Vaig acabar fa uns dies "Els jugadors de whist", de Vicenç Pagès, una novel·la que ha estat ben rebuda per la crítica i (com a conseqüència o no) també ha gaudit d'un cert èxit entre els lectors. I m'alegra perquè Vicenç Pagès és un autor compromés amb l'ofici, d'aquells que veus que s'impliquen a fons en allò que escriuen i no fan concessions gratuïtes a la comercialitat ni tampoc es deixen constrènyer per tradicions mal enteses. I "Els jugadors de whist" n'és un exemple.
L'obra explica la història d'un quarantè, en Jordi Recasens, fotògraf professional (de saraus socials, bàsicament), que arran la boda de la seua filla, fa balanç de la seua joventut (amb esment especial de l'episodi on va perdre la vida un dels tres amics inseparables que formaven el grup), de la relació amb la dona i la filla (que és com dir del fracàs del seu matrimoni i de la incapacitat d'influir en les decisions de la filla). Un repàs que comença a fer arran la relació que inicia, precisament durant la festa que segueix al convit, amb una jove, la Halley -una amiga de la seua filla-, que serà qui finalment no sols li beurà l'enteniment sinó que fins i tot li prendrà el protagonisme dins la novel·la.
Pagès l'organitza en capítols curts on alterna la narració de la jornada de la boda amb evocacions de la joventut del protagonista o material procedent de distintes fonts, entre les quals els blocs de la Halley. Destaca la multitud de referències (sobretot musicals, però també de maneres de vestir, literàries o cinematogràfiques) que inclou l'autor i que, especialment a lectors de la franja d'edat del protagonista, li resultaran molt significatives. Igualment, té molt de pes la geografia on transcorre l'obra: la ciutat de Figueres i en especial el castell de Sant Ferran. Així mateix, mereixen ser destacades les incursions del narrador, d'entrada marcades entre claudàtors, que actua amb una llibertat i un desvergonyiment absoluts, de manera que, ni que siga a estones, assistim, a la lectura i a la reflexió sobre certs aspectes de l'escriptura de la novel·la que estem llegint. Tot alhora.
El llenguatge és senzill i llisca amb notable fluïdesa, igual com els diàlegs, que semblen gravats a peu de carrer, de tan frescs que sonen. Dos aspectes que delaten que hi ha molt de treball i molt d'ofici al darrere. I que contribueixen a fer que el retrat dels personatges siga molt viu, molt pròxim, molt real. Que tinguem la sensació d'assistir a uns fets que estan passant davant nostre i que nosaltres, ben mirat, podríem ser uns convidats més, a la festa de noces de la Marta, la filla de Jordi Recasens. A potenciar aquesta circumstància, a més, contribueixen també els noms (més aviat nicks o malnoms) que fa servir Pagès a l'hora d'identificar els personatges: Bad Boy, Churchill, Blondie, la Noia Labanda... "Els jugadors de whist", per tant, és una novel·la molt àgil i de lectura molt plaent que no renunciar, al temps, a plantejar qüestions de profunditat.
