divendres, 28 de gener de 2011

Una operació cosmètica

L'acord entre el govern liberal de Rodríguez Zapatero i els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) només pot entendre's com una operació de maquillatge que no afecta el fons de les coses. Com un intent de dos organitzacions desprestigiades (per la seua tebiesa davant els primers estralls de la crisi, per la seua indefinició davant d'un govern que de socialista només té el nom i també per una operació calculada de la dreta econòmica i mediàtica) i un govern que necessita gestos que el reconcilien (però encara és possible després de tot el que ha plogut?) amb una part, si més no, del seu electorat d'esquerres. Els sindicats necessiten donar mostres que segueixen amb vida i Zapatero necessita el vots que li han fugit per l'esquerra per a recuperar l'avantatge que li trau Mariano Rajoy en els sondejos.
L'acord, però, no afecta al moll de l'os de la qüestió. Perquè a la fi ens jubilarem més tard i en pitjors condicions. De manera que els bancs podran ampliar el seu negoci de plans de pensions, que era l'objectiu últim. I aquesta és la clau de volta de tot l'assumpte: que el sistema de pensions públiques no està de cap manera en perill; que, posats que ho estiguera, n'hi ha un ample ventall de possibilitats per mantenir-ne la viabilitat, i no totes carreguen el pes de la reforma sobre les esquenes més dèbils; que la reforma de Zapatero, doncs, va en la línia de les darreres mesures que ha pres: privatitzar com més va més les tanques de seguretat de l'Estat del Benestar. I no em serveix l'excusa que l'obliguen el Banc d'Europa, Angela Merkel o el Fons Monetari Internacional. Al capdavall, abans que trair la confiança dels electors, d'anar en contra d'aquells que t'han conferit la potestat de governar, hi ha sempre una eixida més digna i honesta: la dimissió. I qui no la practica, assumeix sencera la culpa.

dijous, 27 de gener de 2011

Subsòl al teatre (Principal d'Alcoi)

En aquest llarg viatge ple de sorpreses en què s'ha convertit Subsòl, avui ens espera una estació molt singular: Alcoi. I no sols pel caràcter i la història de la ciutat que ens acollirà, sinó també perquè els amics de La Dependent, la companyia resident del Teatre Principal d'Alcoi, ens van convidar a fer-hi una presentació que, des del primer moment, ja era ben singular. El cas és que he protagonitzat i assistit a moltes presentacions, però la de demà té un sabor peculiar perquè hem intentat convertir-la en una mena d'espectacle narrativo-musical. L'espai, efectivament, ha condicionat el caràcter de la presentació, que en un lloc tan acollidor i emblemàtic com un teatre no podia tindre el mateix to que les que fem a les llibreries. Així doncs, sobre l'escenari hi haurà set autors esdevinguts (més o menys) actors, un actor (Ximo Llorens) convertit en narrador i un grup de músics, l'Eva Dénia Trio, que embolcallarà de musica francesa aquesta nova parada d'un viatge que va començar al metro de París. No us explique més que la gràcia està a descobrir-ho. Demà, a les 20 hores, al Teatre Principal d'Alcoi. Esteu convidats.

dilluns, 24 de gener de 2011

El primer és el primer

El Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs ha publicat, com fa cada any, un estudi sobre la despesa militar espanyola (La veritat de la despesa militar espanyola: despesa i R + D militar en temps de crisi). L'estudi, elaborat per Pere Ortega i Xavier Bohigas ofereix xifres i explicacions sobre els diferents conceptes d'una despesa que l'Estat espanyol, per tal de fer-la més digerible, camufla en partides de ministeris diferents al de Defensa.
Una primera conclusió que se'n desprén és que el govern de Rodríguez Zapatero prioritza la despesa i l'R + D militar per damunt de la sanitat o l'educació. I una altra, ben il·lustrativa, és que amb les inversions militars de l'any 2011 (2.006 milions d’euros) es podrien pagar 421.910 pensions mínimes durant un any. Però, a l'hora de posar la tisora, el govern socialista (?) -i qualsevol dels partits que té encara més a la dreta no ho hauria fet diferent- ha preferit carregar el pes de la crisi a les esquenes dels treballadors i els pensionistes que no llimar els beneficis de la lucrativa indústria armamentística i l'aparell militar correlatiu. Que ja se sap que els senyors de la guerra, com els senyors dels bancs, porten molt malament això d'estrényer-se la corretja. I podrien enutjar-se.

