Frases curioses

"Vull denunciar l'estat de corrupció en què estan instal·lats els socialistes".

Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP, dimecres passat a Sevilla. Sense ruboritzar-se.

Un tast de Subsòl al subsòl (i a la mar i a Castelló i a la Xarxa)

Avui, dia internacional contra la violència de gènere, Unai Siset serà a Castelló quasi al complet. És, de moment, la darrera cita de l'any d'aquesta campanya de promoció de Subsòl que tantes satisfaccions ens està donant als set membres del col·lectiu. La cita és a la llibreria Babel, a les 19 hores, i hi intervindrem Esperança Camps, Vicent Borràs i jo mateix, encara que hi haurà tres autors més entre nosaltres, de manera que podem establir un diàleg ben profitós, si us ve de gust acostar-vos-hi. Dic la darrera cita promocional de l'any perquè hi ha en marxa altres convocatòries -a Badalona, a Sueca, a Alcoi, a Alacant...- que estem acabant de concretar però que deixarem per a l'any que ve, que Unai Siset ha de passar les vacances de Nadal amb la família.

Però si, durant aquesta setmana, viatgeu amb el metro de Barcelona o amb els vaixells de Baleària us podeu trobar també amb Subsòl. Perquè el llibre d'Unai Siset ha estat un dels escollits per a la campanya Tasta'm, un projecte de les conselleries de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears orientat a fomentar la lectura entre els ciutadans i a promoure la producció en la nostra llengua. Es tracta d'editar opuscles de primers capítols o d'extractes de novetats editorials que són distribuïts de forma massiva i amb periodicitat setmanal a través dels transports públics de Catalunya i Balears. De tota manera, no patiu. Si no heu de fer un viatge pel subsòl de Barcelona o per la mar Mediterrània no us quedareu sense tastar Subsòl. Ho podeu fer ací. Des de qualsevol lloc. En qualsevol instant. Bon profit.

Una immensa estafa

No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.

La premsa baixa al Subsòl

Els últims dies, Subsòl ha estat ben viu als mitjans de comunicació. Dilluns, el programa Encontres de Canal 9 Dos (cap al minut 40) entrevistava Manuel Baixauli, Urbà Lozano i Vicent Borràs. Demà dissabte, a les 17 hores, la Televisió de la Universitat Politècnica farà el mateix amb Esperança Camps, Urbà Lozano i Àlan Greus. Pel que fa a la ràdio, en van parlar al Punt del Llibre de la Cadena SER i RAC 1, dins l'espai Bookcrossing del programa Via Llliure, emetrà aquest cap de setmana una conversa amb Manuel Baixauli. Quant als diaris, dijous el Quadern de El País en publicava una ressenya i avui és el Postdata de Levante que se'n fa ressò. A més, la televisió d'Algemesí penjava el reportatge (minut 19) que ens va fer el dia que hi vam presentar la novel·la.
La setmana que ve el vagó de Subsòl farà parada a Castelló. Serà dijous, a les 19h, a la llibreria Babel. No cal dir que esteu convidats a pujar.

Una entrevista al 80 grams

Ahir, la periodista Laura Garcia em va entrevistar al seu programa 80 grams, a Ràdio Ciutat de Badalona, a propòsit de Subsòl. Tot i que el programa sencer està molt bé, si voleu escoltar només l'entrevista haureu d'anar al minut 21.

