dijous, 30 de setembre de 2010

Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

dimecres, 29 de setembre de 2010

dimarts, 28 de setembre de 2010

El somni de Francisco Camps

Ahir, al debat de política general de les Corts Valencianes, Francisco Camps, l'encara president de la Generalitat, malgrat els indicis que emmerden la seua gestió i el seu partit, va afirmar que tota la culpa de la crisi és de Zapatero (de qui, si no?), de l'odi que els socialistes professen a aquesta terra que el PP ha fet seua (en el sentit literal de la paraula, afegiria jo). Això sí, de la corrupció que esquitxa les diputacions d'Alacant i Castelló, de les sospites de finançament il·legal del seu partit, dels sobrecosts de tantes i tantes obres que han anat a parar -segons els informes de la policia- a les butxaques d'alguns empresaris i d'alguns polítics amics, no va dir ni una paraula. Com tampoc va dir res dels diners dels valencians que la Generalitat ha balafiat en cotxes de carreres, visites papals i velers de luxe. Encara més, amb la grandiloqüència (i la barra) habitual, va afirmar que és valencià i que està ací perquè va somniar amb una terra millor i que el seu govern treballa per fer possible aquest somni mentre l'oposició i el govern central i (supose) tots aquells que critiquen la gestió del Consell l'únic que volen és conspirar per fotre els valencians. No sé què somnia el senyor Camps, per les nits, però els indicadors parlen d'una terra que, després de 15 anys de gestió del seu partit, ha passat d'estar entre les capdavanteres de l'Estat, a recular i recular i recular. De moment, el País Valencià ja és la 7a autonomia més pobre de l'Estat (i baixant) i la 6a amb els salaris més baixos; la 2a en reducció del PIB i de les poques que ultrapassa amb escreix la mitjana estatal d'aturats. Però això, segons Francisco Camps, no significa que el seu model econòmic (rajola i rajola i rajola) haja fracassat. A més, el País Valencià encapçala la classificació d'autonomies endeutades (el 15% del PIB, un punt i mig per damunt de la Grècia que estigué a punt de fer fallida). Tan malament està la caixa que els proveïdors ja han perdut la por a queixar-se i alguns bancs s'han decidit a negar-li crèdits al Consell. Més dades: també som líders en fracàs escolar (arrasem tant en primària com en secundària) i estem batint rècords quant a instal·lació d'alumnes en barraques. I el nostre sistema sanitari està a les portes d'obtenir el lideratge de les pitjors sanitats de l'Estat. Amb la Múrcia Valcárcel i el Madrid d'Esperanza Aguirre (tan amics de Camps, tots dos) a la vora. El somni megalòman de Camps ha destruït el territori i ens ha enfonsat en la més absoluta misèria, ha fet d'aquesta terra el paradigma del pillatge i l'especulació i ha hipotecat no sols el nostre futur sinó també el dels nostres fills. I, amb tot, com explica Xavier Aliaga, el somni no té traces d'acabar-se.

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'escriptor perfecte

Fabio Filipuzzi és l'escriptor perfecte. Enginyer de professió, Filipuzzi és italià i tan virtuós, que no ha tingut mai por al full en blanc, a la primera paraula d'un text que és i encara no és. A la novel·la (o al poema) que tenim al cap, però només al cap. I que ens angunia no ser capaços de traslladar al paper amb la mateixa brillantor amb què llueix a la nostra ment. Fabio Filipuzzi mai no ha patit d'aquest mal. Sempre ha estat capaç d'escriure els textos tal com els volia. Amb una fidelitat precisa, mil·limètrica. Punt per punt. I, a més, amb una rapidesa extraordinària. De fet, ha publicat sis llibres en els darrers quatre anys. Poca broma, doncs.
Igualment, Fabio Filipuzzi mai no ha sentit enveja de les obres d'altres. Mai no s'ha deixat anguniar per la impotència que ens assalta quan llegim un text que ens agradaria haver signat nosaltres. Cada volta que Fabio Filipuzzi ha descobert una obra que li agradaria haver escrit, ha estat capaç de fer-ne una rèplica al mateix nivell. De fet, és un escriptor tan perfecte que mai no se li escapa ni un detall. Està, doncs, a l'alçada dels mestres. Dels més grans.
Tantes virtuts, però, havien de tindre algun però. I el de Fabio Filipuzzi l'ha descobert un llibreter de Trieste. L'escriptor perfecte, possiblement, ja no publicarà cap obra més.

dijous, 23 de setembre de 2010

Una violinista a París

A La violinista de París (Bromera), Joan Pla narra la història de Bernat i Céline. Ell és un jove inquiet, compromés amb els moviments que qüestionen l’actual estat de les coses, per això no dubta a viatjar a París i unir-se als grups que, alguns de manera pacífica i altres amb actituds més violentes, intenten somoure no diré que el sistema capitalista, però sí almenys la seua lectura més restrictiva. Després d’algunes peripècies, es trobarà en una plaça una violinista ambulant, Céline, de la qual s’enamorarà a primera vista. Però ja sabeu que a les novel·les els amors no són mai senzills. Quin avorriment, sinó! Així que ja podeu esperar que, a la vora d’unes dosis de felicitat i d’enlluernament, Joan Pla ens disposarà també algunes incerteses, potser uns poquets malentesos i algun pessic de circumstàncies adverses contra les quals els protagonistes hauran de lluitar. Tot això amb un rerefons on segueixen presents les lluites dels joves radicals a París o la investigació d’un crim en el qual està implicat el nostre protagonista.


