dilluns, 31 d’agost del 2009

Una entrevista

Avui, el bloc Antaviana em publica una entrevista, que podeu llegir ací. Si us ve de gust, és clar.

divendres, 28 d’agost del 2009

Isidor Cònsul

Em crida un amic per comunicar-me que al telenotícies han anunciat la mort d'Isidor Cònsul, el que fins fa poc va ser l'editor de Proa i a qui vaig conèixer, precisament, arran la publicació a la seua editorial de la meua novel·la Les ales enceses. Sabia de la seua malaltia, de feia mesos, i de la seua gravetat, però sempre costa fer-se a la idea de culminació de certs processos, encara que els sapiguem o els intuïm irreversibles. Com sol ocórrer, m'han vingut a la ment els moments que vam compartir, arran la publicació d'aquella novel·la, la seua acollida amable a l'editorial, alguna conversa sobre literatura, sobre el País Valencià i Catalunya, però sobretot la seua tasca d'editor, d'impulsor de certes obres que m'han fet passar llargues i impagables estones de plaer. L'últim contacte que vam tindre va ser una carta on m'anunciava que deixava la direcció de Proa per centrar-se en aquesta lluita personal que va acabar ahir. Li vaig contestar agraint-li el tracte que sempre m'havien oferit ell i l'editorial que dirigia i animant-lo a enfrontar el repte que tenia al davant. Contactes ben esparsos que, si bé no van ser suficients per establir una coneixença profunda, sí que van certificar-me que l'Isidor era un lluitador infatigable i un gran coneixedor i un gran amant de la literatura. I, doncs, que amb la seua marxa, la literatura catalana perd un dels seus pesos pesants. Descanse en pau.

dijous, 27 d’agost del 2009

Gomorra en un bufit

Fa uns dies vaig llegir a la revista Caràcters, els comentaris que feia Iban L. Llop sobre "Gomorra", el llibre de Roberto Saviano que ha provocat la seua condemna a mort pels camorristes napolitans. Pel Sistema, com l'anomena ell. Allí Llop, que va viure a Nàpols i, pel que diu, ja n'ha fugit, venia a dir que totes les incidències que s'havien succeït arran la publicació de llibre havien tapat una qüestió clau: la vàlua com a escriptor de Roberto Saviano.
Uns dies abans, un diari es feia ressò d'unes reflexions de l'autor de "Gomorra", on es mostrava cansat de la vida que ha de portar -canvis continus de domicili, protecció policial...- per eludir les amenaces de mort. Unes reflexions on Saviano qüestionava que haguera valgut la pena escriure el llibre. Un tema que ens duria molt lluny.
I, com els trípodes sempre tenen tres potes, al cap d'uns pocs dies em vaig deixar caure per una llibreria atret per la notícia que tornava a estar disponible en català un llibre al que feia temps que li tenia ganes: "Un pont sobre el Drina", d'I Ivo Andric, que ha tornat a traure "labutxaca". I allà, a la taula de novetats, al costat de l'epopeia balcànica, hi havia "Gomorra". I, és clar, el vaig comprar. I, de seguida, en vaig llegir el primer paràgraf. I ja no vaig parar.
El contingut de "Gomorra" ja el sabeu, bé per les ressenyes i informacions que s'han publicat o per l'adaptació cinematogràfica. El que us volia participar és que l'he llegit amb molt de gust. És cert que la prosa, a estones, és redundant i un pèl massa retòrica, però sense arribar a cansar. I el conjunt és intens i està ben estructurat i es llegeix bé. I ens dibuixa un panorama que potser no desconeixíem però que jo, almenys, no creia que tinguera les dimensions que té.

divendres, 21 d’agost del 2009

Només m'escriu Josep Pla

Ja fa dies que torne a ser a la feina. I que tinc contacte amb el món exterior, doncs. És un dir, però, perquè ningú no m'escriu. Tant se val que òbriga el correu electrònic com que no, la safata d'entrada sempre és buida. Ni tan sols entra correu brossa. Tothom està de vacances, supose: tothom ha desconnectat. Si tinc dubtes, només he d'eixir al carrer i comprovar quant costa trobar un lloc en condicions per esmorzar. N'hi ha, no diré que no, però hom és animal de costums i els habituals han pres tots vacances. O siga, que he de temptar la sort. En fi.
N'hi ha una excepció, però, a la sequera e-postal: l'únic correu electrònic que m'entra, aquest sí, puntualment, és el de la Xarxa de Mots, que m'avisa d'una nova entrada a la versió en bloc del Quadern Gris, de Josep Pla. O siga que, com us deia, només m'escriu Josep Pla. Que tampoc no està gens malament.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Diguem-li e-llibre