Uns dies a Combray

Combray és la porta d'entrada a l'univers literari de Marcel Proust. El primer dels volums que componen El cantó d'en Swann, el que es considera com a primer llibre del set que componen A la recerca del temps perdut. El text on hi ha alguns dels passatges més coneguts de l'autor francés. Entre els quals el de la famosa magdalena, és clar. Una invitació massa temptadora per passar-hi de llarg. Amb tot, feia mesos que es trobava a casa. Esperant el moment propici. Perquè intuïa que aquell llibre requeria una certa calma mental per assaborir-lo bé. I, malauradament, això no és possible sempre. L'altre dia vaig pensar que li havia arribat l'hora.
L'obra l'ha editada Viena en una col·lecció realment majúscula (El cercle de Viena) on han publicat, entre altres, Joseph Roth o Yasunari Kawabata, per citar dos dels darrers que he llegit. Textos suprems, tots ells. Com Combray, que narra els estius d'un jove Proust a un indret de la rodalia de Chartres. Un llibre fet de silencis i de sorolls tènues. De llargues passejades i de xicotets detalls. Un llibre fet a còpia de matisos, de digressions, de frases llargues que et condueixen suaument riu avall. Una prosa neta i brillant que va creixent i creixent fins que se t'instal·la a dins, com una melodia sensual, i ja no t'abandona. Tant se val què t'expliquen. L'important és que no deixe de sonar. Una prosa que, en català, és mèrit de Josep Maria Pinto.
La idea de l'editorial és anar traduint i publicant a poc a poc tota la Recherche... Si el públic respon, matisen. De moment, sembla que sí. Que respon. Ho dic perquè acabe d'assabentar-me de la publicació del volum que segueix Combray, Un amor d'en Swann, que reuneix la segona i tercera parts de El cantó d'en Swann. Amb això, doncs, ja tenim a la mà el primer volum complet de l'obra magna de Proust.
Amb tot, la Recherche... ja compta amb la traducció en català de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurpèlia Capmany, feta als anys 90 i publicada per Columna. Una versió a la qual alguns dels promotors de la present edició veien massa poc principatina. Un argument certament desafortunat (i innecessari), pel que implica de rebuig a les altres variants de la llengua. I un indici certament preocupant.

Dues cares del meu país

Ahir, Unai Siset va viatjar a la Ribera per sumar-se a la celebració dels premis Ciutat d'Alzira, on vam xarrar de moltes coses, vam riure molt, vam menjar bé i vam saludar molts coneguts. Entre ells, em va fer una il·lusió especial compartir una estona amb Iban Llop, el guanyador del premi de poesia a qui feia molts anys que no veia, però a qui no he deixat de llegir.
No sé la gent que seríem: potser 700, com deia algú, potser més. No importa. Unes poques desenes dalt o baix, l'important és que n'hi havia representants institucionals a la vora d'agents econòmics, polítics, animadors culturals, escriptors, etc. I es respirava una normalitat que hauria de ser més habitual del que sol ser costum. Una atmosfera on la convivència semblava possible sense les tergiversacions, la hipocresia i la demagògia que respirem cada dia al País Valencià. Una mostra del país que, pam dalt, pam baix, ens agradaria tindre. Un país on tots col·laboraren amb les iniciatives culturals que es produeixen en la nostra llengua. I aquest país també existeix. Ho vaig poder comprovar anit, a Alzira.
El problema és que, a la vora d'aquest, i sempre manifestant-se amb major estridència, també existeix el país de la corrupció (sobre la que reflexionava amb molt d'encert Xavier Aliaga a l'Avui-El Punt), de les mentides interessades, de les trampes i de les paraules buides. Un país amb unes Corts, on els governants (aplaudits amb entusiasme pels seus diputats), en lloc de debatre sobre els problemes de la gent, en lloc de donar explicacions, insulten. A qui els interpel·la, evidentment. Però també als ciutadans. I fins i tot a la intel·ligència.

Des de Brooklyn d'ací cap allà

Anit, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de les Bogeries de Brooklyn de Paul Auster. Un llibre fàcil de llegir, dels més senzills de l'autor novaiorquès, segurament. Una narració que, com tantes obres de l'autor, atrapa el lector des de les primeres paraules i el mena d'ací cap allà, ara seguint les peripècies d'un personatge, ara les d'un altre, després les d'un tercer i un quart. Perquè, en el fons, la novel·la es sustenta en un conjunt d'històries individuals, unides bàsicament pels vincles dels personatges que les protagonitzen amb el narrador, Nathan Glass, un jubilat de 60 anys que acaba de passar un càncer i decideix tornar a Brooklyn, el barri on va nàixer i on espera trobar un lloc tranquil per a morir. Allà, mentre deixa passar els dies, es farà el propòsit d'escriure biografies de persones anònimes, encara que, en realitat, el que ens explica és la història de la gent del seu entorn. I sobretot del seus nebots Tom i Aurora, i de Lucy, la filla d'aquesta.

