les eleccions era que havia de condemnar la violència. Explícitament. Doncs, bé, els estatuts de Sortu la condemnen. Afirmen, explícitament, que l'única via d'actuació que consideren és la política. Que tota violència és reprobable. També la d'ETA. I la proclama no és únicament retòrica, sinó que els dirigents de Sortu l'han ratificada en relació a casos concrets: a propòsit, per exemple, de l'intent d'atemptat contra el lehendakari que vam conèixer fa quatre dies. Ja compleixen, doncs, les condicions que exigeix la llei i per tant haurien de poder concórrer a les eleccions. Doncs bé, ara l'Estat diu que no n'hi ha prou. Que tot plegat és només una argúcia. Que, encara que els estatuts diguen una cosa, segur que ells, en el fons, en pensen una altra. Que no són de fiar i per tant els en preparen alguna. És a dir, que, com no poden ilegalitzar Sortu per uns fets provats (els estatuts que han presentat), proven de fer-ho per una pressumpció. Per una idea preconcebuda. Malgrat el dret i la democràcia, si cal. Ja ho esmenarà el Tribunal d'Estrasburg, d'ací a uns anys. I, mentrestant, uns i altres hauran posat a estalvi els interessos electorals comuns. Uns interessos que són, al costat de la vella intolerància castellana, la clau final de la qüestió.

dimecres, 16 de març de 2011

Calaix de mots

A la memòria de Maria Beneyto, que ens acaba de deixar

 L'INSECTE

L'insomni de la ira, a cau d'orella,
és un insecte d'ales curtes,
un insecte de veu lletja, enfurida.
La nit que ho sent i es cansa,
volent-te defensar, et recomana
el record de la pau, l'alé de l'àngel
que sura al cap del llit,
la veu tranquil·la
de la dona que ahir et bressolava,
la música dels astres, el silenci
i la remor menuda de la pluja
al jardí que no tens. (L'insecte
es morirà en fer-se de dia
però a la nit següent tornarà a nàixer
i a oferir-te raons per a ser un ésser
a qui la vida li fa mal, i es queixa.)

Maria Beneyto
Bressoleig a l'insomni de la ira
Editorial Bromera
València, 2003

dilluns, 14 de març de 2011

Encara va pel món



De les novel·les, et comences a distanciar una mica quan les acabes. Quan les acabes del tot, vull dir, després de corregir i corregir i corregir. Però, és clar, després hi tornes perquè cal parlar-ne amb l'editor, amb el corrector, amb la gent que produeix el llibre i, una volta publicat, cal atendre periodistes, potser llegir alguna crítica -amb esperit esportiu, és clar- i sobretot escoltar els lectors que, bé en alguna presentació, bé a través de la Xarxa, te'n van parlant. D'alguna manera, sobretot si ja t'has immergit en un nou projecte, voldries distanciar-te i encara no pots. Continues tenint la novel·la molt a prop. I de fet està bé perquè així la separació es fa més gradual, menys abrupta. A poc a poc, doncs, cadascú emprén la seua drecera i, de tant en tant, només de tant en tant, te n'arriben notícies. I, com si es tractara d'un vell familiar que viu lluny, t'alegres de saber que les coses li van bé. Això és el que em va passar ahir, quan un correu de l'amic J.P. em va informar que Jesús Tibau havia penjat un comentari sobre El músic del bulevard Rossini al seu bloc. Fa ja dos anys que va rodant pel món, el músic, i ahir em va fer goig saber que encara hi ha qui l'escolta.