D'açò i d'algunes coses més parlarem aquesta vesprada a la llibreria Babel de Castelló (19h), on acompanyaré l'autor en la presentació del llibre.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Extrema dreta

Sovint, s'atribueix al Partit Popular el mèrit d'haver fagocitatat l'extrema dreta espanyola i, doncs, d'haver evitat que campe sola. Escolte les paraules Xavier Garcia-Albiol sobre els gitanos, constate la complaença dels seus superiors dins el partit i pense si no serà a l'inrevés: que és l'extrema dreta que ha fagocitat la dreta civilitzada i democràtica que poguera haver a l'Estat espanyol.

dijous, 16 de setembre de 2010

La vaga i l'ofensiva neoliberal

L'ofensiva recent de la caverna política, i del seu braç armat mediàtic, contra els alliberats sindicals no és casual. Forma part d'una estratègia de més llarg abast, d'una cadena on s'inclouen també la reforma laboral, el retall de salaris o el debat sobre les pensions. Retocs tots ells que busquen una última finalitat: desmuntar, peça a peça, l'estat del Benestar. Substituir-lo per un sistema on, a la llarga, cadascú es pague la sanitat, l'educació o la jubilació que puga pagar-se. Si se la pot pagar.
És cert que l'actuació dels sindicats no ha estat, en molts aspectes, la que caldria. Que ens haguera agradat escoltar que li plantaven cara a la crisi -i les seues conseqüències- molt abans i d'una altra manera. I que no sempre els seus representants han donat la imatge que caldria. És cert. Com també ho és que el sindicalisme espanyol mai no ha tingut ni l'arrelament ni la força del francés, l'alemany o l'italià (i aquesta és una altra de les herències encara vives del Franquisme). És cert, tot açò, però també ho és que, ens agrade o no, els sindicats són l'últim escull poderós que s'oposa a l'avanç imparable del neoliberalisme i dels seus afanys per desmuntar, a poc a poc, els diferents sistemes de garanties que composen l'estat del Benestar. Sense sindicats, la reforma laboral del convers Zapatero hauria anat més lluny i la intenció d'endurir els requisits per cobrar la pensió o de prolongar l'edat de jubilació trobarien el camí més aplanat. Estiguem o no d'acord amb l'actuació recent dels sindicats, ells són el darrer dic que conté la marea neoliberal. I això ho sap la dreta cavernícola, per això juga a desprestigiar-los. A fer veure que la vaga general del dia 29 de setembre està convocada per una banda de malfainers i aprofitats. Saben perfectament que del pols que els sindicats han llançat al govern en depén la capacitat futura de maniobra dels representants dels treballadors. Que un fracàs de la vaga afebliria notablement la capacitat d'influència dels sindicats. I que, si així fóra, seria molt més senzill desballestar l'actual sistema de proteccions socials. Saben perfectament que el dia 29 els sindicats -els treballadors- es juguen molt més que aturar la reforma laboral. Ni que siga per això, per no ser còmplice d'aquesta ofensiva, el dia 29 jo també faré la vaga.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Miguel Hernández

Un carnívoro cuchillo
de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo
alrededor de mi vida.

Rayo de metal crispado
fulgentemente caído,
picotea mi costado
y hace en él un triste nido.

Mi sien, florido balcón
de mis edades tempranas,
negra está, y mi corazón,
y mi corazón con canas.

Tal es la mala virtud
del rayo que me rodea,
que voy a mi juventud
como la luna a mi aldea.

Recojo con las pestañas
sal del alma y sal del ojo
y flores de telarañas
de mis tristezas recojo.

¿A dónde iré que no vaya
mi perdición a buscar?
Tu destino es de la playa
y mi vocación del mar.

Descansar de esta labor
de huracán, amor o infierno
no es posible, y el dolor
me hará a mi pesar eterno.

Pero al fin podré vencerte,
ave y rayo secular,
corazón, que de la muerte
nadie ha de hacerme dudar.

Sigue, pues, sigue cuchillo,
volando, hiriendo. Algún día
se pondrá el tiempo amarillo
sobre mi fotografía.

Dijous que ve (19h) a la llibreria Babel, es celebrarà un acte d'homenatge a la figura de Miguel Hernández. La meua participació consistirà a llegir aquest poema, el que obre el llibre "El rayo que no cesa" (1936).

dilluns, 6 de setembre de 2010

El músic, ara en llibre electrònic

Des de fa unes setmanes, El músic del bulevard Rossini té una doble existència -material i etèria. De la material, vull dir en paper, ja n'havíem parlat durant aquests darrers mesos. Ara, però, el llibre ja no sols estarà a les prestatgeries de fusta de les llibreries de sempre, sinó que a més es podrà descarregar en format electrònic i ser llegit en un d'aquests dispositius de què tothom parla però ben poca gent ha vist. De moment, i mentre s'aclareix el panorama, el que em ve de gust és saludar els nous lectors -siguen pocs o siguen molts- de la novel·la.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Amarats

El pròxim dissabte, 4 de setembre, a les 19h, inaugurem a la Sala 1 de la Caixa Rural de Vila-real (planta 2) l'exposició "Amarats", un diàleg de fotografia i paraules entre Francesca Folguera i jo mateix. No és la primera vegada que pose textos a les imatges d'altres. Ja ho vaig fer fa uns anys amb l'exposició de l'amic Xavi del Señor "El Grau, esbòs d'un port". La novetat és que ara també aporte algunes fotografies i, si vaig accedir, va ser perquè em va agradar la idea de dialogar, perquè la base d'Amarats és, a banda de la inspiració marinera, que les fotografies de Francesca porten textos meus i viceversa. És a dir, que el diàleg no sols es produeix entre paraules i fotografies sinó també entre els autors. El cas és que n'estic molt satisfet, de l'experiència, i que, si passeu per Vila-real la setmana vinent, i decidiu vindre a vore la mostra, em fareu molt feliç.