dilluns, 28 de febrer de 2011

els XV Premis Maig de Narrativa Breu

De broma de broma, enguany farà quinze anys que organitzem, des de l'Associació El Guitarró, els premis Maig de Narrativa Breu. Fa unes setmanes que hem tret les bases. Us les deixe per si us ve de gust participar-hi. Recordeu que el termini d'admissió d'originals es clou el 9 d'abril.
1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA QUINZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.
2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.
3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en VALENCIÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.
4. En la primera pàgina del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat en l’obra.
5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.
6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 9 D'ABRIL DE 2011.
7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.
8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3.500 CARÀCTERS ni superior a 8.000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.
9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. Els imports esmentats són bruts, a expenses de les retencions fiscals legalment estipulades.
10. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no n’hi ha cap, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir en compte la seua procedència. En cap cas, tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.
11. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries, d’entre els treballs finalistes, per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.
12. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, en la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.
13. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no hi assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.
14. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.
15. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.
16. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.
17. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

dijous, 24 de febrer de 2011

Pa negre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de "Pa negre". L'havia llegida fa temps, potser a l'any i mig o dos anys d'haver eixit i ara l'he tornada a agafar. No recorde que la primera lectura m'emocionara tant com aquesta. El cas és que m'ha atrapat des de la primera escena, aquella en què Andreu s'enfila amb els cosins a la prunera, com si foren tres barons rampants, disposats a contemplar el món des de dalt de l'arbre, però sense renunciar a baixar a peu pla quan convinga. Des de la primera línia, com dic, ha començat a seduir-me el flux pausat, però implacable del text d'Emili Teixidor. Ja s'ha dit en més ocasions: "Pa negre" té un llenguatge prodigiós, senzill i precís, tacat de tant en tant de particularismes que l'arrelen al territori i a l'època alhora que l'enriqueixen com a artefacte purament literari. Però sobretot el text està dotat d'un ritme, d'una musicalitat que t'amara des dels primers instants, com si acabares de pujar a una barca i tancares els ulls i et deixares portar per un onatge suau, acollidor. Agombolat, doncs, per la musicalitat del text, he assistit a l'elevació d'un paisatge que és alhora geogràfic i moral, a la (re)construcció d'un món on les vexacions i les arbitrarietats, la crueltat dels vencedors sobre els vençuts arriba a formar part de tal manera de la vida quotidiana que en algun moment et sorprens acceptant tot allò com a inevitable. I ací és on rau la veritable misèria moral del règim franquista. Per això, a diferència de la (gran) pel·lícula d'Agustí Villaronga, on les exigències del mitjà requereixen de cops de puny ben contundents sobre la taula, a la novel·la de Teixidor els episodis més durs estan vernissats d'una capa de normalitat, de quotidianitat que fa por. Molta por.
Hi ha, doncs, poca trama. Si més no, aparentment. Perquè Teixidor la va construint (les va construint, perquè n'hi ha moltes ramificacions) a partir d'insinuacions, de rumors, de mitges veritats. Lentament, amb mà de mestre. Sembla que res no es mou, que el temps s'ha detingut entre la quietud del bosc i les rutines del mas. Però són només els moments anteriors a una tempesta, quan sembla que la llum s'ha detingut i el vent ja no bufa i tot sembla quiet, quan en realitat tot és a punt per desencadenar el cataclisme. I això és el que ocorre al final de la novel·la. Que la tempesta esclata amb furor i ho arrasa tot. I et quedes nu davant de la traïció i alhora l'entens i fins i tot la pots arribar a justificar. I et sents malament, molt malament perquè t'adones que també tu has entrat en la pèrfida lògica del sistema. Que la traïció no t'és aliena. Que podries assumir-la com un més dels fets quotidians que han anat desfilant davant teu. I la panxa se't remou.
M'ha interessat molt un aspecte de la novel·la. Com, en adoptar el punt de vista del xiquet, la informació li arriba (ens arriba als lectors) sempre incompleta, més a partir d'insinuacions que d'explicacions, perquè el món dels adults i el dels nens no té ponts diàfans que els enllacen, sinó que es comuniquen sempre a través de missatges incomplets. Però és curiós perquè, a mesura que avança el llibre, el lector arriba a estar convençut, malgrat la certesa que l'Andreu només té accés a una part, que ho comprén tot. I aquest, al meu parer, és un altre dels encerts de la novel·la: la capacitat de l'autor per fer-nos completament intel·ligible la trama a partir d'informacions sempre esbiaixades, sempre parcials, sempre fragmentàries.
I és curiós també d'observar l'habilitat de Teixidor per fer-nos arribar informacions a les quals, en principi, Andreu no té accés. Ho fa permetent-li de captar mitges converses, frases soltes, d'ataullar moviments que no acaba d'entendre però que el lector creu situar en un context major o a través de diferents personatges que fan el paper d'heralds: l'àvia, la Roviretes (que és la portaveu de les maledicències que circulen pel poble, no totes mancades de base) o l'avi Mosso, principalment. Una galeria personatges rica, complexa, dotada d'una penetració psicològica ben profunda malgrat que, en alguns casos, les aparicions són molt breus. Uns personatges que, a més de donar-li vida al paisatge, són peces d'un engranatge perfectament ensamblat que Teixidor mou amb perícia de mestre.
Diumenge, una volta llegit el llibre, vaig anar a vore la pel·lícula. Em va agradar. És potent, visualment rica, explica les coses amb ritme i solvència i és capaç de retratar aquesta mateixa misèria moral sense pal·liatius. I em va plaure molt anar examinant com feia servir el director la informació del llibre per adaptar-la als seus interessos. Com inclou una trama de base que no té res a veure amb Pa negre però que, segurament, li era necessària per dotar la pel·lícula de consistència. Com elimina personatges o els dota d'una personalitat fins i tot antagònica a la que els havia proporcionat Emili Teixidor. I com tot plegat, malgrat les diferències, desemboca en un missatge idèntic. En una sensació semblant. D'això es tractava, al capdavall.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Revista de premsa: sobre el tancament de TV3