divendres, 11 de març de 2011

La solitud absoluta

Quan tenia 13 anys, el pare de David Vann va proposar-li d'anar amb ell a passar un any a Alaska. Va dir que no. Dues setmanes més tard, el pare es va suicidar. Durant molt de temps, David Vann no gosava reconèixer el suïcidi del pare, del qual se sentia d'alguna manera culpable, i n'atribuïa la mort a un càncer fulminant. No podia evitar de pensar què hauria passat si haguera acceptat la invitació. Per a superar aquest sentiment va recórrer a l'escriptura. Així va començara a escriure "Sukkwan Island" (Empúries), la novel·la que l'ha llançat a la fama. En ella, parteix de la situació que explicàvem abans: un pare li proposa al fill d'anar a passar un any a una illa deshabitada, inhòspita, freda. Però en aquesta ocasió el fill diu que sí.
"Sukkwan Island" és una novel·la curta, de poc més de 150 pàgines i forma part d'un conjunt de relats que s'anomena "Llegenda d'un suïcidi" que, segons diuen, no tardaran a publicar-se. De primeres, va passar desapercebuda, però una crítica elogiosa a The New York Times va llançar-la a l'èxit. L'any passat, va obtenir el premi Médicis francés a la millor novel·la estrangera.
L'obra es llegeix amb fluidesa, i els fets que ens narra ens colpeixen a la mateixa boca de l'estómac, tot i que no he estat capaç de trobar la intriga que m'anunciava la contracoberta, però ja sabem com van aquestes coses. Un dels valors que presenta és la presència del paisatge -el bosc fred, la muntanya esquerpa, la mar- que arriba a adquirir trets propis d'un personatge més. Un paisatge que, a més d'esplèndid i salvatge, contribueix -per inabastable i solitari- a crear l'atmosfera claustrofòbica que l'autor necessita per a desenvolupar la història. I per a emmarcar adequadament els fets terribles que ens narra.
Més enllà d'aquests valors, però, m'ha donat la sensació que hi ha poc a explicar. Que el fil argumental és molt prim: dos personatges, una mort, una fugida enlloc. I que està resolt de manera molt esquemàtica. Sense carregar de raons determinades actituds que, per tant, resulten un punt incomprensibles. Ben lluny -pense- de Richard Yates i la seua esplèndida Revolutionary Road, on la desfeta ens és descrita a partir de l'acumulació de detalls mínims, de converses (aparentment) intranscendents que van trenant-se i trenant-se fins donar-li sentit ple a la catàstrofe final.
Bona part de la primera part de Sukkwan Island, de fet, la conformen les descripcions inacabables dels treballs que pare i fill han de fer -acumular i conservar menjar, adequar la casa, construir certes infrastructures necessàries...- per enfrontar amb garanties d'èxit un hivern que, allà dalt a Alaska, ja podem imaginar com serà de cru. Uns treballs descrits amb meticulositat, però que no són capaços, com en l'obra de Yates, de preludiar (d'explicar) la tragèdia que s'esdevindrà. És cert que també hi ha una preocupació de l'autor per dibuixar-nos (sobretot) la personalitat temorosa, indecisa del pare, els seus rampells d'agressivitat i la seua covardia, la seua incapacitat per entendre la realitat i la seua dependència de les dones, així com l'absència d'una relació fluïda entre els dos personatges, una relació que el pare espera redreçar en la solitud de l'illa. És cert que hi ha aquesta voluntat, però no tinc clar que l'autor reïsca. La segona part és una mera relació d'una fugida enlloc.

dimarts, 8 de març de 2011

Prou!

Avui, més que mai, aquest rastre també se sent femení. I com aquest grup de dones, també diu PROU a la indignitat i a l'estultícia d'una determinada manera de governar.

dimarts, 1 de març de 2011

Demagògia, cinisme i multiplex



La consellera Paula Sánchez de León és, com sabeu, la portaveu del Consell del Molt Imputat Francisco Camps. Una portaveu, curiosament, incapaç d'expressar-se en la llengua pròpia de bona part dels ciutadans que representa (és un dir). I això ve al cas perquè, la setmana passada, va fer unes primeres declaracions sobre el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. I va dir que li semblava un tema menor, que només interessava dues mil o tres mil persones. Unes manifestacions que posaven de relleu que no són únicament les llengües que se li donen malament a la senyora portaveu: pel que demostra, també va fluixa en matemàtiques. Perquè aleshores ja eren bastant més de dues o tres mil persones les que havien fet palesa la indignació que sentien. A la demagògia que demostraven aquelles manifestacions, però, cal sumar encara un aspecte més inquietant: l'escassa consideració que li mereixen a la senyora portaveu (i, per extensió, al Consell) les minories. El fet que menyspree la voluntat d'un grapat de milers de persones, ni que siga comptades a ull, és un indici de la manera de governar de Francisco Camps: contra tots aquells que no li donen suport. I encara més: a favor dels seus. I quan dic els seus no parle exactament de la gent que els vota, ja m'enteneu.
El cas és que la manifestació multitudinària de Castelló (vegeu, a dalt, el video) els ha fet recular una mica. Així, l'altre dia el vicepresident del Consell, Vicente Rambla (supose que amb l'aire de perdonar la vida a la resta d'humans que fa servir sempre), va desmentir la portaveu quan assegurava que el govern valencià està a favor de la recepció al país del senyal de TV3. Sí, sí, com sona. I que la culpa que no es veja al País Valencià és (oi que no ho endevineu?) de Zapatero i el famós multiplex que no ens concedeix perquè ja se sap que els socialistes ens tenen mania, als valencians. Ja és una novetat que el Consell es manifeste a favor de la recepció de TV3, ni que siga per espolsar-se les puces. Però potser li convindria recordar, a l'inefable Rambla, que TV3 ja es veia sense necessitat de multiplex. I que ha estat la pressió econòmica desmesurada (propiciada per un canvi legislatiu ad hoc) que ha forçat el tancament dels repetidors. I que res no impedia negociar un multiplex al temps que es respectaven les emissions. I que dir això, ara mateix, només demostra un cinisme fora de mida.
Perquè la jugada està clara: com sabem, al Consell li interessa la polèmica al voltant de la recepció de TV3 perquè li permet estendre una cortina de fum que amague els draps bruts (i caríssims) del president i del Partit Popular relacionats amb la trama Gürtel. Però també, i no en menor grau, li permet fer pressió per aconseguir el famós tercer multiplex. Un enginy tecnològic que no sé si permetria la recepció dels canals catalans al País Valencià (sospite que la imaginació obstruccionista del Consell inventaria noves excuses per impedir-la), però sí que facilitaria la concessió de noves llicències als canals dels amiguets de l'ànima que encara no tenen l'oportunitat d'emetre els seus programes al nostre país. Uns programes que, com sabeu, tenen dues característiques bàsiques que els fan d'allò més instructius: la ideologia feixista i la llengua castellana.