dimarts, 18 de gener de 2011

La lògica

Hem comprovat massa vegades que el poder, en general, llima les aspiracions progressistes (si existien abans) de la majoria d'aquells que arriben a ostentar-lo. A l'Estat espanyol, a més, l'exercici del poder esmola qualsevol signe de tolerància nacional, de comprensió de la pluralitat. Dèiem fa algunes setmanes, que Zapatero va arribar al poder com a adalid de l'Espanya plural i l'altre dia, a través del Financial Times, vam saber que ha caigut pres de les mateixes veleïtats centralistes i demagògiques de sempre. I que amenaça, com altres havien amenaçat abans i, de tant en tant, també dut a la pràctica, de retallar això que en diuen l'Estat de les Autonomies. L'excusa és el dèficit públic que Zapatero, com Aznar, atribueix al balafiament dels governs autònoms. Llàstima que, com explicava Vicent Partal, tal afirmació no siga certa. Bé, dic llàstima i no ho hauria de dir, perquè en el fons, es tracta només d'una excusa (i mai no els ha importat la falsedat de les excuses que empren) per a dur a terme l'objectiu únic i permanent de tots els centralistes: l'eliminació de la diversitat.
El problema és que no admeten el seu propi raonament. Segons ells, el dèficit de les autonomies hauria de contrarestar-se amb la retallada de les competències d'uns governs autònoms incapaços de gestionar com cal els cabals públics; segons aquesta lògica, per tant, el balafiament que du a terme el poder central -veritable culpable del dèficit- hauria de ser corregit amb una disminució de les competències de l'Estat central. Però sospite que la lògica no és el seu punt més fort.

divendres, 14 de gener de 2011

En dos llocs alhora

Avui és un dia d'aquells en què t'agradaria posseir el do de la ubiqüitat. Ser-hi, a la mateixa hora, en dos llocs diferents. Després de dinar, enfilaré cap a Sueca amb pessigolles a la panxa. Avui, presentem Subsòl a la Biblioteca Suecana, al carrer de Sant Josep, a tocar de la casa on va viure Joan Fuster. El marc imposa, ja us ho podeu imaginar. Però confie que l'energia positiva que ens trobarem i el caliu dels companys farà que aquesta parada, una més d'un llarg periple que portem, siga d'aquelles que deixen petja. De fet, serem al poble de Manuel Baixauli i segur que ens trobarem com a casa.
A diferència d'altres llocs, on les presentacions han consistit en un diàleg entre tres dels components d'Unai Siset que, a poc a poc, intentàvem escampar al públic, de manera que sovint acabàvem establint una tertúlia d'allò més fructífera, a diferència, dic, del que hem fet fins ara, a Sueca farem tres intervencions -una Manuel Baixauli, una Esperança Camps i una servidor- i després obrirem la tertúlia que ja és costum a Ca Fuster (així s'anomenen, les Tertúlies de Ca Fuster). En la meua intervenció, faré una reflexió sobre l'ofici d'escriure en relació a Subsòl i certs prejudicis que la meua participació en el projecte ha subvertit. Espere que us agrade, si decidiu acompanyar-nos.
Deia que m'agradaria estar a dos llocs a un temps, avui, perquè a Vila-real, els Socarrats commemorem el 305 aniversari de l'incendi de Vila-real per les tropes borbòniques, quan la guerra de Successió (podeu llegir la notícia a Vilaweb). Ho fem cada any, però enguany és una mica especial perquè l'amic Vicent Cerdà presentarà també el seu llibre "Dies d'incertesa", una peça teatral precisament sobre aquests fets per a la qual em va demanar un pròleg.