Durant aquests dies, ja ho sabeu, s'han publicat molts articles als diaris, moltes entrades als blocs, comentant, valorant què significa i quines claus expliquen l'assetjament del Consell a Acció Cultural que ha acabat per obligar l'entitat a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Ací en teniu una mostra dels que més m'han interessat: Manuel S. Jardí a l'Informatiu situa la decisió en un context més ample, Pep Castellano al seu bloc ens dóna una imatge nítida, el manifest personal de Manuel Baixauli és una lúcida reflexió sobre la ignomínia, la contundència i la clarividència de Vicent Partal ens alimenta l'esperança, Toni Cucarella ens reporta els orígens de la persecució, Sònia Moll en fa una reflexió poètica i Josep Porcar ens deixa una imatge que és, alhora, fotografia, poema i cop de puny a la boca de l'estómac.

divendres, 18 de febrer de 2011

Repugnància


El PP de València, amb la complicitat passiva del PSOE de Madrid i la tebiesa i el silenci d'una part del PSPV, ha obligat Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de TV3 al País Valencià. És un dia trist per a la llibertat d'expressió.
Us convide a deixar la vostra opinió més avall, sintetitzada en un mot. Un sol mot que represente quina sensació us provoca aquest mesura. Un únic mot contra el silenci. El meu és repugnància.

dimarts, 15 de febrer de 2011

A les fosques

Instal·lats en la comoditat de les nostres llars, ens costa eixir al carrer i protestar. Fins i tot quan els governs (els ultraliberals convençuts i els ultraliberals sobrevinguts) posen en joc el nostre futur. Ens costa alçar la veu més enllà de la barra del bar i el poder es val d'això, de la nostra peresa, del meninfotisme que ens amara els membres i ens adorm les conviccions. Conscients que la realitat és la que és i no la que ens agradaria que fóra, de tant en tant veiem sorgir iniciatives de protesta per a exercir les quals no cal que ens col·loquem l'abric i la bufanda per a no passar fred. Ni que cridem fins quedar-nos afònics. Són accions, d'altra banda, ben meditades. Perquè no sols parteixen d'aquesta evidència sinó que ataquen el cor del sistema: els beneficis empresarials. Per a avui, ja ho sabreu, n'hi ha programada una d'aquestes. Una apagada general de llums i aparells elèctrics. Serà a les 22 hores, havent sopat. I durarà mitja hora. No cal dissenyar pancartes ni inventar eslògans. N'hi ha prou a prémer l'interruptor i deixar la llar a les fosques. Si molta gent segueix la protesta, afirmen els organitzadors, les empreses elèctriques notaran el forat. I potser prendran nota de l'avís i s'ho pensaran dues voltes abans de collar-nos més. És possible, no ho sé. En tot cas, el que sí que sé és que cada volta que no ens movem, en prenen nota i ens estrenyen una mica més. Així que avui, a casa, baixarem l'interruptor i deixarem volar la imaginació.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Estellés, Pujadó i Suárez

Els versos de Vicent Andrés Estellés i les cançons del cantautor de Terrassa Miquel Pujadó es fonen en l’espectacle “Dos entre tants: el verí d’Estellés” que veurem divendres que ve al Café Tertúlia L’Antic de Vila-real. Serà a les 19,30, amb entrada lliure. L'acte l'organitzem des de l’Associació Cultural Socarrats en col·laboració de la Delegació de Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans i s'inscriu dins del cicle d’actes commemoratius de la proclamació del Socarrat Major 2011.
Olga Suàrez és professora de llengua i literatura a Benicarló i membre de l’associació estellesiana Rodonorsinvictes. Miquel Pujadó, al seu torn, és un dels autors i intèrprets de cançons més sòlids i personals de les últimes dècades, amb quinze àlbums al seu actiu, el darrer de fa ben poc. Tots dos es van conèixer arran d’un espectacle per a estudiants del cantautor de Terrassa. Ara, s’han llançat a l’aventura d’unir temàticament els versos d’Estellés, un dels poetes valencians més internacionals, amb unes quantes de les millors cançons de Pujadó. El resultat és “Dos entre tants: el verí d’Estellés”, un espectacle tan aparentment senzill com profund i intens: la veu d’Olga dient els versos del poeta de Burjassot, acompanyada per la guitarra de Pujadó, s’alterna amb la veu del cantant fins que al final resulta difícil destriar on acaben els versos de l’un i on comencen els de l’altre. Ho comprovarem divendres, a Vila-real. I esteu tots convidats.