No és cert, com diuen alguns titulars, que el llibre electrònic s’estiga començant a imposar. De moment, se’n parla més que no s’usa. I, de fet, n’hi ha ben pocs títols disponibles i el preu dels aparells reproductors encara vola massa alt per a resultar atractiu. Ara bé, sembla prou clar que ja es donen les condicions tècniques imprescindibles per a què l’e-llibre comence a expandir-se. Els dissenyadors ja han aconseguit eliminar alguns dels inconvenients que limitaven les possibilitats de l’artefacte: la tinta electrònica ha substituït la brillantor de les pantalles (i el cansament que provoca) i el pes ha disminuït notablement. I el futur encara ens durà més millores. Tot amb l’objectiu que llegir en una pantalla s’assemble cada volta més a llegir un llibre convencional. Aquesta és l’única possibilitat d’èxit que té el llibre electrònic. I les empreses que el promouen ho saben.
En un món on cada dia la gent es desplaça més, les prestacions que ofereix el llibre electrònic són enormement atractives. La principal, la ingent capacitat d’emmagatzematge, que permet dur a dins d’un artefacte de la grandària i el pes d’un llibre, tots els textos que ara ens omplen –si més no als bibliòfils- les prestatgeries de casa. A més d’un avantatge crucial per als impacients: la facilitat de disposar, a través de les descàrregues, del títol desitjat en pocs minuts. Sense necessitat de fer cues. Sense ni tan sols eixir de casa. I hem de suposar que també a un preu més econòmic, si atenem a la reducció de costos que provoca un text en format digital. Encara més: l’e-llibre oferirà també la possibilitat de consultar continguts disponibles a la Xarxa o de llegir la premsa. Així que, d’ací a poc, potser ja no s’haurà d’embrutar més de tinta de diari els capcirons dels dits, si vol llegir aquest article. I ni tan sols s’haurà de vestir per desplaçar-se fins al quiosc.
El llibre electrònic també té inconvenients, però. Sobretot per als que hem aprés a estimar els llibres en un format tan perfecte que resulta difícil de batre. Tinc amics que el primer que fan quan els regales un llibre és olorar-lo. Percebre l’aroma de paper acabat d’imprimir que n’emana. I també en tinc d’altres que passarien hores i hores davant d’una prestatgeria desconeguda, simplement gaudint de descobrir quins continguts amaga o de la possibilitat d’acaronar els lloms, qui sap si vells, dels volums que aixopluga. D’altres, pateixen per la desaparició de les llibreries, perquè són d’aquells a qui agrada passar-hi de tant en tant algunes hores, fullejant les novetats o provant de descobrir el llibre de la seua vida. Aquests últims, però, cada dia es resisteixen menys perquè comproven que cada volta les llibreries són llocs més previsibles, on a penes es poden trobar més títols que els que promociona la gran indústria. Però aquesta és una altra història.
El món del llibre, però, no es mou únicament per la via de la pantalla electrònica. Ja fa anys que es treballa sobre una màquina d’impressió instantània, que permetria imprimir, en el temps de prendre un café, qualsevol títol que es demanara. Més o menys com ara fan certs portals d’internet, però davant del client i de manera immediata. I el futur, imagine, va per ací: per una convivència de models, per una multiplicació d’alternatives que caldrà aprendre a gestionar. Així com la televisió no va acabar amb el cinema, sinó que el va potenciar, estic segur que l’e-llibre tampoc no acabarà amb el seu col·lega convencional. Siga com siga, en els pròxims anys assistirem a una revolució que, com tantes altres que hem viscut recentment, resulta difícil de preveure per on anirà. Canvis que afectaran a les editorials i a les actuals xarxes de distribució i a les llibreries. Que obligaran a reformular els drets d’autor i segurament a establir fórmules que els protegisquen. En tot cas, estic ben segur que no afectaran a la literatura. Que cap d’aquests canvis no posarà en risc la possibilitat d’un bon text per fer-nos riure o provocar-nos una llàgrima. Que, siga quin siga el suport en què llegim, romandrà intacta la capacitat de commoure’ns davant d’un bon text. Estic segur que si algú no ha de patir pel futur, som els lectors.

Article publicat en la secció Dissidències del diari Mediterráneo (16/8/09)