La narració dels fets no es demora en detalls sinó que llisca per la superfície de les coses, de manera que en poques línies Auster és capaç d'explicar-nos vides senceres. Novament, l'atzar té un paper important en l'avanç de la història tot i que determinades coincidències només poden ser assumides des d'una professió de fe molt profunda en un atzar favorable. Més encara quan, malgrat ser impulsades per un vent atzarós, les històries acaben tancant-se amb una lògica escassament atzarosa. I ho dic perquè, tot i protagonitzar històries tèrboles, en la majoria dels casos, quasi totes acaben en un final feliç i simultani en el temps. Un final de coets i confetti que només espatlla una circumstància històrica que, al meu parer, està col·locada amb calçador: l'atemptat de les Torres Bessones que es produirà instants després del darrer episodi de la novel·la i que Auster ens apunta en unes poques línies de la darrera pàgina.

Destaca, per damunt de tot, la capacitat d'Auster per crear personatges atractius -molts d'ells amb tics extravagants- i la seua habilitat per explicar històries. Són els dos pilars fonamentals de la novel·la. Amb tot, a mi em costa identificar-me amb uns personatges que tinc la sensació que estan trets més de la iconografia cinematogràfica nordamericana que de la realitat.

Calaix de mots

Està mal vist ser estudiant. I quasi diríem que està mal vist ser bon ciutadà. A aquest pas, prompte estarà mal vist ser bona persona.


Enric Balaguer
La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies, p. 28
Ed. Tres i Quatre
València, 2010

De nou a la carretera

Avui, de nou a la carretera. Fins Algemesí, on -amb els companys Vicent Borràs i Àlan Greus- presentaré "Subsòl", aquesta obra col·lectiva que ens du meravellosament enredats des de fa uns mesos. La cita és a la Biblioteca Municipal (19:30) on ja vaig estar fa uns mesos, compartint amb la bona gent del club de lectura alguns records, moltes impressions literàries i uns mossets deliciosos. Espere poder saludar-los aquesta vesprada. Ahir, Unai Siset va estar a Alginet, el poble d'Àlan Greus i d'Urbà Lozano, on supose que la cita amb els lectors va ser ben emotiva. Me la vaig perdre i ben mal que em va saber. La d'Algemesí és la darrera cita d'aquestes dues o tres setmanes frenètiques, des que va eixir el llibre. Un temps en què hem fet moltíssimes entrevistes, tant a ràdios com a televisions, unes quantes presentacions, alguna roda de premsa i hem pogut detectar un interés que potser cap de nosaltres ens esperàvem. Han estat dies d'esforços i il·lusions compartides amb els companys d'aventura. Una empenteta més a l'obra per a què arranque amb força i puga arribar a tants lectors com siga possible. Després, no cregueu que la cosa s'atura. Ens quedarà Castelló, on la presentarem el 25 de novembre i potser algunes cites més que estan a punt de concretar-se. Però el ritme, supose, ja no serà tan alt. La feina grossa ja està feta i crec que podem estar ben satisfets. 

Qui ho entén?

Potser és una mica simplista: totes les reduccions potencien el contrast a costa dels matisos. Però hi ha un fons de raó en el dibuix de Vergara (Público, 4/XI/10) I que no és vàlid únicament per als Estats Units. A l'Estat espanyol, una part important de l'electorat -o siga, d'aturats, de pobres, de persones que arriben d'aquella manera a final de mes...- estan a punt de votar massivament (almenys segons les enquestes) un partit que els farà pagar encara més que el que ara ens governa per anar trampejant la crisi. Que els retallarà drets i els farà viure amb més estretors de les que passen ara. Qui ho entén, això? Al País Valencià, el partit que ha fet ric -presumptament, és clar- les empreses amigues a costa dels diners de tots, el mateix que ha balafiat els diners públics, que ens ha col·locat a la cua en els barems educatius, sanitaris, etc. el mateix que va apostar per un model econòmic que ens ha dut, literalment, a la ruïna, amenaça seriosament (segons les enquestes i la convicció popular) de repetir majoria absoluta. D'obtenir quatre anys més per seguir enfonsant-nos més i més en la més absoluta misèria. I ara no parle únicament en termes econòmics.

Dues entrevistes

Eldemà publica dues entrevistes -a Esperança Camps i a un servidor- sobre Subsòl. Per si us ve de gust saber-ne una mica més.

La darrera comunicació del mestre

La darrera comunicació en vídeo del mestre Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre de 2010), on dóna suport a la Plataforma Bell-Lloc Decideix.