dimarts, 11 de gener de 2011

Atrapat per un llibre

És un llibre d'aquells que agafes perquè els tens a mà, en aquell moment, perquè es creuen davant teu inesperadament, però sense haver fet un propòsit anterior de llegir-lo. L'agafes, doncs, amb una certa prevenció, qui sap si per omplir només una estona, com si fóra un intrús que s'ha colat en un lloc on no havia de ser-hi. I obres les fulles i comences a llegir. Sense massa convicció, potser. Conscient que aquell serà un amor efímer. I la cosa no comença bé, perquè allà diu que, malgrat el que puga semblar a primera vista, tot i que el seu autor siga més conegut per altres mèrits que no pas el literari, aquell que tens a les mans no sols és un llibre testimonial, amb informació precisa (i de primera mà) sobre un personatge que fascina molta gent (i que a mi m'ha atret des de fa molts anys, és cert), sinó que aquells textos tenen també una elevada qualitat literària. I no va bé perquè comences a covar sospites, més que res perquè et ve al cap la màxima romana sobre les excuses que ningú no demana. Bufes, doncs, i ratifiques la convicció que et durarà poc a les mans. I arribes a les primeres fulles, més enllà del pròleg del traductor i editor. Al text, pròpiament dit. I et trobes un ésser desemparat, confús, a estones violent. Una persona a qui ningú no comprén, orgullós i acostumat a tota mena de privacions, idealista a estones, que cerca tothora un equilibri difícil, impossible, que s'estima els seus i alhora no pot evitar de fer-los mal, de tant en tant; una persona obsedida per la religió, de primer, i després per la pintura. I vas sabent de les seues dèries i dels seus amors, dels projectes que van fracassant l'un darrere de l'altre, de la llum del Midi i de les penúries dels miners del Borinage, dels dubtes sobre el valor de la pròpia pintura, de la fam, de la misèria, dels sanatoris i de les crisis periòdiques, del seu mecenes de tota la vida, a qui van adreçades aquelles missives que vas empassant-te una darrere de l'altra. Perquè, tot i les prevencions, no pots deixar de llegir i llegir i llegir. Parle de les "Cartes a Theo", de Vincent van Gogh, que ha publicat fa no massa temps Tres i Quatre, en traducció i edició de Xavier Doménech, que n'ha triat els fragments més significatius i n'ha composat un volum de 322 pàgines absolutament recomanable. L'he tingut aquests dies entre mans i, ara que fa dies que l'he acabat, no puc desprendre-me'n.

dimarts, 4 de gener de 2011

Eclipsi

Sempre he estat molt negat per a les coses de l'astronomia. De menut, a l'escola, recorde que van anunciar un eclipsi de sol. Parcial, com el que hem tingut avui. El mestre va fumar un vidre i, a l'hora del fenomen, ens vam anar acostant tots a la finestra. Anàvem passant-nos el vidre enfosquit i mirant la conjunció del sol i la lluna. No vaig ser capaç de distingir res. Potser el mitjà era precari, no diré que no, però altres companys afirmaven haver vist clarament el mos que la lluna li havia infligit a la circumferència esplèndida de l'estel.
Anys més tard em recorde una nit gebrada i neta a la serra d'Albarrasí. Embolicat en mantes, ataüllava el cel per distingir el cometa Halley, la cua del qual era visible a simple vista, segons deien. A aquella nit en va succeir una altra i una altra i encara un parell més. Sense gens d'èxit. L'herald de tantes calamitats com s'anunciaren va desaparèixer del cel abans que la meua perícia progressara prou per abastar-lo amb la mirada.
Conscient de les meues limitacions, aquest matí no he pres cap mesura per contemplar l'eclipsi. Devien ser les vuit i mitja, si fa no fa, quan he obert la cortina de la finestra del despatx. El sol, que ja s'enlairava per damunt dels pisos que hi ha enfront, m'ha colpit amb rotunditat els ulls nus. He tancat les parpelles, evidentment. Però he cregut vore un mos nítid a la part superior de la circumferència. Un miratge, he pensat, o una broma que m'haurà preparat el subsconscient. Durant un instant, però, he hagut de romandre amb els ulls closos, donant-li temps a què es recuperaren de la bufetada lumínica. I aleshores he vist clarament com anava formant-se, sobre el fons fosc de les parpelles tancades, una imatge rodona, tallada per dalt. Supose que podreu entendre que m'haja emocionat.